El català i la llei de la gravetat *
Josep Ferrer

Com més s’estén entre el poble de Catalunya la voluntat de constituir —de fet, caldria dir reconstituir— el propi estat, més gent demana sobre quines bases s’organitzarà aquest nou estat. És lògic i natural. I un dels aspectes que interessen d’aquest panorama futur és el del règim lingüístic que s’hi pugui establir, atès que una part considerable de la població actual de Catalunya és d’origen forà immediat o de primera generació o segona i té una llengua d’origen o una altra. De fet, hom calcula que n’hi ha més de tres-centes. Certament, és molt important estudiar i debatre com es pot gestionar en el nou estat aquesta diversitat lingüística, tant des del punt de vista dels drets de les persones com des del punt de vista de la riquesa, cultural i econòmica, que pot significar per al nostre país.

El català no importa?

És molt preocupant, tanmateix, que l’interès pel règim lingüístic del futur estat català no comenci precisament pel català mateix, per la llengua que ens constitueix com a país des de fa més de mil anys i que ens dóna l’aspecte més visible i més tangible de la nostra personalitat nacional davant els altres pobles i les altres cultures. Doncs, de l’estatus juridicopolític del català al nou estat no se’n parla. Fet i fet, s’esdevé el fenomen paradoxal que com més es parla d’independència menys es parla de la llengua. Com si la llengua catalana no fos un dels problemes més greus que haurà d’afrontar la reconstrucció nacional protagonitzada pel nou estat. O és que no és per a una veritable i completa reconstrucció nacional, per a un futur nacional ple i garantit, que volem un estat propi? I la recuperació plena i garantida de la llengua nacional no ha de fer part d’aquella reconstrucció nacional?

Sembla com si això no preocupés. Continua preocupant i mobilitzant, certament, la «defensa» de la llengua dels atacs provinents de l’Estat espanyol. Però és la defensa —encara necessària, no cal dir— d’un estatus, el del règim autonòmic, precari, estantís, que no ha servit per a aturar la castellanització de molts sectors de l’activitat social en les grans àrees urbanes, ni la castellanització de l’estructura lingüística del català parlat i escrit. Ara, sobre el futur estatus jurídic del català i sobre les mesures de govern necessàries per a revertir la situació actual del català, plana un silenci que esbalaeix.


Però el castellà importa molt!

Cosa pitjor encara: el silenci general només s’ha vist trencat tot recentment per molt lacòniques manifestacions del sector polític i d’algunes entitats cíviques que l’únic que expressen no és pas la preocupació per com el nou estat farà sortir la llengua nacional de l’atzucac en què es troba atrapada, sinó per assegurar sigui com sigui el vot positiu de la població d’origen castellanoparlant en la consulta sobre el futur polític de Catalunya, mitjançant previsions sobre el futur estatus juridicopolític del castellà a la Catalunya independent, les quals, per a més befa, podrien comprometre o fins impedir la sortida del català de l’atzucac actual.

Oriol Junqueras va encendre moltes alarmes quan el 8.10.12 va publicar a El Periódico un article en què es despenjava amb una afirmació taxativa segons la qual a la futura República Catalana el castellà seria «llengua oficial» al costat del català. Veient, cal suposar, les objeccions que hi feren destacats sociolingüistes i altres comentaristes, tres dies després va voler aclarir en quin sentit havia fet aquella afirmació, en unes declaracions a Vilaweb (video de l’11.10.12). A més, segons paraules de la flamant candidata Gemma Calvet (8tv, 11.10.12), això sembla que no és una opinió personal de Junqueras, sinó que serà un punt del programa electoral d’ERC.

