No deixem que el català se’ns desfaci

2. La realitat lingüística i la llengua dels mitjans de comunicació

Cercle Vallcorba


 A l’article anterior ens vam referir al camí de dissolució creixent en què, d'uns decennis ençà, ha entrat l'evolució de la llengua, fins al punt que se n'esborren els signes propis i l'estructura, i al capdavall en resulta arrasada la totalitat del cos com a sistema i signe d'identitat. Parlàvem en primer lloc del paper dels mitjans de comunicació, que intentarem sintetitzar tot seguit. Aclarim que en aquesta aproximació no hem tingut en compte la situació de les zones situades enllà dels límits administratius de la Generalitat de Catalunya.

En prop de quaranta anys, l'aprenentatge de la llengua entre els joves, teòricament garantit pel sistema educatiu, no ha assegurat el mínim de salut ni una evolució natural basada en els recursos propis del català. Per damunt, però, del paper de l'ensenyament de la llengua en l'àmbit escolar –ens hi referirem a l’article següent–, tota l'àrea lingüística viu sota la pluja inevitable dels mitjans de comunicació  –premsa, ràdio, televisió, internet–, en un pla de desequilibri absolut entre llengües. Els mitjans de comunicació són avui la primera via d'aprenentatge i consolidació de les tendències lingüístiques. Pel que fa als de llengua catalana, s'hi detecta un interès escassament actiu per la qualitat expressiva i formal. Parant l'orella i obrint els ulls, no costa de veure-hi el domini general de la fonètica, la prosòdia, el vocabulari, els girs, la sintaxi, etc., del castellà. La llengua que hem d’entomar sota la pluja dels mitjans de comunicació no impedeix tan sols que la possible i tan migrada llavor d'una llengua exemplar pugui fructificar, sinó que contribueix positivament a agreujar i erosionar la magra salut del català.

Quan, d’ençà del 1979, Catalunya va recuperar un cert autogovern, l’ús del català culte, parlat i escrit, s'expandí socialment. Això requerí la incorporació de molts professionals, en bona part desconeixedors de l’ús de la llengua estàndard –i, de fet, de la condició nacional de la llengua. Contràriament, aquests correctors, assessors o traductors estaven avesats tan sols a l'únic estàndard oficial, el castellà. Com que ningú no els exigia el domini suficient de l'estàndard català propi dels diferents registres, se’n sortien com podien, salvant les dificultats i improvisant amb la llengua apresa a casa o al carrer i en bona part prenent per model l'estàndard dels mitjans de comunicació espanyols, amb molts dels seus girs i idiotismes particulars i exclusius. Així, en comptes d’esforçar-se a superar el seu dèficit lingüístic, expressaren la inseguretat i la incomoditat que sentien retraient al català estàndard que no s'adigués gairebé fil per randa amb aquell català estrafet. I van fer escola, engiponant i beneint solucions a partir d'un model col·loquial castellanitzat i de la pròpia castellanització professional. I, creada aquella escola, aquest és el model de llengua que han imposat a la població des dels mitjans de comunicació fins ara mateix.

En el cas millor, sembla que tot allò a què podem aspirar es limita a un català decandit, molt allunyat del que l'autoritat, lingüística i també política, hauria de promoure i fomentar, i massa allunyat del dels escriptors que ens proporcionaren i ens proporcionen un model. El model de l'estàndard avui tingut per bo no és sinó un català relaxat i desmenjat, amb prou feines guarnit d'uns tocs de lèxic i d'una fraseologia sovint artificiosa, de normes ambigües i sense més nord que el magisteri de la premsa, la ràdio i la televisió, sota la mirada d'una indulgent autoritat acadèmica. Ni els diaris convencionals, teòricament sotmesos a revisió i correcció (també a traducció), ni, encara menys, els digitals, esclaus permanents de la urgència, com tampoc la publicitat o els mitjans audiovisuals, no ens ofereixen l'exemple a seguir que Pompeu Fabra reclamava als diaris de fa prop de cent anys.

Quan un dia i un altre dia fem notar, en aquestes converses, com és deplorable el català d’algunes seccions dels nostres diaris, és perquè ens dol que la premsa diària, que tant de bé podria fer per a la difusió del bon català, contribueixi més aviat a la perpetuació i àdhuc a la introducció d’una munió de grafies, formes, paraules i construccions defectuoses.

