Pompeu Fabra, patriota

 Cercle Vallcorba

 Les generacions d’intel·lectuals que crearen i empenyeren el Modernisme i tot seguit el Noucentisme es movien essencialment per l’impuls patriòtic, per patriotisme català, al qual donaren diverses formulacions, des d’òptiques més dretanes o més esquerranes, totes filles tanmateix d’un patriotisme nou, és a dir, modern, girat de cara al futur, de cara a la construcció d’una nova Catalunya civilitzada, culta, pròspera i, sobretot, políticament lliure i culturalment descastellanitzada. D’una Catalunya «renacionalitzada». Aquelles noves generacions es contraposaren a les generacions romàntiques de la Renaixença, d’un patriotisme més aviat girat al passat, enyoradís i planyívol. I, així, engegaren el país amb una embranzida tal que encara en vivim.

Fabra, format inicialment, com vam assenyalar al Davantal del mes passat, en el patriotisme patern republicà federal, i després en els debats del grup capdavanter de L’Avenç, arribà a fer-se un pensament i un programa nacionals que foren el veritable motor de la seva actuació com a lingüista. Fabra no es dedicà a difondre públicament aquest pensament, ni com a polític ni com a escriptor. La seva dedicació, com sabem, es concentrà a impulsar el redreçament de la llengua com a peça bàsica del redreçament nacional, i, doncs, sense perdre mai de vista aquest redreçament nacional com a projecte global. Fabra fou el nostre gran lingüista perquè primer de tot fou un gran patriota.

En pocs textos dels que ens deixà podem trobar tan ben expressat i articulat el nou patriotisme català que Fabra propugnava com en el discurs inaugural de Palestra que va pronunciar el 30 de novembre de 1930, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, en qualitat de president de la dita entitat, que representava tot un moviment. És un discurs que mereix que recordem sempre perquè era tan modern que continua essent actual. En comentarem, doncs, uns quants paràgrafs.

Fabra hi comença fent una exposició  justificativa de la fundació de Palestra per la necessitat de formar la catalanitat del jovent que havia crescut en el silenci imposat per la dictadura de Primo de Rivera, ço és «fer que les noves promocions siguin profundament catalanes, amb un patriotisme conscient, reflexiu, seriós, però al mateix temps no gens xovinista, àmpliament humà. És per això  que, en la crida inicial adreçada als joves de Catalunya, es deia que dins Palestra hi cabia el jovent de totes les idees mentre complís amb una sola condició: la fermesa de les conviccions patriòtiques».

I tot seguit Fabra fa la seva meravellosa i precisa definició de pàtria i del projecte nacional:

«La pàtria és la terra i el poble i tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra. Entra dins el concepte de pàtria tant la llengua com l’expressió de l’ànima del poble i de la seva cultura, com la seva economia com a expressió de la seva activitat per a satisfer les seves necessitats. I cal incloure-hi, encara, les accions en el passat, que formen la història, la qual ens ha de servir, no per a la mera contemplació, sinó com a alliçonament per al demà; puix que, essent gent jove la que forma en els rengles de Palestra, ens interessa sobretot l’acció del nostre poble projectada devers el futur, com a manifestació de la seva voluntat de mantenir íntegra i inesborrable la seva personalitat i de gaudir de plena llibertat i sobirania per a desenvolupar-la i perfeccionar-la.»

No és una definició qualsevol, aquesta. Conté els elements d’un concepte obert i progressiu de pàtria, de nació, no pas ètnicament tancat i determinista, sinó oberta a la voluntat del poble en cada moment. La «voluntat» com a element definitori de la nació és la característica principal de la concepció democràtica, no essencialista, de nació. Una voluntat que Fabra veu imprescindible per a mantenir la personalitat nacional i per a aconseguir, en el cas d’un país dominat com Catalunya, la llibertat i la sobirania sense les quals aquella personalitat col·lectiva arrisca de malmetre’s. No hi podia mancar tampoc, com a element definitori, la llengua com a expressió de l’ànima, de la ment, col·lectiva i de la cultura específica que en resulta; aquesta idea, la llengua com a fet bàsic, constitutiu, de la nació, és un leitmotiv que apareix en els textos pròpiament lingüístics de Fabra i és allò que ens permet d’afirmar que la vocació i la intensa dedicació seves per la llengua s’originaren en el seu no menys intens patriotisme i se’n nodriren contínuament. I encara un altre tret de modernitat i progressisme: el concepte de pàtria no s’esgota en la llengua i la cultura, sinó que tan importants com aquests hi ha els elements «materials», la cultura material, la geografia i l’economia.