Finalment, Artur Mas, que es veu que no podia ser menys, també ha acabat dient (entrevista de La Vanguardia, 12.10.12) que ningú no tingui por d’una Catalunya independent, perquè el castellà hi serà oficial i serà d’ensenyament obligatori. Fins ara sembla que no ho ha argumentat, però en l’entrevista a Vilaweb citada, Junqueras sí que ho argumenta dient que parteix d’una obvietat: una part molt important de ciutadans de Catalunya són castellanoparlants i, si es vol que votin a favor de la independència de Catalunya, cal demostrar-los que els tenim i els tindrem tota la consideració i que a l’estat català recuperat gaudiran de la màxima consideració en l’aspecte lingüístic. Segons Junqueras, és un raonament tan simple i evident que només no l’entén qui no el vol entendre.

Saben què es diuen?

Tanmateix, les implicacions, en diversos ordres, d’aquest raonament en aparença tan simple són tantes i de tant de gruix que en un sol article tot just en podrem entreveure algunes. La primera, però, és la fonamental i és també una «obvietat»: un polític no pot afirmar ni prometre res que entri en contradicció amb allò que ha establert la ciència com a resultat de l’observació metòdica i objectiva de la natura. No seria gens aconsellable, per exemple, que algú declarés, per molt que ho cregués beneficiós per als resultats del plebiscit d’autodeterminació, que l’endemà d’haver-se constituït la República Catalana deixarà de regir a Catalunya la llei de la gravetat i els catalans podrem posar els objectes allà on ens abelleixi, sense suport i sense que caiguin.

Doncs, d’aquesta mateixa mena són les declaracions que afirmen, ras i curt, que el castellà seria «llengua oficial» a la Catalunya acabada d’alliberar de l’Estat espanyol —que és un pseudònim modern de l’Estat castellà de sempre. I no solament per la ironia política que això significaria, com han fet veure Miquel Strubell i Josep Murgades, sinó, primer de tot, perquè això implica una visió de la realitat tan simple i òbvia com es vulgui, però contrària al funcionament social de les llengües.

Tot plegat —silenci sobre el català i manifestacions procastellanes esporàdiques— sembla mostrar una desorientació general i un sentiment de feblesa i fins d’inferioritat que, si és explicable, no anuncia res de bo ni per al català ni per a la independència. Car, si els qui haurien de fer les propostes de futur demostressin finalment no tenir les idees clares —sobre qualsevol problema bàsic del país i, doncs, també i molt principalment sobre la llengua— o bé demostressin inseguretat o traspuessin feblesa, comprometrien aquest mateix futur.

Sigui com sigui, en podem deduir —del silenci i de les manifestacions— dues coses: a) una tendència generalitzada a percebre com a natural i bona la situació sociolingüística actual de Catalunya i, per tant, digna d’assegurar-ne la continuïtat en el futur, i b) una ignorància també general de les lleis sociològiques que regeixen la superposició de llengües en una mateixa societat. Mirem de fer-ne una breu anàlisi.


Un bilingüisme social no és, realment, possible

Aquest és l’aspecte que sembla que s’ignora o es vol ignorar de la situació actual. Dues llengües, en efecte, no poden coexistir en l’ús lingüístic general estable d’una mateixa societat moderna, industrial o postindustrial. En una societat preindustrial sí, en situació de diglòssia, especialment en formacions polítiques de tipus imperial. Però en una societat moderna no; aquest és precisament un dels trets del fet nacional i de les societats nacionals. Quan aquesta aparent coexistència s’hi esdevé és sempre per raons d’una anomalia d’arrel política, d’una imposició política i s’acaba sempre amb la desaparició de la llengua agredida, subordinada, políticament, si és que el procés no es pot o no es vol revertir amb una acció política en la direcció contrària. Una acció política que només pot ser estatal.

Una persona pot ser bilingüe, i n’hi ha moltes, sense cap problema, però una societat no ho pot ser. Un estat, en el sentit d’estructura política i administrativa, sí que ho pot ser, també, si administra diferents territoris amb una llengua diferent cadascun i vol ser respectuós amb aquesta diversitat territorial. Però en un mateix àmbit territorial, no hi pot haver un ús social bilingüe d’una manera natural i, per tant, estable. Això forma part de les beceroles de la sociolingüística.

