Els socis ratllats d'Òmnium i la Secció Filològica (Primera part)

Josep Ferrer

No fa gaire vaig llegir, en un dels principals diaris catalans, una frase que em va deixar d'una peça. Deia que els socis d'Òmnium abans eren 15.000 i «ara estan ratllant els 120.000». Hi havia 120.000 socis ratllats pels que abans eren 15.000? Què pot ser un soci ratllat? Com es pot ratllar un soci? Tot d'una vaig caure que el castellà fa servir rayar, en sentit abstracte, per significar que una cosa s'acosta molt, és a frec, d'una altra. És a dir que la frase amb mots catalans era redactada de fet en castellà; sabent-ho, aleshores tenia sentit: els socis d'Òmnium s'acosten molt a 120.000, fet que també podríem expressar amb altres verbs o locucions verbals com vorejar, ranejar, fregar, ésser a la vora de, ésser a tocar de, ésser a frec de,  ésser arran de, faltar poc per a, ésser gairebé. Sobtat, vaig sospitar que la permissivitat castellanitzadora actual de la Secció Filològica no hagués obsequiat els seguidors d'aquest corrent amb un «nou» significat de ratllar, calcat del castellà rayar. Vaig consultar, doncs, el DIEC en línia, sempre actualitzat. I no, aquest cop la SF no proposava cap «innovació», tot es mantenia d'acord amb el català de sempre, tal com Fabra l'havia reflectit. De manera que no hi havia més remei que atribuir la castellanada a l'autor de l'article i al servei de correcció lingüística del diari, que l'havia deixada passar.

Segur que el lector es demana per què faig tants escarafalls d'un fet, l'ús despreocupat de castellanismes, que malauradament es repeteix cada dia centenars de vegades a tots els mitjans de comunicació orals i escrits, públics i privats, i a les edicions de totes les editorials, en textos originals i en traduccions, i, ai llas, entre els mestres i els professors, a les escoles, als instituts i a les universitats. Per què destacar ara aquest ús no català de ratllar? Doncs, perquè és com un símbol de tot plegat. Perquè l'autor que comet aquesta diguem-ne descurança és un membre de la  Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i perquè no és pas l'únic dels membres que castellaneja quan escriu i quan parla. Molts dels membres d'aquesta institució que es proclama com a far i guia dels parlants tot sovint fan anar, per exemple, el verb estar a la castellana (per cert, aquell «estan ratllant» citat suara en seria un exemple). I això vol dir que deixen de fer anar en cada cas com escauria els verbs que en català són en oposició estructural (significativa i per tant també sintàctica) amb estar, ço és, que si dius estar vols dir una cosa i si dius ésser, haver-hi, anar i més encara, en vols dir una altra. O bé que fan servir combinacions d'estar amb aquests verbs que hi són en oposició estructural i, doncs, hi són incompatibles, de manera que no pots dir, per exemple, «En Joan ja està venint», perquè fóra com si diguessis «En Joan ja ve sense moure's».

Si aquesta és la realitat, com podem denunciar el catanyol dels mitjans de comunicació, si qui fa de guardià del model, en qui els mitjans i tothom haurien de confiar, ell mateix fa ús d'aquesta variant subordinada al castellà? Com podem demanar i exigir als mestres i als professors que siguin responsables i dominin bé la llengua per a poder-la ensenyar bé; als traductors, als novel·listes, que aprenguin bé la llengua abans de fer-la servir per a la creació literària; als professionals, que s'esforcin a conèixer la terminologia catalana de l'especialitat respectiva, i a qualsevol ciutadà, a tots els ciutadans, que facin servir un català digne, no adulterat, no subordinat, si qui hauria de ser el primer a demanar-ho, a exigir-ho, és qui primer cau en l'adulteració i en la subordinació?

I no és solament que molts membres de la Secció Filològica castellanegin en l'ús personal de la llengua, és que la institució va acceptant i defensant aquest acastellanament del català en moltes de les propostes que presenta a la societat com a normatives. Àdhuc intenta fornir bases teòriques a l'acastellanament, a partir de la idea que «la llengua evoluciona», tot confonent i fent confondre, com diuen alguns, la farmàcia amb la magnèsia. Car les llengües lliures es pot dir que «evolucionen» perquè canvien a partir de si mateixes, adaptant els propis recursos o, si cal, adoptant recursos d'altres llengües al sistema propi. Però les llengües dominades políticament, que vol dir subordinades a una altra llengua imposada políticament, no es pot dir que «evolucionin» d'acord amb els propis recursos i la pròpia estructura, sinó que canvien substituint la pròpia estructura per una estructura aliena. No podem parlar de canvi, sinó que cal parlar de substitució. Si de cas podríem dir que «evolucionen» cap a la destrucció, cap a la desaparició. I en aquest cas, sempre hem de tenir en compte que aquest procés de substitució interna, estructural, va paral·lel al procés de substitució externa, social, en l'ús social de la llengua dominada per l'ús de la llengua que imposa la dominació política. No es pot aturar l'un procés sense aturar l'altre.

Com pot ser, doncs, que la Secció Filològica i, repenjant-s'hi, tants i tants professionals de la llengua, propiciïn i defensin aquesta destrucció fins a la desaparició i hi col·laborin? Aquesta és una de les grans incògnites que ens presenta el nostre moment històric en aquest país nostre, en aquests països nostres on sempre, d'ençà que són països, s'ha parlat català; més ben dit encara, que s'han fet països catalans tot parlant català, alhora que la llengua esdevenia català —ací sí: evolutivament— perquè els nostres països eren lliures de fer-se, de construir-se, ells mateixos. Com que la Secció Filològica de Fabra, dit així per entendre'ns, ben lluny de propiciar ni defensar aquesta destrucció per substitució, que aleshores ja anava ben desfermada, va constituir-se i va actuar sense vacil·lar per reconstruir, per reconstituir, per restaurar la llengua de l'única manera possible: a partir dels recursos propis de la llengua mateixa, caldria que ara ens demanéssim com pot ser que la Secció Filològica ara no sigui capaç de continuar aquella mateixa actuació en la mateixa direcció constructiva.

En la segona part d’aquest article intentaré de respondre a aquest interrogant. Intentaré de donar una explicació de la situació actual.