Exigència en la correcció dels cultismes

Juli Moll

(Segona part)

Analitzem ara el cas dels mots arquetip, biotip, daguerreotip, estereotip, fenotip, genotip, linotip, logotip, monotip, prototip, subtip i teletip. El primer que ens sobta és que aquests mots tenen en comú la terminació -tip precedida d’un prefix (arque-, bio-, daguerreo- etc). Aquesta terminació fóra l’adaptació regular al català del grec týpos / llatí typus, però no ho és perquè hom ha preferit, en aquest cas, d’adaptar la forma llatina typus en tipus, per tal d’evitar l’homonímia amb tip ‘fart’ (m. i adj. m.). Llavors sembla clar que aquesta sèrie de mots moderns haurien d’haver-se fet sobre el mot tipus ‘peça prismàtica’, ‘símbol o representació d’alguna cosa, esp. esdevenidora’, forma general, pla d’estructura, conjunt de propietats principals comuns a un cert nombre d’individus’, ‘individu, espècies etc., que és l’exemplificació perfecta d’una espècie, gènere etc.’ i no pas sobre un inexistent tip. A això cal afegir que la -y- del llatí és breu, perquè també ho era la ípsilon del grec, i a més la síl·laba ty- és oberta i per tant la tonicitat en els mots resultants de les prefixacions ha de recaure sobre la síl·laba precedent: arquètipus, biòtipus, daguerreòtipus, estereòtipus, fenòtipus, genòtipus, logòtipus, monòtipus, protòtipus, súbtipus i telètipus. L’italià, que ens podria servir de guiatge en aquesta qüestió, fa archètipo, biòtipo (o biotìpo), dagherròtipo, fenotipo, genotipo, monòtipo, sottotipo (només en zoologia com subdivisió d’una varietat o gènere) i protòtipo. Com es veu la tònica és l’anterior a la penúltima síl·laba, amb les excepcions de fenotipo i genotipo, i sottotipo (que no fa ús de prefix culte).

En el cas de amàzona, que es refereix a cadascuna de les dones d’un poble fabulós de l’Àsia Menor, de caràcter guerrer i que vivia de la caça i del saqueig. Les dones acceptaven els homes només un cop l’any amb vista a la reproducció, i mataven els nadons mascles.
Cavalcaven amb gran habilitat i es cremaven el pit dret per poder tirar millor amb l’arc. En foren reines famoses Hipòlita i Pentesilea. Avui el nom d’amàzona s’utilitza amb el significat de ‘dona que, simplement, sap muntar a cavall’. A part aquest ús, concurrent amb el de cavallera i geneta, hi ha el fet que Francisco de Orellana (1511 – 1546), que explorà el riu més cabalós del món, li donà el nom de Río de las Amázonas, per raó de la resistència bèl·lica que li feren les dones indígenes. El desconeixement general de com es pronunciaven els polisíl·labs grecs i llatins, féu possible que en castellà i portugués es generalitzàs la forma amb la tonicitat dislocada: amazonas. Essent com és un nom extret dels textos clàssics, fan bé els italians de dir-ne Rio delle Amazzoni fent tònica la segona a i no pas la o. I nosaltres també ho faríem bé, si l’adaptàvem en Riu de les Amàzones.

La sèrie diàtlon, triàtlon, pentàtlon, heptàtlon, decàtlon ix del mot àtlon (gr. θλον, ‘premi, lluita, camp on es competeix’) precedit del numerals grecs duo, tria, pente, hepta i deca. La alfa d’àtlon és breu, però l’encontre de la vocal final dels numerals grecs amb la a- de àthlon dóna per resultat una a llarga. D’ací ve l’accentuació plana en català. Si això no es té en compte, la sèrie no fora diatló, triatló..., com erradament es fa, sinó díatlon, tríatlon...

Un altre nom defectuós i que quasibé ningú no qüestiona és mecenes, que Fabra grafiava mecenas, ‘persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc.’ Vol esser el nom propi d’un personatge històric, un polític i literat romà, conseller d’August, amb una magnificència esdevinguda proverbial, tornat nom comú per a designar persones com ell. El seu nom era Maecenas, -atis i era dels pocs mots polisíl·labs que en llatí eren aguts (nominatius singulars de temes en dental en -as, -atis, o en -is, -itis, a causa de la síncope de la i: -at(i)s > -ats > -ass > -as, p. ex. Arpinas, Maecenas; -it(i)s > its > -iss > -is, p. ex. Quiris, Samnis). La major part d’aquests noms ha passat al català a partir de l’acusatiu, llevat de Maecenas, que ho ha fet a partir del nominatiu, i que per aquest motiu hauria hagut d’ésser Mecenàs segons la prosòdia llatina antiga i no pas la forma Mecenas amb l’accentuació dislocada.1 En italià no disloquen pas l’accent, perquè prenen el nom de la forma d’acusatiu Maecenatem, i en fan Mecenate per al personatge històric i mecenate per ‘chi aiuta e protegge le arti e le lettere (per antonomasia, da Mecenate, amico d’Augusto...’) i mecenatismo per al que en català en  diem mecenatge. En suma, que si es pren el nom del nominatiu, per fer-ho bé, en català, hem de dir Mecenàs / mecenàs, i no Mecenes / mecenes —si la pronúncia llatina antiga era Maecenás, encara és mes lamentable el canvi del mecenas de Fabra pel mecenes actual normatiu, i si es pren de l’acusatiu, llavors el que en resulta és Mecenat / mecenat. Llavors, a més, caldria canviar mecenatge en mecenatatge o mecenatisme.