Catalunya, dissortadament, n’és la prova

A Catalunya, tanmateix, no cal ser sociolingüista per a saber que un bilingüisme social no és possible. Només cal veure com ha evolucionat la realitat lingüística en contra del català d’ençà que Castella es va annexar Catalunya i com més l’estat castellà, reanomenat «espanyol», ha esdevingut un estat modern, ni que sigui d’una modernitat sui generis. I ni això; no cal ni saber història de la llengua, tampoc. Només cal veure com han evolucionat les coses des de la restauració de la Generalitat el 1980.

Una Generalitat que no ha tingut més remei que gestionar un anomenat «bilingüisme» com si es tractés d’una realitat natural, però que ha comès l’error persistent de no denunciar —o no ha tingut el coratge de denunciar— aquest fals i impossible «bilingüisme» com una imposició política, com la continuació de la imposició política iniciada amb el decret d’annexió de 1716. Ans al contrari, ha fet tots els possibles per maquillar la realitat regressiva de l’ús social del català i silenciar-ne les causes, malgrat tots els esforços —insuficients per les limitacions de la «legalitat» espanyola— que ella mateixa ha fet per contrarestar-la.

Aquesta política errònia, afegida a l’acció secular d’imposició lingüística de l’Estat espanyol, ha produït l’efecte pervers de fer aparèixer com a normal i justa una realitat sociolingüística actual absolutament anormal i injusta. Un efecte que és especialment pervers en les generacions crescudes i educades en aquest període de règim autonòmic, per a les quals aquesta anormalitat «normal» ha aparegut associada amb la idea de normalitat democràtica.

És que Junqueras i Mas (i ERC i CiU) volen que aquest procés continuï així a l’estat català recuperat fins a l’extinció definitiva del català, però ara mitjançant una legalitat autoimposada? Ningú no pot pensar que ho vulguin realment, però són conscients que les seves afirmacions signifiquen això?


L’hegemonia del castellà, deguda a la imposició juridicopolítica


A molta gent li sembla veure que l’existència d’un ús social creixent del castellà a molts indrets del país és deguda al fet que hi ha arribat una gran quantitat de persones d’origen castellà, les quals, «naturalment», han continuat parlant el castellà a Catalunya, i encara els seus fills. Per tant, l’ús del castellà a Catalunya avui és percebut per molta gent com un fet «normal» i «natural», que lògicament cal reconèixer i incorporar. Mas, per exemple, diu, en l’entrevista damunt citada, que «si la seva [d’un ciutadà de Catalunya] llengua d’ús normal és el castellà, ho continuarà sent»; per tant, considera que l’ús del castellà a Catalunya és un ús «normal» i que ho pot continuar essent.

Els qui tenen aquesta percepció no s’adonen que la causa d’aquest ús no és gens normal. La immigració és un fet normal, però la causa de l’actual ús social del castellà a Catalunya no és la immigració, sinó la imposició política del castellà com a llengua dominant, com a «llengua oficial». Aquesta n’és l’única causa. Si Catalunya hagués continuat del segle XVIII ençà amb el seu estat i amb el seu sistema constitucional, per molts castellans que haguessin vingut al segle XX, ni aquests no haurien pogut continuar, com fan ara, amb el seu monolingüisme funcional (encara que una gran majoria podria parlar en català, parla «normalment» en castellà), ni els catalans, no havent-los estat imposat el coneixement del castellà, no haurien adquirit la norma implícita de canviar de codi lingüístic davant d’aquests immigrants, coneguda també com a norma de subordinació.

La realitat, «òbvia» per a Junqueras i «natural» per a Mas, d’una massa castellanoparlant a Catalunya no és deguda a una immigració, sinó a la imposició política del castellà.

El doble estatus del castellà a Catalunya

A diferència d’altres llengües d’origen immigratori que actualment també es parlen a Catalunya, el castellà hi té, doncs, dos estatus ben clarament diferenciats. El castellà té a Catalunya, d’una banda, l’estatus de llengua de dominació, que pretén imposar-se per llei com a llengua d’ús social general, com a llengua territorial, suplantant el català en aquesta funció i en aquest estatus. D’una altra banda, hi té l’estatus de llengua d’origen immigratori d’una part de la població, estatus que comparteix amb les altres llengües d’immigració.

