Exigència en la correcció dels cultismes

Juli Moll

(Tercera part)


Abans de continuar la glossa dels casos, a parer meu destacables, de la llista, no pas exhaustiva, donada en el primer lliurament d’aquest treball sobre la necessitat d’una més gran exigència en l’adaptació a la nostra llengua dels mots greco-llatins, voldria fer un breu excurs sobre el fet que evidentment cal encara una major exigència a l’hora d’escriure o pronunciar no ja mots adaptats al català, sinó mots del grec o del llatí clàssics. I em referiré a dos casos que em són particularment molests, perquè són mal resolts i, a més, són d’ús molt freqüent.

El primer és el del1 statu quo, mots que sentim gairebé sempre pronunciats com si fossen escrits estatu cuo (en castellà estatu cúo). Doncs no, el mot llatí quo és monosil·làbic, la vocal u és breu en llatí i semivocal, tant en llatí com en català, com ho és per exemple la u del mot quota. Es tracta doncs d’un iambe. La -o de quo en llatí és tònica i és llarga, i cal donar-li doncs el timbre o de tancada.

Podem dir que el sistema ortogràfic llatí reserva l’ús de la q per als casos en què va seguida de u breu semivocal que forma diftong amb una altra vocal. En posició inicial, per exemple, no hi ha cap cas de cua-, cue-, cuo- en què la u sia breu, perquè llavors es fa ús de la q-. Sí que n’hi ha de cui-: cuius, -a, -um, però llavors, amb la u tònica subsegüent, el llatí grafia c- Aquest sistema fou mantingut per les llengües romàniques: català, occità, francès, italià, portuguès, etc. El castellà antic també el seguí fins a la reforma ortogràfica moderna simplificadora de l’ortografia.

Cal pronunciar, doncs, quo com a monosíl·lab, amb la o tònica i tancada.

L’altre cas fa referència a l’expressió per capita, que és errònia per dos motius. Primer per la preposició llatina d’acusatiu per, que en llatí no s’usa per atribuir una cosa a algú o a un col·lectiu, en el qual cas és més normal de fer ús de la preposició d’ablatiu pro. En segon lloc, però més important: és molt inadequat de fer ús del plural de caput, que és neutre i per tant fa el plural en -a, ço és capita, perquè l’expressió s’usa per a expressar quina quantitat correspon en mitjana a cada cap, a cada individu, d’una col·lectivitat productiva. Per açò es divideix el total del producte entre tots els habitants del país o la demarcació que l’ha produït, i així poder saber el tant per cap de tal producte en tal o tal demarcació. Com que la preposició pro és d’ablatiu i ha de referir-se a un singular i no a un plural, el resultat no pot esser altre que el de pro capite, com així es fa en italià.

És clar que no és imprescindible de fer ús de la locució llatina: al costat de PIB pro capite, és pot dir perfectament  PIB per cap, PIB per habitant etc. El problema és que l’expressió, en llatí macarrònic, per capita s’és estesa entre nosaltres com una taca d’oli, afavorida per la ignorància molt general del llatí, agreujada des del moment que l’estudi del llatí i del grec clàssics ha deixat de ser obligatori en els cursos de segon ensenyament i de la major part de carreres universitàries.

Les excuses hi poden esser, però, com que no hi ha cap obligació en les llengües actuals de fer ús d’expressions llatines, si qualcú decideix de fer-ne ús, té l’obligació de fer-ho bé. Cal també que els qui sí que saben llatí i grec clàssics no es retreguen  de denunciar els errors, per tal d’evitar que aquests es generalitzen de tal manera que sia molt més difícil d’extirpar-los. Ara, per difícil que sia, caldrà que sempre ens esforcem a eliminar errors d’aquesta mena.

 

Reprenem ara la revisió dels casos d'adaptació defectuosa d'alguns cultismes remarcables.

El mot mucílag és una mala adaptació del llatí mucilāgo, -ĭnis per la senzilla raó que la -a- del nominatiu és llarga i cal doncs que sia tònica. Si preníem el mot de l’acusatiu, llavors el que tindríem és mucilagin, eixit de mucilagĭn(em). D’altra banda, no cal esverar-se de tal esmena perquè el mot s’alinea perfectament amb altres de paral·lels, com ara lumbago, libido, virago etc.

