Indicacions per a una revisió de la Gramàtica

de la llengua catalana de l’Institut

Cercle Vallcorba

(Primera part)

 

La tardor del 2016 es va presentar la Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, que, segons que s’hi afirma, substitueix com a norma oficial la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra.

En aquest treball, el Cercle Vallcorba fa un seguit d’indicacions, sobretot amb l'objectiu que la norma mantingui la claredat, la solidesa i la genuïnitat que tenia la que establí Pompeu Fabra. El propòsit, doncs, és de contribuir a millorar aspectes de coherència formal i també aspectes metodològics generals, sobre els quals el Cercle Vallcorba o alguns dels seus membres ja s’han definit igualment en articles precedents. (Vegeu: Cercle Vallcorba, «Petició a l'Institut d'Estudis Catalans sobre la proposta de reducció de mots amb accent diacrític», 2016; Jordi Badia, «La nova gramàtica ens acosta més al castellà?», 2016; David Casellas, Una gramàtica desconcertant!, 2016; Cercle Vallcorba, L'evolució de l'institut, 2016; Jordi Badia, «Aproximació crítica a la nova gramàtica de l’Institut» (Els Marges, 112, 2017); Cercle Vallcorba, La Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC, 2017.)

 

1. Qüestions generals

Quan hom observa la nova gramàtica de l'Institut s'adona de seguida que no és pas una simple revisió del text de Fabra, sinó una obra completament nova. Si la Gramàtica catalana de Fabra (GF) té 135 pàgines, la Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (GIEC) en té més de 1.400. La GF conté 8 apartats –tots referits a la morfologia i la sintaxi– i la GIEC en conté 35 –dedica més d'un centenar de pàgines a la fonètica, la fonologia i la prosòdia i desglossa notablement tots els apartats estrictament gramaticals.

En els texts introductoris, ja podem deduir aspectes essencials sobre la forma i el contingut de l'obra. Vegem-ho (les negretes són nostres):

—El model propi de l'Institut d'Estudis Catalans, que és a la base de la Gramàtica de la llengua catalana, continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d'un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens. [«De la descripció a la norma: el model de llengua de l'Institut d'Estudis Catalans», pròleg de M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica, p. XIV]

—[...] és una obra amb un doble vessant normatiu i descriptiu, o d'una manera més precisa, és una gramàtica que presenta la norma a mesura que es descabdella la descripció detallada de les formes i construccions lingüístiques [...]: norma i descripció no es poden deslligar l'una de l'altra. [«Introducció», p. XXI]

—Aquesta gramàtica és deutora de totes les seves predecessores, així com de les aportacions fetes pels estudiosos de la llengua catalana, particularment de Fabra ençà, entre les quals destaquen la Gramática catalana de 1962 i la Gramàtica de la llengua catalana de 1994, totes dues d'Antoni M. Badia i Margarit, i sobretot la Gramàtica del català contemporani. [p. XXIX]

Una de les característiques més difoses de la GIEC és que «supera» la dicotomia «correcte-incorrecte». Però això no és ben bé cert: tot i que s'hi eviten aquests dos termes, n'hi trobem sovint d'equivalents (com ara «adequat» o bé «no acceptable»). Ultra això, els autors de la introducció esvaeixen tots els dubtes sobre aquest aspecte:

Tots els fets que s'hi presenten, tant si donen lloc a una única solució com si donen lloc a solucions concurrents, tenen la mateixa validesa normativa mentre el text no digui el contrari. [p. XXII]

 

1.1. Aspectes positius

En principi, hem de considerar positiu que l’IEC hagi tingut en compte l'obra i l'assessorament de diversos experts, per bé que, com direm més endavant, hi ha alguna absència important.

Un altre punt a favor és que la GIEC sosté i defensa una visió general del català, sense posar en qüestió la unitat de la llengua. Tot i alguna novetat que no afavoreix la cohesió dels parlars, no es pot dir que hagi optat per una línia secessionista ni pel blaverisme en favor del català central, com demanaven alguns filòlegs.

Hi ha aspectes concrets que, a parer nostre, són positius. Per exemple, no fa cap referència a construccions foranes com ara en base a, de la mà de o acabar amb (quan significa simplement 'acabar') que podem veure i sentir en alguns mitjans de comunicació; ni tampoc a formes estranyes com esclar i sisplau, que hem d'interpretar que refusa. Així mateix, fa servir —i, doncs, promou— mots o construccions que han estat bandejats en alguns mitjans de comunicació i fins i tot considerats arcaismes, com ara hom, cercar, ací, en via de, etc.

