Reflexió sobre un error gramatical avui molt estès

Juli Moll

Prenc  peu en la frase següent, extreta de la columna d’un admirat escriptor i columnista periodístic (sense saber si l’error a què faig referència en el títol és fruit de la seva ploma o bé introduït pels serveis de correcció del diari).

La frase en qüestió fa: «Ben al contrari, la carta és també un recordatori de la lliçó de dignitat que cadascuna i cadascun d’aquests presos i exiliats ofereixen cada dia als seus conciutadans, que som tots: catalans i no catalans, independentistes i no independentistes.»

Ja es veu que l’autor hi fa ús del gènere masculí com a gènere no marcat, ço és aplicable a tota persona amb independència de si és mascla o femella (fins a deu vegades: aquests, presos, exiliats, seus, conciutadans, tots, catalans, i no catalans, independentistesno independentistes —aquest  darrer mot, independentista, és ambigu pel que fa al gènere gramatical, bé que es pot entendre que és masculí perquè qualifica catalans i no catalans—, i només un sol cop explicita, amb l’ús del corresponent femení, cadascuna, que entre els presos i els exiliats hi ha homes i dones, i ho fa mitjançant cadascuna i cadascun, explicitació en aquest cas ben innecessària atès el rema o context (allò que es dóna per sabut de tothom): tothom sap que tant entre els presos com entre els exiliats de què es parla a l’article hi ha homes i dones.

El fet que el gènere gramatical masculí sia apte, com a gènere no marcat, per a esser aplicat a persones qualsevol que sia llur sexe i el fet que el gènere gramatical femení només sia aplicable a persones de sexe femení han portat alguns a afirmar que això discrimina les dones perquè les fa no visibles (!) i, en conseqüència, a propugnar el desdoblament en les dues formes de gènere gramatical que tenim en català, tot per per evitar aquest pretès mal.

Bé, avançarem, en descàrrec seu, que no sabien l’abast de la reforma que propugnaven i les dificultats de portar-la a terme amb què es trobarien els usuaris de la llengua.

Per a visualitzar-ho, podem fer la prova en l’exemple citat de no fer ús del masculí com a gènere no marcat, però ho farem d’una manera coherent i per tant exhaustiva: Ben al contrari, la carta és també un recordatori de la lliçó de dignitat que cadascun d’aquests presos i cadascuna d’aquestes preses i exiliats i exiliades ofereixen cada dia als seus conciutadans i a les seves conciutadanes, que som tots i totes: catalans i catalanes i no catalans i no catalanes, independentistes i no independentistes. I, si som més primmirats, fins i tot podríem fer: i independentistes mascles i independentistes femelles, i així les dones resultarien encara més visibles.

Afortunadament hi ha molta gent que s’ha adonat de la injustícia de la discriminació de la dona en tants d’aspectes de la vida social i política ací i arreu del món i que es manté encara en tants d’aspectes i arreu del planeta. I és de justícia que un hom treballe per mirar de posar-hi remei. En aquest marc ja deu fer una trentena d’anys que es va considerar necessari d’evitar el sexisme en el llenguatge, i alguns van considerar sexista el fet que, sobretot en les llengües romàniques, es feia ús de gènere gramatical masculí per a referir-se a la totalitat dels membres de gènere Homo, amb independència del fet que es tracta d’una espècie sexuada, i, en conseqüència, es va propugnar que en els casos en què en cas que un grup de persones inclogués homes i dones fos obligat d’emprar la forma femenina al costat de la masculina: si dins un grup de mossos d’esquadra, a més d’homes, hi havia dones, llavors calia dir mossos i mosses d’esquadra. I si es parlava, de manera genèrica del president de la Generalitat, posem per cas, llavors calia fer ús de l’expressió president o presidenta de la Generalitat.

