Antoni Artigues Bonet, una vida dedicada a la nació catalana

 Jaume Corbera Pou


Aquest 6 de març passat va morir a Palma un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la nació catalana, una persona que dedicà la seva vida, professional i privada, a l’agitació cultural i social per a l’assoliment de la plenitud de la nostra nació. Nascut a la capital de Mallorca el 1950, va estudiar primer Pedagogia (1975) i llavors Filologia Catalana (1979) a la Universitat de Barcelona, on també es doctorà el 1983 en aquesta mateixa matèria. Les circumstàncies del moment, quan el català començava a entrar als centres d’ensenyament, li varen permetre obtenir una plaça a l’Escola Normal de Magisteri el 1977 com a professor de català, i d’aquí ja no es va moure mai i aquí –integrada l’Escola anys després a la Facultat d’Educació dins la Universitat de les Illes Balears– va fer la seva més important tasca de conscienciació sobre la llengua i la cultura dels Països Catalans, amb els milers d’alumnes que durant 40 anys reberen les seves ensenyances i s’encomanaren del seu entusiasme pel país maltractat que ens ha tocat sostenir. El 1992 engrescà un grapat d’alumnes inquiets en l’organització d’un grup de teatre que representàs obres d’autors catalans de tots els territoris, especialment representacions de poesia escenificada, obres sempre compromeses i sovint transgressores. Era un recurs per a motivar l’interès dels estudiants en la llengua i la literatura catalanes, un recurs que fou tan efectiu que el grup ­–que fins i tot va actuar fora de Mallorca unes quantes vegades­– es va anar perpetuant, naturalment amb canvis anuals entre els actors, fins a l’actualitat, quan ha quedat sobtadament escapçat. Conegut amb el nom de Magisteri Teatre – Mag Poesia, precisament a la darrera Nit de la Cultura de l’Obra Cultural Balear (28 de desembre de 2017) va ser recompensat amb el Premi Emili Darder, que Antoni Artigues recollí amb una gran satisfacció. Com a activitat complementària de la seva feina professional, Antoni Artigues col·laborà en la confecció d’autoria plural d’una col·lecció de llibres de text de llenguatge per a l’escola (Alimara, Llanterna, 1987; Neó, 1988; Llumeneret blau, 1989), de El teatre de Pere Capellà. Val més un dit en es front: propostes per a l'aprenentatge (2007), de Enganxa't a la poesia (2008) i del manual per a mestres La poesia contemporània (2009); fou l’autor de diverses antologies de poesia per a l’escola (Poesia 1, Poesia 2, Poesia 3, 2000; Poesia a l’escola, 2000); coordinà un volum d’anàlisi i reflexió sobre la poesia de Miquel Bauçà (Poesia és el discurs. Miquel Bauçà, 2009), i també la col·lecció de poesia per a infants ‘Cuca de Suro’. Altres obres també relacionades amb la seva dedicació professional, dedicades a llengua o a la situació social de la llengua, varen ser Guia didàctica de la llengua catalana (1979), Mecanismes de poder (1989), Ecologia lingüística (en coautoria; 1998) i Llengua als Països Catalans (2005). Però Antoni Artigues va ser molt més que un professional de l’ensenyament de la llengua als (futurs) mestres, encara que ell mateix es consideràs “mestre de mestres”, i així fos reconegut per tantes de generacions de mestres que passaren per la seva aula. Per una banda, i en són indici els títols de llibres esmentats, fou un gran promotor de les mostres i les publicacions poètiques, i en certa manera apadrinà molts de poetes joves als quals donà oportunitats de fer-se conèixer, i per això per aquests era conegut com “el conco” (l’oncle), perquè se’n consideraven nebots intel·lectuals; i la seva admiració per Joan Brossa i Josep Palau i Fabre va fer possible que del primer s’instal·làs al campus de la UIB el poema visual  Moscafera (1998) i el Poema lapidari (“Mentre el meu amor vigila les cantonades, / pinto en un espai vermell en una paret: / Visquen els Països Catalans”), aferrat en pedra a una paret del vestíbul de la Facultat de Filosofia i Lletres (19-1-1999); i va fer possible també que el segon fos nomenat doctor honoris causa per la UIB (2000). Per altra banda, Antoni Artigues era músic, i sobretot músic popular, tocador de xeremies, flabiol i tamborino, autor de Xeremiers. Manual de xeremies, fobiol i tamborí (1982), Repertori i construcció dels instruments de la colla de xeremiers (en coautoria, 1988) i Xeremies, el sac de gemecs català de Mallorca (2000); i un dels principals responsables de la revitalització d’aquests instruments populars, que a les acaballes de la dècada dels 70 havien decaigut fins a tal punt que pareixia inevitable que els xeremiers desapareguessin al cap de poc; ara, els xeremiers mallorquins són moltes de desenes, potser fins i tot centenars, i cada any n’hi ha més de joves. I com a músic i poeta, juntament amb músics diversos i amb Gabriel Oliver com a cantant, també professor de llengua catalana a Magisteri des de 1977 fins a 2010, conegut com a “Biel Majoral”, corregué pobles de tots els Països Catalans tocant les xeremies o el flabiol, o recitant poemes; amb ell interpretà Cançons republicanes, amb texts de diversos autors, i amb ell intervengué (amb altres persones) en el projecte Ferments promogut per Miquel Brunet (2014).