El problema lingüístic, amb la consegüent regressió del català, és causat per l’estatus del castellà com a llengua de dominació i és aquest estatus precisament allò que cal que aboleixi la República Catalana en el mateix moment de constituir-se, si és que es tracta d’una república veritablement independent.

I això no és una opció política, perquè no hi ha cap més opció. No hi ha opció. Només hi ha un camí, un sol camí, si no es vol que la llengua del país, el català, sigui substituïda per una altra, perquè, com hem dit, no poden coexistir en un mateix territori d’una societat moderna dues llengües amb la pretensió de tenir totes dues alhora l’estatus de llengua territorial. Ni hi poden coexistir, ni tan solament hi podria arribar a aparèixer una llengua territorial nouvinguda, si no fos, com veiem en el cas del castellà, com una anomalia transitòria produïda per una imposició política.

No es pot prometre una cosa que no és possible

Ningú no pot pensar que cap català, sigui d’antiga soca, sigui d’immigració recent, ningú que senti el país com a propi, vulgui la desaparició de la llengua del país, la llengua catalana. I tampoc no podem pensar que la vulguin els qui intenten tirar endavant el procés d’independització i de recuperació de l’Estat català. Tanmateix, vistes les poques però astoradores declaracions que s’han fet sobre aquesta qüestió i el silenci, el mutisme, que a la pràctica van imposant i imposant-se els grans mitjans de comunicació sobre la gravetat de la situació sociolingüística a Catalunya —que encara és més greu als altres països de llengua catalana— i sobre la necessària reversió del procés de substitució lingüística, sembla talment com sí que es volgués o s’acceptés la desaparició de la llengua catalana.

Es pot comprendre el dilema d’alguns dirigents polítics actuals a l’hora de guanyar vots per al procés d’autodeterminació nacional. D’una banda, volen aplegar, i cal que així ho facin, la majoria social més àmplia a favor de l’estat català. D’una altra banda, temen que aquesta majoria es vegi minvada si no fan unes determinades promeses que potser és agosarat de fer en alguns casos i que és segur que no poden fer en uns altres.

Entre les promeses que és segur que no poden fer, la que amb més seguretat no poden fer és que hi hagi a Catalunya dues llengües amb el mateix estatus de llengua territorial —que això és el que vol dir «llengua oficial» en la terminologia política espanyola que a tothom li han ficat al cap— sense que l’una, el castellà, continuï substituint l’altra, el català, fins a deixar-la en situació absolutament residual. Seria la promesa de la suspensió de la llei de la gravetat en l’àmbit sociolingüístic.

A tal punt saben, en el fons, que això és així, que Junqueras mateix, en les explicacions que fa al vídeo de Vilaweb citat, deixa clar que, bé que el castellà ha de tenir l’estatus de «llengua oficial», el català serà la llengua en què es farà això, allò i allò altre. «Òbviament», diu. Òbviament, penso jo, això que diu vol dir que hi haurà una «llengua oficial» i una altra llengua que també serà «oficial», però menys «oficial» que la primera. Un embolic absurd i perillós. I absolutament innecessari.


Un problema insoluble i innecessari

Junqueras i Mas, per a resoldre un dilema potser inexistent a la pràctica, es creen i ens creen a tots els ciutadans un problema insoluble i innecessari. Dic que el dilema potser és inexistent perquè caldria demanar-nos si els catalans que «normalment» s’expressen en castellà, com diu Mas, però que «normalment» també poden expressar-se en català, dic jo, votaran a favor de l’estat català per mantenir l’estatus dominant del castellà o per aconseguir, per fi, una societat, que és la seva, alliberada de la tutela opressiva i l’explotació financera de les oligarquies castellanomadrilenyes, nacionalment normalitzada, socialment més progressiva i econòmicament més pròspera.

