Indicacions per a una revisió de la Gramàtica

de la llengua catalana de l’Institut

Cercle Vallcorba

(Tercera part i darrera)

La primera part d’aquest document, que en conté els dos primers apartats: 1. Qüestions generals; 2. Mancances de sistematicitat i de contingut, fou publicada a l’edició núm. 7, de febrer del 2018. La podeu recuperar a la secció «Documents del Cercle» d'aquest web.

La segona part, que conté el tercer apartat: 3. La descripció barrejada amb la norma: entrebancs i confusions, fou publicada a l'edició núm. 8, de març del 2018. La podeu llegir també a la secció «Documents del Cercle» d'aquest web.


4. L'opcionalitat

Perquè una norma sigui clara, segura i útil ha de donar solucions com més inequívoques millor. Per això, un dels aspectes objectivament més confonedors d'una gramàtica que pretengui ésser normativa és l’opcionalitat contradictòria. Si hi ha aspectes que es poden representar de dues maneres contradictòries, o més, el codi lingüístic se'n ressent, perquè esdevé inestable.

En el cas de la GIEC, no tan sols observem una abundosa opcionalitat contradictòria, sinó que un bon gruix de les opcions noves són castellanismes, com remarcarem en l'apartat següent.

Tot seguit detallem una selecció de vint casos d'opcionalitat, gairebé tots amb opcionalitat contradictòria o contrària a la llengua establerta, amb exemples:

—Triple opcionalitat en el cas de les preposicions per i per a davant infinitiu: 1) per-per a + infinitiu (seguint Fabra, és a dir, segons que el complement d’infinitiu sigui causal i final alhora o només sigui final); 2) per a + infinitiu (en tots els casos, excepte amb valor només causal, seguint el model valencià); 3) per + infinitiu (en tots els casos, seguint la proposta de Coromines i Solà, cosa que exclou que pugui tenir valor causal) [p. 1126]. Va anar a Girona per veure la seva mare (1 i 3) / Va anar a Girona per a veure la seva mare (2); Coses que serveixen per a menjar (1 i 2) / Coses que serveixen per menjar (3).

—Ús opcional de les preposicions a, en, de i amb en oracions subordinades substantives introduïdes per la conjunció que (tal com hem explicat en l'apartat 3.3.2 «La conjunció que precedida de preposició»):  Els meus amics són contraris que els obliguin a sortir / Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir [p. 1003].

—Opcionalitat (doble o triple) del manteniment o canvi de les preposicions en i amb precedint oracions substantives d'infinitiu: Insisteix a parlar dels temes de sempre / Insisteix en parlar dels temes de sempre; Comptava a fer això / Comptava en fer això / Comptava amb fer això; Pensa a posar-te el passaport a la cartera / Pensa en posar-te el passaport a la cartera / Pensa de posar-te el passaport a la cartera.

En aquest cas, la redacció és ambigua i no se sap ben bé què es recomana:

Tant el manteniment de en i amb com el canvi de preposicions són acceptables, però el canvi és la solució preferible en els registres formals. [p. 1011]

—Ús opcional de la preposició a davant complements directes amb quantificadors pronominals referits a persones: Critica tothom / Critica a tothom; De la meva colla no he vist ningú / De la meva colla no he vist a ningú; Acontentar qualsevol / Acontentar a qualsevol [p. 731-732].

—Ús opcional de gens (de) o cap amb certs noms, com ara importància, cas, valor, mal, bé, gràcia: No té gens d'importància / No té cap importància [p. 645].

—Ús opcional de combinacions pronominals: L'hi / La hi; L'hi / li ho; Els n'oferim / Els en oferim; Els el / Els hi; Els la / El hi; Els els / Els hi; Els les / Els hi; Els ho / Els hi; Els en / Els n'hi; Li'n / N'hi [p. 212-214].

—Ús opcional del pronom feble acusatiu o datiu amb uns certs verbs: El preocupa el seu possible divorci / Li preocupa el seu possible divorci.

L'exemple apareix en una explicació poc clara, que acaba amb una observació gens adient a una gramàtica oficial:

Aquesta [...] opció, tot i ser força estesa, no és d'ús general. [p. 854]

—Ús opcional del pronom reflexiu en expressions que contenen el verb fer amb el significat de 'simular': fer el pobre / fer-se el pobre.

No podem assegurar que la GIEC propugni aquesta doble solució, perquè esmenta la segona construcció sense explicar-la [p. 830].

—Duplicitat en la concordança del verb amb noms col·lectius: La majoria dels enquestats va respondre afirmativament / La majoria dels enquestats van respondre afirmativament; Una dotzena de roses blanques adornava la sala / Una dotzena de roses blanques adornaven la sala [p. 486].