Aquestes que hem explicat són les principals activitats que ocuparen la vida d’Antoni Artigues: la formació de mestres, amb classes, publicacions i l’activitat teatral; la promoció de la poesia, sobretot entesa com a eina de conscienciació i de revolució; i la música popular, també com a eina de consolidació de la nostra identitat nacional i d’expansió del missatge reivindicatiu. Però encara en va fer més, de coses. Per exemple, la participació en la junta directiva de l’Obra Cultural Balear durant la presidència de Josep Maria Llompart (anys darrers dels 70 – anys primers dels 80); l’organització els anys 1980 i 1981, a Palma, de la Mostra de Música Mediterrània, en nom del CIEMEN, amb en Josep Martínez (e.p.d.) i qui firma aquest escrit, unes mostres on convidàrem músics de Mallorca, Menorca, Còrsega, Catalunya, Nàpols, Occitània, País Valencià i Tunísia (i potser qualque altre indret que no record), amb el suport de l’Ajuntament de Palma i l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis ‘Sa Nostra’, aleshores dirigida (si es pot dir així) per Bartomeu Mestre; i la fundació de la llibreria Quart Creixent, al carrer d’en Rubí de Palma, aprofitant el local que havia estat l’apotecaria de son pare; per a aquesta empresa també comptà amb qui firma aquest escrit com a soci inicial i perenne, i amb Maria Pons (e.p.d), aleshores mestra sense feina, la qual se’n desvinculà al cap d’uns anys; al nostre projecte uns anys més envant s’hi incorporaren Arnau Amer (també ja malauradament traspassat, el 12 de juliol de 2017) i Miquel Serra i Jerònia Oliver, encara a l’empresa. Antoni Artigues hi posà molt d’entusiasme, en la llibreria, que s’inaugurà el 12 de febrer de 1982 precisament amb el seu admirat Joan Brossa, per on han passat artistes i escriptors de prestigi en els 36 anys passats des que la vàrem obrir. I una altra cosa que va fer sempre, contemporàniament a qualsevol altra activitat, va ser mantenir una actitud ferma i decidida de rebuig als enemics de la nació catalana, als qui maniobren per a fer-nos desaparèixer, i de suport als qui d’una manera o altra són víctimes de la repressió de l’estat opressor, com fer peritatges lingüístics (sempre gratuïts) per a contribuir a la defensa d’acusats per raons d’expressió, com darrerament el raper Vatònyc; o actuar gratuïtament, amb el grup de Biel Majoral, a actes de suport a persones encausades per raons polítiques injustificables. Antoni Artigues, en Toni més amicalment, no tenia arrugues a la llengua i deia sempre les coses clares, sense manies; per a segons qui, amb mala educació, per a altres, amb valentia, decisió i no gens de vergonya. Vegeu com, amb el president José Ramon Bauzá present a prop seu, li enfloca una glosa contra ell.

El seu independentisme és molt anterior al de molts coetanis que ara es proclamen independentistes i sobiranistes: a la famosa manifestació del 29 d’octubre de 1977 a Palma reclamant l’autonomia hi havia una sola pancarta que proclamava INDEPENDÈNCIA; un dels pals que l’aguantaven era agafat per Antoni Artigues, l’altre l’aguantava qui firma aquest article...

Amic, admirador i divulgador de figures essencials de la nostra cultura contemporània (als ja esmentats hi podem afegir, per exemple, altres dos mallorquins indispensables: Guillem d’Efak i Blai Bonet), Antoni Artigues és un element fonamental de la cultura de l’illa de Mallorca del darrer terç del segle XX i aquests primers 17 anys del segle XXI; de la cultura de Mallorca com a part indiscutible de la cultura catalana, a la qual va dedicar la vida. Desapareixent físicament ha deixat un buit que serà mal d’omplir, i no és un tòpic. L’enyorarà la família, naturalment, però també l’enyoraran molts d’alumnes i ex-alumnes, l’enyoraran els xeremiers i els glosadors, l’enyoraran els poetes, l’enyoraran els professors i altres treballadors de la universitat amb els quals va conviure quasi diàriament durant tants d’anys, l’enyoraran totes les persones compromeses amb el país que coneixien la seva dedicació incansable a la nostra nació. I l’enyorarem tots els qui vàrem ser amics seus de veres, els qui amb ell havíem fet actuacions conjuntes pel país, els seus socis i les llibreteres de Quart Creixent, els seus companys del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB... No l’enyoraran, però, els enemics del nostre poble, que desgraciadament són molts. Tanmateix, tot allò que ha fet restarà dins la memòria i dins la realitat quotidiana durant anys. Mallorca i els Països Catalans serien molt diferents, per a pitjor, si Antoni Artigues Bonet no hagués existit mai. Ens deixa, doncs, una bona herència.

 Antoni Artigues tocant les xeremies, la seva gran passió fora de la seva feina d’ensenyant.

Foto d’Emili Sánchez Rubio.