Un altre cas lamentable és el d’oceà. Aquest darrer cas ens porta a uns altres noms de mars molt importants per la llur gran extensió, els ocè­ans, que habitualment veiem, en català, sota la forma amb l’accent dis­locat oceans. Cre­iem que aquesta darrera forma pren peu en una atestació de Jeroni Pujades en la seva Crònica universal del Principat de Cathalunya (1601-1630): «navegant per la costa del mar ocea», que caldria comprovar, car totes les altres atestacions antigues que hem pogut veure són compa­tibles amb l’accentuació plana, que és la que cal esperar del mot català eixit del llatí oce­ănus, començant per la més antiga, de Francesc Eiximenis: «Vers Frí­gia e lo gran ozèan, acostant-se a la tramuntana». La forma ozèan, si es com­para, per exemple, amb crestià (de la seva gran obra Terç del Crestià), dóna peu a suposar l’accentuació ozèan, tal com l’hem trans­crita. També és cert que la molt major freqüència de mots for­mats amb el sufix -ānus, -āna, -ānum afa­voria l’error de l’accen­tuació plana en un mot com oceanus, per gent no prou co­neixe­dora del dit mot llatí, cosa que explicaria que fos estat introduït amb accent en la a en al­gu­nes llengües romàniques, concretament el castellà, l’italià i pot­ser el ca­talà. Lamen­table­ment, mentre que les dues primeres llengües reac­cionaren con­tra l’er­ror i aca­­­baren es­combrant l’accentuació errònia, la normativa del català mo­dern l’ha con­fir­mada com l’única và­lida, i la veritat és que sense raons con­vin­cents: no­­més cal un cop d’ull a l’ar­gumentació que dóna Joan Coromines (DECLC, vi, p. 28b23-53) per a veure que, en el fons, no és més que un al·le­gat sense fo­namentació científica, amb al·lu­­­sions a supo­sa­des in­com­patibilitats es­truc­turals del català amb els mots ocèan (pa­ral·lel, dic jo, d’òr­gan, me­lò­­man, piròman, sèpal, nèctar etc.; i pel que fa al tipus de hiat: Èac, dea, Èol, arèola, cardíac, zodíac, amoníac, po­líedre, pecíol, vacúol etc.), tímpan (de la qual ja hem parlat abans) i la vari­ant occi­dental, que ell considera ine­vi­ta­ble, oceen (paral·lel de creen, procreen, conre­en, diar­rees, idees, dees, diatomees etc.), al·legat que, evi­dent­ment, només pot con­vèn­cer a qui prèvia­ment ja té ganes de ser con­ven­çut.

En fi, el que és se­gur és que man­tenir oceà en el nostre dic­cionari normatiu és incompa­ti­­ble amb el nom propi Ocèan, nom d’un element cosmogònic de la mitologia grega format per l’aigua que envolta la terra, a les ribes del qual habitaven pobles fabulosos. Personificat, fou el mi­tològic déu grec, primogènit dels titans, fill d’Úran i de Gea, que unit a sa germana Tetis donà naixença a les aigües del món: el rius (fills mascles) i les oceànides.

Aquesta forma Ocè­an és la que tan encer­tada­ment usa la nostra docta i bene­mèrita «Col·lecció Ber­nat Met­ge» de clàs­sics greco-lla­tins. Caldria, doncs, una es­mena en el dic­cionari en el sen­tit de do­nar la pre­­­fe­rència a la dita forma ocèan. I, si es fe­ia, lla­­vors els co­neguts ocèans del món pas­sarien a ser, en català, l’O­cèan Atlàntic, l’O­cèan Índic, l’O­cèan Pací­fic, l’O­cèan Àr­tic i l’Ocè­an Antàrtic. I no seria pas cap me­na de cas­tella­nis­me vergonyant, com inte­res­sadament deia Co­ro­mi­nes sense que se sàpiga ben bé per què, sinó el fruit d’un acte de fi­­delitat a la nostra llengua mare, el llatí, que és al cap­da­vall la llengua de la qual pren­guérem, o hauríem d’haver pres, el mot.

 

 

1. En una altra ocasió, convindrà també referir-se a la desgraciada decisió d’apostrofar els articles el i la davant mots començats en s + consonant.