Com que l’estructura lingüística que regula l’ús de l’accident de gènere era ja consolidada de fa molts de segles per evolució del llatí fins a l’actual estat de les llengües romàniques, i tothom, homes i dones, l’aplicava de la mateixa manera sense problemes, mai no arribà a aparèixer com a possible problema als manuals de gramàtica per a ús de la gent. En aquestes circumstàncies, la ignorància del cost lingüístic que la dita reforma suposava féu possible que s’intentàs de portar a la pràctica. El resultat fou que educadors, polítics, sindicalistes, etc., sensibles pel que fa a la remoció de la discriminació de les dones, s’hi llançaren amb entusiasme, però, com que l’aplicació coherent i exhaustiva dóna com a resultat un discur feixuc i redundant immenjable, davant açò, s’optà, i s’opta, molt sovint, per fer com en l’exemple citat, ço és  fer el doblet de masculí i femení en la primera avinentesa i obviar-lo en la resta del discurs.

Açò implica que l’estructura gramatical del masculí com a gènere no marcat pel que fa al sexe, fins i tot en la parla dels qui volen aplicar aquest canvi, tinga una freqüència molt superior a la del desdoblament de gènere, i que siga doncs aquesta estructura lingüística la que amb tota seguretat es transmetrà a les generacions futures. L’intent, doncs, és un esforç inútil, a més d’un autèntic doi des del punt de vista de la llengua. De fet, comporta un altre inconvenient, i és que, a efectes pràctics, l’únic que es fa en fer el desdoblament és recordar extemporàniament, i sense que vinga a tomb, que homes i dones som éssers sexuats. De fet, que som sexuats forma part del rema (el coneixement per tothom del context no sols lingüístic, sinó també  l’entorn material o de pensament), i no cal explicitar-ho a cada passa. Cal tenir present, però, que el rema pot canviar amb el temps (i de fet canvia). Així, per exemple, pel que fa al mot treballador, com que de treballadores n’hi ha hagudes sempre, el rema no ha canviat, però no és el cas de soldat, perquè tots recordam que fins no fa gaire anys als exèrcits no hi havia cap dona, i llavors soldats només es referia a homes, mentre que avui, a més dels soldats, als exèrcits hi ha soldades. Igual passa amb els advocats, que abans no hi havia advocades i ara n’hi ha, I també en moltes altres professions i casos. En moments de transició del rema sí que pot esser pertinent d’explicitar la presència de dones en el grup de què es parla, i deixar-ho de fer quan ja és ben establert per a tothom el canvi produït.

La veritat és que no crec que el reconeixement de la igualtat en drets, dignitat i oportunitats en la feina, i en l’esfera social i política, etc., de les dones haja de comportar aquesta mena de dois lingüístics, amb els quals no es guanya absolutament res, perquè l’aplicació estricta d’aquestes reformes lingüístiques (que de fet, des del punt de vista lingüístic són inaplicables, com es pot visualitzar per tothom en l’exemple citat) no assegura pas l’alliberament de la dona. I açò és així perquè aquests canvis lingüístics, àdhuc en el cas que es poguessen dur a terme, serien perfectament compatibles amb l’execrable manteniment de totes les discriminacions, aquestes sí ben reals i autèntiques, que pateixen encara, ací i arreu, les dones. D’ací es desprèn que no calga inventar noves accepcions a determinats mots per a fer-los voler dir el que no volen dir, per exemple emprar el mot ciutadania en lloc de ciutadans i ciutadanes, perquè ciutadania, en bon català sempre ha significat només ‘condició de ciutadà’ ‘drets dels ciutadans’. Si bé professorat (que com lectorat i rectorat) vol dir ‘període en què un hom exerceix de professor (o de lector o de rector) ja és atestat des del segle XIX en el sentit de ‘cos de professors d’un centre d’ensenyament’, no és pas el cas dels altres. El *pintorat no vol dir el ‘conjunt de pintors’, ni el *treballadorat el ‘conjunt de treballadors’ ni el regnat el ‘conjunt de regnes’.

Cal convenir que abans de la citada proposta de reforma l’ús dels gèneres gramaticals, aquest ja es feia bé, i l’ús era acordat amb la tradició i l’evolució de la llengua i d’acord amb el principi d’economia lingüística, i cal convenir també que és ben malaguanyada la feina de desdoblar substantius, adjectius i articles, i alterar el significat de certs mots per, al capdavall,  no progressar gens en la remoció de la discriminació de les dones. Perquè en fer aquests dois lingüístics malmetem la llengua, això és segur, i, fent-ho, a les dones no les alliberam en res!