—Ús opcional de la concordança de l'acusatiu pronominalitzat amb el participi: Les he regat jo mateix / Les he regades jo mateix.

La redacció és ambigua i no se sap ben bé què es recomana:

Aquesta concordança, però, ha perdut terreny a favor de la construcció amb el participi invariable, que es manifesta amb els valors de gènere i nombre menys marcats: en masculí singular [...]. Tanmateix, la concordança entre el pronom d'acusatiu i el participi se sol mantenir en els registres formals. [p. 492]

—Ús opcional dels verbs ésser i estar amb adjectius com ara jubilat, casat, calb, sord, coix, mut, cec [p. 870].

Tanmateix, l'explicació d'aquest fenomen és molt paradoxal, com hem vist a l'apartat 3.2 («La variabilitat: un niu de confusions»).

—Ús opcional del futur de probabilitat en alguns casos: El lector atent ja deu haver vist que és un poema ben difícil de classificar / El lector atent ja haurà vist que és un poema ben difícil de classificar [p. 922-923].

Al més aviat possible / El més aviat possible [p. 591]

A mitjan / A mitjans de [p. 1174]

—D'ací a una estona / D'ací una estona [p. 741]

—Recordar-se'n / Enrecordar-se'n; Riure-se'n / Enriure-se'n, etc. [p. 706]

—No se n'adona del que li passa / No se n'adona de què li passa [p. 706]

Pizzes per a emportar-se / Pizzes per a emportar [p. 893]

Abans de cloure aquest apartat, caldria sospesar si l'admissió de segons quines solucions, com ara la diversitat de combinacions pronominals per a una mateixa substitució sintàctica, no són una manera de comprometre la sistematicitat que Fabra havia bastit i, en algun cas, no poden arribar a danyar fins i tot la unitat de la llengua.

És important distingir una opcionalitat entre formes i construccions que no es contradiuen les unes amb les altres d’una opcionalitat entre formes o construccions que es contradiuen perquè cadascuna dóna lloc a constituents de categories diferents, amb significats diferents. El primer tipus d’opcionalitat és, en principi, natural, perquè respon a la variació interna de la llengua, si l’opció és entre formes realment equivalents i totes són pròpies de la llengua (o almenys no es pot demostrar que no ho siguin). Tanmateix, cal que una norma opcional no contravingui a una especialització o a una  jerarquització ja establertes en la llengua d’ús general, ço és l’estàndard. En aquest cas, cal que la gramàtica la presenti de manera que resti explícita aquesta estandardització. En aquest mateix sentit, en el cas català, caldria tenir en compte que la feble estandardització que encara provoca la políticament precaritzada situació d’ús social de la llengua demana un reforç d’estabilització des de la codificació. Així és com, indubtablement, ho entenia i ho practicava Fabra i seria convenient de continuar aquesta pràctica i sobretot de no recular en allò que la seva obra ja ha aconseguit que s’estandarditzi.

El el segon tipus d’opcionalitat, la que anomenem contradictòria, perquè tant permet que hom apliqui una norma com una altra que la contradiu, és inacceptable per tal com trinxa el sistema de la llengua i en neutralitza els contrastos paradigmàtics. De fet, una opcionalitat contradictòria és una falsa opcionalitat i si la gramàtica la presenta com a tal esdevé una antigramàtica. La GIEC proposa opcionalitats contradictòries de dues menes: les que estableix entre formes o construccions que són pròpies de la llengua i les que estableix entre formes o construccions una dels quals és pròpia de la llengua i una altra és clarament efecte d’una interferència, generalment del castellà. Ara, totes dues menes d’opcionalitats produeixen el mateix efecte de desgavellar semànticament i sintàcticament el sistema de la llengua.

Un exemple d’opcionalitat contradictòria del primer tipus que apareix a la GIEC és, com hem vist, la triple opcionalitat de les preposicions per i per a davant un infinitiu, pel fet que l’una i l’altra introdueixen complements diferents, i per tant no són intercanviables. Una norma que digui que tant val l’una com l’altra causa confusió, perquè les presenta com a equivalents i intercanviables, i no ho són. Igual passa amb gens (de) i cap, que no són equivalents. I igual passa amb la combinació pronominal els hi, que no pot ser equivalent al mateix temps a els hi, els el, els la, els els, els les, els en i els ho, perquè són combinacions que reflecteixen referències diferents, i això ha de ser recollit per la normativa i aplicat en l’estàndard.