Un altre mot culte que fretura d’esmena és atles, millor atlas i encara millor atlant. L’Atlas és també la  gran cadena muntanyosa del nord d’Àfrica que traves­sa el Magreb de ponent a llevant, paral·lela a la costa mediterrània. Creiem que hi ha hagut excés de zel en la conversió d’Atlas en Atles. No és tan sols que no hi ha ningú més (cap llengua de cul­tura del nostre entorn) que ho faci, sinó que es fa per aplicació abusiva d’una norma que ja era prou dubtosa en els casos en què abans s’aplicava i que és del tot inaplicable a un mot com el que ara ens ocupa. És cert que, per analogia fonètica amb tants milers de mots femenins en plural acabats en -es àton, la llengua féu que noms hebreus que en llatí acabaven en ´-as s’adaptessin en ´-es: Messies, Isaïes, Jeremies, Malaquies, Judes etc., i àdhuc alguns de grecs: Pità­gores, Anaxàgores, Pro­tàgores etc. (la qual cosa ja era més discutible, en­tre altres raons perquè si en fèiem l’adaptació a partir de l’acusatiu el que n’obtindríem no fóra Pitàgores etc. sinó Pitàgora etc.), però és que, quan s’a­dapta a par­­tir del no­minatiu llatí en noms de la tercera declinació i encara més si, com és el cas, són im­parisíl·labs, llavors el que es fa és deixar el dit nominatiu tal qual (llevat dels abs­tractes acabats en -itudo i -etudo): Cupido i no Cupid, Cartago i no Cartag, Juno i no Ju, Apol·lo i no Apol (ni Apol·ló!), ràtio i no rati ni raci (de fet, accents gràfics a banda, ràtio no és cap adaptació del llatí al català, sinó llatí pur, i llatí clàssic, puix que l’a­daptació al català a partir del nominatiu fóra ràcio), vira­go i no virag, Cèpio i no Cepi, lumbago i no lumbag (si doncs no en fè­iem Cupidin, Cartàgine, Apol·lin etc., a partir de les res­pec­tives formes d’acusatiu, que, al cap­­davall, en els ca­sos de ràtio i Cèpio, és la millor solució, només que ració és massa prò­xim a l’hereditari raó, que ja té també el mateix sig­nificat de ‘fracció’). De la ma­teixa ma­nera que no estrafaríem càri­tas en cà­rites ni sànitas en sà­nites ni legàlitas en le­gà­lites, posem per cas. Les a­dap­ta­cions d’a­questes tres dar­reres formes són, no cal dir-ho, caritat, sanitat i legalitat. Fixem-nos que els noms que adaptàvem en -es són tots de la primera declinació, i Atlas, com els altres exemples que aca­bam de citar, no ho és. Atlas és com Dimas, que tampoc no ad­met que el malmetin en Dimes, essent com és adap­ta­ció del nominatiu de Dymas, -antis. (Tam­poc no hem de canviar Cau­cas en Cau­­­ques, per més que acabi en ´-as. Cau­cas és com Da­mas, que tampoc no s’ha d’es­trafer en Dames; tots dos són extrets de mots lla­tins de la segona declinació i són a­dap­tació ca­talana dels acu­satius Cau­ca­sum i Dama­sum, res­pectiva­ment.) L’anostrament normal d’un mot com Atlas, -antis és Atlant, extret de l’a­cu­satiu Atlantem, i així és com se’l fa seu l’italià, que l’a­dap­ta en Atlante o en atlante en totes les seves accepcions; i el català tam­bé (en atlant), però només per a desig­nar les ‘estàtues d’home usades com a co­lum­na per a sos­tenir un en­tau­­la­ment o una cornisa’ o per a designar els mitològics ‘habi­tants de l’A­tlàn­tida’; en can­vi, per al gegant fill del ti­tà Iàpet i de Clí­mene i germà de Prometeu i Epimeteu fem Atlas, i per a la ‘vèr­te­bra’, també atlas (segons el DIEC atles) i també per a la ‘col·lec­ció de ma­pes’ (segons el DIEC també atles), casos en què fóra estada per­tinent l’a­dap­tació en atlant, que tin­dria l’a­van­tatge de poder marcar el plural. Bé, en relació amb aquesta duplicitat d’adapta­ci­ons, tenim per ben cert que si als ro­mans, quan en­cara par­laven llatí, els ha­gues­sin dit que, temps a venir, hom faria dis­tin­cions no de cas sinó de significat entre el nominatiu Atlas i l’a­cusatiu Atlan­tem, haurien quedat ben astorats! I la veritat és que la solució catalana és ben contra­dictòria, perquè és evident que el nom d’atlant ‘estàtua de forçut que sosté un entau­lament o cornisa’ al·ludeix directament al tità que sostenia la volta del cel i és ben bé el seu nom propi passat a nom comú. La solució catalana cor­recta, a ho­res d’a­ra, potser fóra fer Atlant i atlant en totes les accepcions, igual com ho fa l’i­talià, bé que cal re­conèixer que ara té les seves di­fi­cultats. Emperò del que no hi ha cap dubte és que, si el nom el prenem del no­minatiu, l’adap­tació no pot ser altra que Atlas (atlas): Atlas per al tità mitològic i per a la serra­lada africana, i atlas per al conjunt de mapes i la vèrtebra.

 

1. Vegeu Joan Alberich i Montserrat Ros, La transcripció dels noms propis grecs i llatins, «Biblioteca Universitària», 13 (Barcelona, Enciclopedia Catalana, 1993), ps. 55n. i 125n.