Ara, allò que fa esdevenir definitivament capdavanters la concepció i el programa nacionals de Fabra és la definició que fa dels Països Catalans com a marc de la reivindicació i de la lluita del nou patriotisme català, tot refermant la llengua com la roca mare de la nacionalitat:

«I aquesta pàtria nostra a alliberar, Palestra voldria que la nostra joventut la veiés no solament en les terres de l’antic Principat, sinó en totes aquelles on la nostra llengua és parlada, terres que si en altre temps formaven una unitat política, avui, en conservar viva la nostra llengua, segueixen demostrant  la seva unitat nacional i, amb el renaixement que s’hi inicia, demostren també llur voluntat de refer en el futur el vell patrimoni dels nostres passats. Així, Palestra es preocupa de mantenir viva la germanor entre les terres de llengua catalana, estenent envers elles el seu esperit i les seves delegacions i convidant el jovent de les Balears i de València a aquests fogars de germanor que són els seus campaments.»

I per a reblar tot aquest projecte cívic, però no acomplexadament «neutre», ans fermament i nítidament nacional català, Fabra fa una declaració de com cal que aquest projecte nacional vagi inserit fructíferament en el progrés general de la humanitat:

«Heus ací el que voldria Palestra; però cal declarar que les seves idees no són pas les d’un estret nacionalisme. Joventut que viu amatent a les realitats del dia, sent com es va formant dins ella una nova consciència supranacional que la porta a sentir els deures de col·laboració internacional entre tots els pobles. Si aspira a una plena sobirania per a regir els destins del nostre poble és precisament amb l’ànsia de millorar la qualitat humana dels nostres conciutadans i d’obtenir que d’un poble com el que nosaltres desitgem que sigui Catalunya —si reduït en extensió, intensament civilitzat— pugui eixir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i de progrés de la humanitat.»

Podem acabar amb l’advertiment, podríem dir amb l’admonició, que Fabra fa sobre els defectes col·lectius que poden entrebancar l’acompliment del projecte d’alliberament nacional:

«Cal lluitar contra la inhibició i contra la indolència que ens mena a creure que ja seran els altres els qui treballaran per la causa que ens afecta a tots plegats; cal combatre, així mateix, la flonjor del nostre poble que el fa apte a inclinar-se al paternalisme o a un providencialisme càndid que d’un cop ens hauria de resoldre de fora estant tots els nostres problemes. La plena sobirania de què fretura la nostra terra per al desenvolupament de la seva personalitat nacional sols podrà venir per un esforç constant de tots els catalans units i disciplinats en la realització de llur inalterable voluntat d’aconseguir la llibertat nacional.»

Talment com si ho hagués escrit avui mateix, talment com si s’adrecés als catalans que protagonitzem aquest moment històric. Per això, tot i commemorar-ne els cent cinquanta anys de la naixença i els setanta de la mort, sentim Pompeu Fabra ben viu entre nosaltres, guiant-nos en el redreçament de la llengua i de la pàtria.


El text del discurs de Pompeu Fabra damunt citat i comentat fou publicat per La Publicitat el 5 de desembre de 1930 i es pot trobar reproduït a les pàgines 555-563 del volum 9 de les Obres completes de Fabra (Barcelona, 2013).

Sobre aquest tema del patriotisme de Pompeu Fabra expressat durant la seva presidència de Palestra, Lluís Marquet va publicar un article a la Revista de Catalunya, 95 (abril 1995) titulat «Pompeu Fabra, president de Palestra», que incloem en aquesta edició, sota la rubrica «Què diu Marquet sobre...», mitjançant l’enllaç a la versió electrònica que en féu Racó Català, il·lustrada amb una foto de Fabra sota una bandera estelada.

Comments