Un exemple d’opcionalitat contradictòria del segon tipus, és a dir fer aparèixer com a equivalents formes genuïnes i formes resultants de la interferència, és l’opcionalitat que la GIEC estableix entre diversos usos dels verbs ésser i estar, alguns dels quals són pertinents i alguns altres són deguts a la interferència de l’ús modern del castellà estar. La GIEC els barreja, no sols sense avisar que no són equivalents o no són propis del català, ans al contrari fent-los aparèixer com a equivalents i tots propis del català. Així, no és tot u dir, per exemple, és fred que dir està fred; volen dir coses diferents, que, qui no té el cervell acastellanat, sap distingir perfectament, perquè en català els inanimats sempre són, mai no poden estar, llevat que algú els hagi posats en algun lloc o d’alguna manera. La frase corrent, doncs, fóra, per exemple, «Aquest brou és fred», però seria possible, bé que no tan corrent, «Posa aquest brou a la nevera perquè estigui fred [= la nevera el mantingui fred]». Doncs, aquesta distinció semàntica i sintàctica, la GIEC no la fa pas, sinó que presenta les dites formes amb ésser o amb estar com un cas de simple opcionalitat i, per tant, trenca el sistema verbal català, i fet i fet proposa que tant ho podem dir en català com en castellà (amb mots catalans). Semblantment passa amb ser mort i estar mort: en català una persona només pot ser morta, atès que la mort és un fet definitiu, no pas d’una durada determinada. Vallcorba va trobar en la llengua clàssica un cas d’estar mort, però és que es referia a Jesucrist, que només va estar mort durant tres dies... Contràriament, sí que són frases catalanes «En Joan ja fa cinc anys que és casat» i «En Joan va estar casat cinc anys amb la Maria», però ja sabem que signifiquen coses diferents o perspectives diferents (l’una frase indica el fet, o la qualitat, en si en l’instant en què es diu —com quan diem «és de fusta»—, l’altra indica una durada limitada). Per tant, en aquests casos la gramàtica ha de ser clara i ha de dir quines construccions són bones en cada cas, però no pot permetre que es mesclin, ni menys encara fer-les aparèixer com a indiferentment equivalents i, per tant, optatives.

 

5. La GIEC i la interferència

Els responsables de l'Institut d'Estudis Catalans diuen (com hem vist a l'apartat «1. Qüestions generals») que la GIEC segueix la tradició fabriana. Ja hem pogut veure qüestionat aquest pressupòsit, quan hem parlat de les mancances de claredat d'exposició i de la inestabilitat de les solucions. Però hi hem d'afegir un altre aspecte molt important: l'acceptació de nous castellanismes.

Tot seguit, en presentem una arreplega demostrativa (vint-i-cinc casos, alguns dels quals ja han sortit en apartats anteriors).

—estar solter, jubilat, calb, casat, sord, mut, coix, cec, viu, mort. [p. 870]

Insisteix en parlar. [p. 1011]

—Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir; Tu ets el responsable de portar els comptes i de que els estalvis no es gastin malament; Us desafiem a que fem el cim en mitja hora; En el cas de que et digui res, haurem d'intervenir nosaltres; No estan conformes en que les dades siguin públiques. [p. 1003-1004]

El lector atent ja haurà vist que és un poema ben difícil de classificar. [p. 922-923]

Com no sabia que la mare era fora, va tancar la porta. [p. 1115]

—No he fet res al respecte. [p. 783]

En quedar-se sense feina, enguany no podran llogar l'apartament. [p. 1119]

—Vés a ca la padrina a per la mona. [p. 746]

—Ho hem fet per a que ho veges. [p. 1126]

—Possiblement vinguin demà a sopar. [p. 935]

Anem a explicar les coses tal com són. [p. 955]

—donat que [p. 965]

—degut a [p. 779]

—ningun, ninguna [p. 647]

—a mitjans de [p. 1174]

—no obstant [p. 1212]

—a menys de, a menys que (i potser també a menys de que) [p. 1151]

—a falta de (en sentit temporal) [p. 782]

—a jutjar per [p. 1151]

—d'ací que [p. 1134]

—pel matí, per la tarda [p. 743-744]

—a nivell de [p. 776]

—tot el temps [p. 910]

Alguns d'aquests castellanismes, la GIEC els accepta (els esmenta, els dóna validesa) en registres informals i prou. Això, ho trobem molt preocupant, per dues raons: perquè implica renunciar a enfortir el català genuí col·loquial i perquè assenyala un futur d'una llengua cada vegada més interferida. La concepció del col·loquial que ens ofereix la GIEC no és lingüísticament pertinent, perquè el col·loquial no pot ser entès com la galleda de les escombraries de la llengua, on s’hi poden abocar els rebuigs que no s’accepten per als registres «alts». El col·loquial és un registre de la llengua tan digne, noble i important com un altre, i sobretot bàsic, essencial per a la vida de la llengua, i considerar que no cal depurar el col·loquial de castellanismes és tan antifabrià com acceptar-los en això que anomenen «registre formal». Només s'entén que hom caigui en aquest equívoc si ja li va bé que la castellanització es perpetuï i s'escampi a tota la llengua.