Va en aquesta mateixa línia el repartiment de les preposicions per i per a en la redacció del text de l'obra. Tot i admetre tres solucions diferents per a aquest repartiment, el fet de decantar-se pel model fabrià en la redacció és, d'alguna manera, destacar-lo com a model preferit.

 

1.2. Aspectes generals millorables

L'assessorament d'especialistes, que hem destacat com un punt favorable en l'apartat anterior, té el contrapunt en l'absència d'algunes veus, especialment d'experts en la tasca normativitzadora de Pompeu Fabra i estudiosos d'aspectes gramaticals essencials. Lamentem especialment la de l'enginyer i filòleg Jaume Vallcorba i Rocosa, de qui parlarem més endavant.

Per una altra banda, si dèiem que el detall de la descripció podia ésser un aspecte destacable d'aquesta obra, també hem de dir que ara i adés hi trobem a faltar concisió. Ensopeguem sovint amb explicacions innecessàriament llargues. Un exemple:

—No totes les classes d'adjectius admeten gradació. No n'admeten, per exemple, els adjectius que indiquen forma geomètrica, com ara quadrat o circular. Si en certs casos poden usar-se amb un adverbi de grau o aparèixer en construccions comparatives és perquè aleshores s'assenyala que l'objecte s'aproxima en un major o menor grau a una determinada forma. Diem, així, que una poma és més rodona que una pera o que un objecte és aproximadament (o imaginativament, idealment) circular o que un camp és aproximadament (o més o menys) rectangular. [p. 548]

Així mateix, sorprèn que en una obra d'aquestes característiques, amb un procés d'edició que s'ha de suposar acurat, hi hagi errades formals. Aquesta mena d'equivocacions, que es poden considerar menors, igualment s'han d'evitar. Vegem-ne dues que hi hem trobat sense haver-ne pas fet una recerca exhaustiva:

—«Morfologia» en compte de «Morfologia», a l'índex [p. 1416] (en contrast, per exemple, amb «Fonètica i fonologia» [p. 1413], o «Sintaxi» [p. 1421])

—«No gaires amics, farem amb aquest comportament» en compte de «No gaires amics, farem amb aquest comportament» [p. 1305]. Són unes versaletes injustificades o, si més no, sense cap explicació prèvia.

També hi ha badades estilístiques. Vegem-ne un cas. La GIEC admet la doble concordança entre el predicat i un subjecte col·lectiu, com ara «la majoria d'assistents». En la redacció de la introducció, n'hi ha un exemple estilísticament poc elegant, perquè en la mateixa frase es fan servir totes dues opcions (concordança i discordança):

L'adaptació a què s'ha vist sotmesa una part dels exemples i el fet que una altra part dels exemples no procedeixin de cap font. [p. XXXV]

Hi hem trobat també alguna falta gramatical. S'hi fa servir, per exemple, la construcció a resultes de, que no és acceptada pel diccionari de l'Institut ni tampoc no té entrada en la GIEC (la construcció correcta és de resultes de):

A més del significat locatiu [arran] també té un valor causal parafrasejable per 'com a conseqüència, a resultes (d'un fet)'. [p. 764]

Finalment, cal fer una referència a la terminologia específica que s'empra en la GIEC. Atès que s'hi fan servir nombrosos termes de l'àmbit de la lingüística poc coneguts per la majoria de possibles destinataris de l'obra, hauria convingut d'adjuntar-hi un glossari. Aquesta mancança serà, sens dubte, un entrebanc per a molts lectors.

 

2. Mancances de sistematicitat i de contingut

2.1. Mancances de sistematicitat

Un dels defectes de la GIEC és que hi manca sistematicitat. Per exemple, hi ha llistes de locucions que aparentment són completes, però resulta que no: s'acaben de completar més endavant. Vegem-ne dos exemples:

—Hi ha una llista de vint-i-sis adverbis i locucions amb valor díctic [p. 806], entre els quals s'esmenta ara per ara, però no ara com ara. Tot i que hom pot pensar que és un descuit, resulta que la localitzem al paràgraf següent [p. 807], en lletra menuda, on s'estableix la diferència entre totes dues locucions.