Pompeu Fabra. Converses filològiques, 584 (5-VIII-1924)

Quin seria aquell llenguatge exemplar? El llegat i l'exemple –literari, periodístic, cultural– forjat des dels temps de Fabra i que, malgrat les dificultats polítiques, havia fet escola, amb l'adhesió i l'entusiasme populars per dreçar una llengua apta, lliure de subordinació, normal i assequible, amb el mestratge periodístic i literari sovint oblidat com a tal mestratge, però musculat i amè (Sagarra, Xammar, Pla, Soldevila, J.M. Planes, etc.,), no pot ser titllat per ningú d'arcaïtzant o academicista. El model que, posat al dia, és imperiós de reclamar encara serà possible si els qui exerceixen el periodisme tenen per la llengua l'interès que és raonable de suposar-los i lícit i moralment obligat d'exigir-los.

Sostenim que el paper del llenguatge no és prou valorat a les facultats i escoles, en la formació de periodistes i comunicadors, que en fan l'eina primera de treball. En la selecció de periodistes, corresponsals, guionistes, presentadors, locutors, etc., el coneixement complet de la llengua que es projecta sobre tot el país no és exigit com a premissa i condició pels qui dirigeixen i controlen aquests mitjans ni, indirectament, per l'autoritat que té el deure de vetllar per la salut de la llengua. La responsabilitat dels uns i els altres és decisiva si, en pocs passos més, el català, avui subordinat i desnaturalitzat per la ràpida substitució de les estructures pròpies per les del castellà, no ha d'acabar convertit en una llengua desfeta, en el patuès que ja fa temps que comença de treure el cap, obert a la falsa evolució a què ens veiem convocats i arrossegats.

La ràdio i la televisió prediquen des d'un altaveu públic una llengua no tan sols esquitxada, sinó banyada d'una fonètica adornada amb totes les servituds al castellà, de calcs i d'un model que no és  cap model,1 que va penetrant en la societat, i l'autoritat acadèmica sembla ajupir-s'hi sense gaire dolor sinó amb la inhibició de qui no pot entrar en terrenys en què afirma no tenir competència. Els diaris, la ràdio i la televisió en la nostra llengua són vistos com una consagració de l'estàndard que beneeix no solament les servituds d'un model indiferent a un català genuí, sinó que, com a trona des de la qual l'escampen, promouen una llengua embastardida que s'allunya del necessari model apte i saludable per a tots els catalanoparlants. Així s’ha arribat a consolidar un cercle viciós (i pervers) en què els mitjans de comunicació, les productores audiovisuals i les editorials posen en circulació com a estàndard no solament els castellanismes de la parla col·loquial, sinó encara d’altres d’exclusius del món periodístic que no s'havien dit mai, i tots plegats al cap d’un temps són reivindicats com d’ús legítim i consolidat per certs mandarins que maneguen els principals mitjans de comunicació i acaben essent legitimats per una autoritat acadèmica que, plegant-se a aquest joc, es deslegitima.

La invocació a Fabra no respon pas a un gemec d'enyorança, sinó al clam de molts i molts catalans que veuen que la pràctica totalitat dels mitjans de difusió social han deixat de tenir consciència del paper exemplar que els correspon. No es tracta pas de restaurar cap cadàver ni d'expressar-se com ho feren els escriptors medievals, sinó de prendre consciència del paper i la responsabilitat gravíssima del moment que viu la llengua i, no cal dir-ho, de revifar l'esperit de depuració i claredat que va presidir l'obra començada per Fabra, gràcies a la qual el català deixà de tenir la consideració de dialecte, consideració a la qual, per aquest camí, podem tornar en poques etapes més.

L’opinió que expressem pot ser contestada, però creiem interpretar la de molts catalans que s'adonen de la descomposició descordada en què lingüísticament vivim i que no es poden identificar amb el model avui en voga. Correspon a l'autoritat política i a l'acadèmica, però també al món de les empreses de comunicació, de posar en aquesta obra l'exigència i l'esforç que la llengua i la societat mereixen.

Cercle Vallcorba (març de 2017)

 


[1] .Vegeu, per exemple, Gabriel Bibiloni: http://bibiloni.cat/blog/?p=2419.