Els qui creuen (i defensen) que el català, a mesura que vagi «evolucionant», serà «inevitablement» una llengua cada vegada més acostada al castellà ja han començat a reclamar que aquests usos acceptats ara en la llengua col·loquial siguin admesos també en els registres més neutres o formals. Tothom sap cap a on mena aquest camí.

Un dels aspectes en què la nova gramàtica es ressent més d'aquesta confusió entre «evolució» i «interferència» és el repartiment d'usos dels verbs ésser, estar, haver, haver-hi, anar, etc. que hem esmentat més amunt. El filòleg Jaume Vallcorba i Rocosa va estudiar a fons aquest camp, com es pot comprovar en els llibres i articles que ens va deixar. Cal lamentar profundament que els autors de la GIEC hagin tingut molt poc (o gens) en compte aquests estudis, guiats pel rigor i sobretot per l'afany d'establir què es podia atribuir a l'evolució pròpia del català i què calia imputar a la influència del castellà. Com hem vist, en el cas dels verbs ésser i estar, la «contribució» de la GIEC ha estat d'acceptar usos deguts a la pressió creixent del castellà. Si fins fa relativament pocs anys ningú no deia, per significar el fet en si i prou, estar solter, estar mort, estar calb, el menjar està bo, la sopa està calenta, la camisa està bruta... i ara hi ha gent que ho diu, és per «evolució» del català o per la pressió aclaparadora del castellà?

Aspectes com aquest són cabdals, de manera que si es malmeten la llengua es degrada o es desnaturalitza. Ací on més decep la GIEC, perquè és on demostra que ha triat justament la direcció contrària d'aquella que assenyalava Fabra, com veurem en l'apartat següent.

 

6. Reflexió final

Finalment, recordarem breument algunes lliçons de Pompeu Fabra sobre la interferència. Així podrem comprovar si la GIEC reïx en el propòsit expressat per la presidenta de la Secció Filològica en el pròleg:

«El model propi de l'Institut d'Estudis Catalans, que és a la base de la Gramàtica de la llengua catalana, continua la tradició fabriana.» (GIEC, p. XIV.)

Xavier Lamuela i Josep Murgades ens ajuden a situar el criteri amb què es guià Fabra:

«[...] és simptomàtic l'interès de Fabra [...] a esbrinar amb exactitud, de tot el corpus lingüístic amb què hom comptava aleshores, què calia atribuir a l'evolució interna de la llengua i què a la influència exercida per la llengua interferenciadora. Saber-ho era una condició sine qua non certament no pas ja tan sols per a fixar la norma, sinó també per tal de tipificar i, subsidiàriament, denunciar tot allò que no s'hi adigués per causa de la interferència d'una altra llengua.» (Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, 1984, p. 52.)

Vegem ara —a tall de reflexió final— tres fragments de Fabra que exemplifiquen la línia que va seguir. D'aquesta manera, hom podrà contrastar el seu pensament amb els elements de la GIEC que hem anat descabdellant en aquests articles:

— «El català perilla, ara més que mai, d'esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l'únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera és la coneixença perfecta de la llengua materna. Sense ella, continuarà fatalment la castellanització que començà durant la decadència i que la renaixença no ha deturat pas.» («Discurs del President», Jocs Florals de Barcelona, 1934).

— «El més endarrerit, indubtablement, encara, és la sintaxi [...]. Però aquest endarreriment és lògic si recordem l'estat a què havia davallat l'idioma, i si tenim present el bilingüisme actual. El bilingüisme, heu's ací l'enemic. (Tomàs Garcés, «Conversa amb Pompeu Fabra», Revista de Catalunya, 23, maig 1926.)

— «No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme. Ja sabem les raons que invoquen: «¿La depuració actual no és ja suficient, àdhuc excessiva, potser allunyant-nos ja massa del català en què escrivien llurs obres els autors vuitcentistes? [...] Entossudint-nos a atènyer una major depuració, ¿no reculem massa el dia de posseir una llengua fixada, no acabant mai de sortir del període de transició, que potser ja seria hora de cloure? I, si és segur que mai no havem d’arribar a deslliurar la llengua de tots els castellanismes, ¿no seria ja hora de fer-ne una tria per decidir d’una vegada quins són els que ens hem de resignar a admetre d’una manera definitiva?» Testimonis de la marxa ascendent de la llengua, no sabríem deixar-nos guanyar per aquestes insinuacions descoratjadores; els progressos acomplerts ens animen, al contrari, a prosseguir la nostra tasca.» (L'obra de depuració del català. Discurs llegit pel president Pompeu Fabra en la sessió inaugural del curs acadèmic de 1924-25, Ateneu Barcelonès, 1924.)