—Això mateix passa, també en aquest apartat, entre adés i adés adés. En la llista, a més a més, hi manquen ara i adés i també adesiara.

Però allà on trobem més a faltar la sistematicitat és en l'índex analític. Per començar, no s'entén per què hi ha unes entrades i no n'hi ha unes altres. Per exemple, a l'apartat 19.3.5.3i [p. 746] ens presenta «unitats idiomàtiques» en què es combinen els verbs anar, tirar, estar, fer... i la preposició per. Doncs d'aquestes combinacions, a l'índex trobem, per exemple, anar per, però no hi sabem trobar tirar per.

Això mateix hem observat en l'apartat 16.5.3a [p. 616-617], on s'enumera un seguit de verbs: girar, moure, obrir, acotar, alçar i tancar. A l'índex, hi consten els tres primers, però no els tres darrers.

I encara un altre (les expressions subratllades tenen entrada pròpia a l'índex; les no subratllades, no):

Aquest valor pot aparèixer en combinació amb expressions que reforcen la idea de duració, com tot el temps, tota l'estona, sense parar, «no parar de + infinitiu», «no deixar de + infinitiu» [p. 910]

A l'índex analític, tampoc no hi trobem coherència en les indicacions. En una mateixa pàgina [p. 1381], hi veiem: «amb adjunts locatius», «en adjunts de mesura» i «introduint adjunts finals». No sembla que hi hagi res que justifiqui tres maneres diferents d'expressar-ho.

Un altre exemple: en una mateixa entrada de l'índex (l'entrada tot [p. 1404]) veiem «acompanyant adjectius» i «amb pronoms forts». I, encara, en les entrades menys i més [p. 1369], veiem en l'una «acompanyant l'interrogatiu quant» i en l'altra «amb interrogatius».

Hi ha algunes d'aquestes indicacions de l'índex que no s'entenen. N'és un exemple l'entrada fer-se (de) malveure, que ens envia a l'apartat 9.7.2.61. Com que ens ha sobtat que s'accepti la construcció fer-se de malveure (els diccionaris no la registren), hem volgut consultar-la, per a escatir si hi ha cap diferència entre la construcció amb preposició i la tradicional sense preposició. Però ens hem adreçat a l'apartat indicat [p. 308] i no hi hem pogut veure sinó això:

Observacions: Els verbs benveure i malveure només apareixen en l'expressió fixada fer-se (de) benveure/malveure.

 

2.2. Mancances de contingut

Entrant ja en les mancances de contingut, no trobem justificat que en una obra tan exhaustiva com aquesta s'hagin desatès alguns aspectes morfosintàctics importants. Per exemple, no hi hem sabut trobar cap explicació sobre:

—La flexió de nombre de mots adjectivats (Uns elements clau o Uns elements claus? Hores extra o Hores extres?, etc.).

—L'ús de per o per a en la locució no haver-n'hi per (a) tant.

—La presència de la preposició de davant el quantificador cada, tan habitual en els parlars de les Balears (De cada vegada més gent sap anglès).

—El pas de sentit propi a sentit figurat en expressions com ara girar-se d'esquena (de girar l'esquena), aclucar-se d'ulls (aclucar els ulls), plegar-se de braços (plegar els braços)...

—L'ús del subjuntiu en frases independents com ara Tingués tan segur que em tocarà la rifa, un recurs genuí molt viu, si més no al Principat.

—L'expressió en suport de, que els diccionaris prescriuen en compte de en suport a, tan freqüent en alguns mitjans de comunicació.

—La construcció no només, que alguns gramàtics han qüestionat.

Per una altra banda, sovint la GIEC presenta llistes de termes o construccions que pretenen ésser exhaustives. Tanmateix, hi hem trobat a faltar l'esment de recursos genuïns. Cinc exemples:

—Al costat de la locució temporal al començament de (i a començaments de), hi hauria d'haver a la primeria (de), i de primeries.  

—Al costat de d'ací que (o d'aquí que), un calc que no admet cap diccionari, s'hi havia d'haver esmentat la locució genuïna d'això ve que.

—Al costat del calc anar per llarg, hi manca anar llarg, construcció que els diccionaris prefereixen. De fet, és l'única que registren el diccionari Fabra i l'Alcover-Moll.

—Al costat de segurament, s'hi podia esmentar la locució de segur.

—A més de primerament i en primer lloc, s'hi podia esmentar de primer.