I em penso que la resposta és que votaran per la segona motivació. Les afirmacions pro Catalunya i pro independència que des de fa un cert temps se senten en boca d’antics immigrants deixen garratibat el més militant dels independentistes. La gent és més lúcida que no sembla, i quan cal més coratjosa també, i en tenim la prova precisament en la «revolució cívica» per l’estat propi que s’ha congriat en poc més de tres anys i s’ha precipitat des de l’Onze de Setembre passat —sense menystenir, tot al contrari, el coratge personal del president de la Generalitat, capaç de trencar les seves pròpies inèrcies i les del seu partit i de l’autonomisme en general per encarrilar institucionalment el procés.

Sempre n’hi haurà que votaran contra una Catalunya lliure, però no solament per mantenir l’estatus il·legítim del castellà com a llengua territorial, sinó perquè estan i estaran del costat de la dominació espanyola a Catalunya mentre es mantingui aquesta dominació. Sempre n’hi ha hagut de botiflers, i pertot arreu: a França, a Bèlgica, a Holanda, i molts més països amb tradició d’estat, en èpoques d’ocupació i dominació. A aquests ja els poden anar Mas i Junqueras amb un flabiol sonant, o amb una «oficialitat» sonant, que no baixaran pas del ruc. I seran un percentatge important, bé que minoritari. Amb això ja cal comptar-hi, però això no ens ha de fer vessar el got.

Una constitució adient —també en la llengua— amb el nostre passat de poble lliure

Convindria que tots plegats féssim una cura de desespanyolització i, si volem reconstituir-nos com a estat, si volem recuperar l’estat que havíem construït durant vuit segles, hauríem de recuperar-ne les virtuts i els valors constitucionals. En primer lloc, la llibertat de les persones i els col·lectius i el contrabalançament democràtic dels poders, més que a Anglaterra i abans que Anglaterra.

Com aleshores, no cal normativitzar més del que és imprescindible i cal desfer-nos de moltes categories i conceptes de l’integrisme castellanoespanyol. Un d’aquests és, sens dubte, el de «llengua oficial», concepte pervers i pervertit, que no ens fa pas gens de falta, ans al contrari ens entrebanca i ens desorienta. Molts sistemes constitucionals democràtics no el coneixen ni l’han trobat a faltar.

La nostra constitució, que hauria de ser molt simple, per a permetre que el sistema que s’hi sostingui es pugui desenvolupar, readaptar i recompondre contínuament, d’acord amb les necessitats i les realitats, com feia el nostre sistema constitucional antic, només hauria d’establir, a parer meu, sobre la llengua: «La llengua de Catalunya és el català», i prou i res més. Això li donaria l’estatus de llengua territorial que li pertoca i permetria que els parlants d’altres llengües encara no prou integrats fossin atesos segons la realitat i les possibilitats de cada lloc i de cada circumstància. Catalunya és i sempre ha estat terra de llibertats, hi ha ningú que dubti que en la nova etapa no ho seria tant o més?

Prudència davant els fets

Els dirigents polítics del procés d’autodeterminació nacional, als quals cal desitjar que les pròximes eleccions demostrin que tenen la confiança democràtica d’una gran majoria del nostre poble, haurien de tenir la prudència de no avançar decisions que pertocarà de prendre a les institucions democràtiques de què lliurement els catalans es dotaran, si ho volen, és a dir, si democràticament donen suport a la constitució d’un estat català. Com pot Mas, per exemple, afirmar que l’ensenyament del castellà hi serà obligatori? Com ho pot saber? I sobretot haurien de tenir la prudència d’assessorar-se en els especialistes de cada matèria abans de fer afirmacions que no depenen solament d’una voluntat política, sinó que, per començar, depenen de les lleis de la natura, com la llei de la gravetat o com les lleis sociolingüístiques.

* Aquest article fou lliurat per a publicar el 20-10-2012. La publicació que se n’havia de fer càrrec finalment se’n va desdir. Una versió reduïda fou publicada a Llengua Nacional, 83 (II trimestre 2013) i fou reproduïda per Vilaweb el 26-06-2013.