Supremacisme lingüístic castellà

Cercle Vallcorba

 

És molt interessant que hi hagi algun lingüista espanyol que s’atreveixi a parlar clarament i a reconèixer el següent:

 

«El supremacisme lingüístic consisteix a dir que l’espanyol és l’única llengua en què es poden entendre tots els ciutadans d’Espanya, cosa que és falsa per una raó molt senzilla: català i castellà són llengües prou pròximes perquè una persona que parla català es pugui entendre amb una altra que parla castellà sense gaires problemes. Per tant, no cal que els catalanoparlants s’hagin d’expressar en castellà per a ser entesos pels castellanoparlants i viceversa. No obstant això, hi ha la idea que l’espanyol és l’única llengua comuna i ho és obligadament, per mèrits i naturalesa pròpia, mentre que el català és una llengua d’exclusió. Aquestes idees són característiques del supremacisme lingüístic»[1].

 

Realment no estem acostumats que hi hagi gaire qui parli amb tanta claredat i contundència del conflicte lingüístic que patim els catalans, i molt menys que ho faci un lingüista madrileny, Juan Carlos Moreno Cabrera. Els nostres polítics n’haurien de prendre exemple. Però en lloc de prendre mesures per a defensar els catalanoparlants, discriminats contínuament, prefereixen no parlar d’aquest tema, no fos cas que els restés algun vot. En canvi, els partits polítics espanyols no tenen cap reticència a criminalitzar els catalans i a fer veure que són els castellanoparlants els qui estan discriminats. I a mesura que van repetint una vegada i una altra la mateixa mentida, aconsegueixen que hi hagi gent que se la cregui.

 

Sense pèls a la llengua, Moreno Cabrera també reconeix que la Constitució espanyola no es compleix, perquè no es pot obligar a ningú a expressar-se en castellà (si bé tothom té el deure d’entendre’l). I, per exemple, s’està incomplint la constitució quan s’obliga tots els testimonis del judici per l’1O a expressar-se en castellà. Joan Tardà i algun altre testimoni ho van fer visible quan els van obligar a declarar en castellà.

 

Aquest és un aspecte que tots hauríem de tenir clar: ningú no ens pot obligar a parlar en castellà. Per tant, per què els catalans canviem tan sovint de llengua quan hi ha una persona que no el parla? I com és que els castellanoparlants no canvien mai de llengua quan l’interlocutor parla català?

 

Una persona que no faci l’esforç de parlar el català en una televisió que s’adreça majoritàriament a parlants del català, menysprea d’una forma intolerable els espectadors. Com pot ser que una persona de cultura que viu i treballa als Països Catalans no sigui capaç d’expressar-se en la llengua del país? El català i el castellà són llengües tan pròximes que molts estrangers després de mig any de viure en algun indret dels Països Catalans són capaços de parlar el català  millor que moltes persones que fa molts anys que hi viuen. Molts sabem que, si hem anat de viatge a Itàlia o Portugal podem entendre força bé una persona que ens atengui en italià o portuguès, sempre que ens parli a poc a poc i amb un vocabulari d’ús general. Com no ho ha de poder fer una persona que fa anys que viu a Catalunya?

 

Per tant, el Cercle Vallcorba exhorta els catalans a parlar sempre i arreu el català; aquesta ha de ser l’única manera de garantir el futur de la llengua catalana mentre la situació política no permeti que disposem d’altres mecanismes per a protegir-la.