L’«evolució» de l’Institut
Cercle Vallcorba

El dia 25-10-2016, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar a la premsa la reforma d’uns quants punts de l’ortografia que el ple havia ratificat el dia abans (reunió que de sobte havia estat avançada de gairebé un mes). En aquesta presentació, l’argument principal que el president de l’Institut, Joandomènec Ros, i la presidenta de la Secció Filològica, M. Teresa Cabré, van adduir emfàticament i reiteradament va ser que «la llengua evoluciona». Suposem que els periodistes que hi assistien devien restar tan estupefactes com nosaltres, que ho vam veure pels mitjans de comunicació. Perquè a qualsevol se li acut de demanar-se què té a veure l’ortografia d’uns mots homògrafs o d’uns derivats savis de mots amb r- inicial amb una suposada evolució del català.

De fet, la presidenta va dir moltes més coses sorprenents per justificar la reforma: que es basava en sòlids criteris; que n’hi havia molta demanda; que la Filològica no treballa aïllada i havia consultat els sectors més afectats; que hi havia hagut un acord total dins l’Institut... Els criteris sòlids no els va explicar i les poques mitges explicacions que en coneixíem no semblen gaire sòlides, però la cosa important és que de l’aplicació d’uns criteris, sòlids o no tant, en resulten massa incongruències i contradiccions. Quant a la consulta als sectors professionalment més afectats, només cal dir que en suport de la Petició que vam adreçar a l’Institut per demanar-li que reconsiderés (no pas que anul·lés) la dràstica i no gaire coherent reducció de mots amb diacrític, han arribat fins ara 2.400 adhesions; doncs bé, n’hi ha al voltant del 25% que són de docents, de tots els nivells (són el grup més nombrós; després vénen els escriptors, els traductors, els filòlegs, etc.). No sembla, doncs, que els ensenyants estiguin tan preocupats, en aquest cas, per l’ortografia. Potser la Filològica va tenir la mala sort, en la seva consulta, d’ensopegar només professors traumatitzats pels diacrítics. En fi, quant a la «unanimitat» dins l’Institut, ja s’ha filtrat públicament prou informació sobre el malestar de molts membres de l’Institut i de la Filològica mateix i ens podem estalviar d’insistir-hi. 

Tanmateix, com ha dit Joan F. Mira (El Temps, 25-10-2016), «resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit». En aquesta idea, estem ben d’acord amb el president de l’Institut, que també el va citar, i amb aquesta intenció (i abans de conèixer l’expressió de Mira) la nostra Petició acabava així: «Finalment, els signants reconeixem a l'Institut d'Estudis Catalans l'autoritat en el terreny lingüístic i volem que l'exerceixi a l'hora de vetllar per la salut de la llengua. Per això demanem que intervingui activament en tots els àmbits de la vida pública per evitar el deteriorament accelerat del català.» Aquí hi ha, n’estem segurs, la veritable «substància» que reclama Mira. I això és el que ens va preocupar més de les afirmacions solemnes del president i la presidenta sobre l’«evolució» de la llengua. De quina llengua parlen? De quina «evolució» parlen? És que l’Institut considera que el català evoluciona normalment, com qualsevol llengua normal? És que s’han cregut, ells també, les fal·làcies del bilingüisme social i confonen «evolució» amb «substitució»? És que es proposen d'anar utilitzant la seva autoritat per adequar la gramàtica i el lèxic a la degradació actual cap al castellà? L'autoritat –i la de l'Institut també– es guanya treballant sobre els problemes reals i no pas discutint qüestions secundàries o bizantines. Si l'autoritat de l'Institut només s'orienta a aclucar-se d'ulls davant una degradació que no ignora ningú, pleguem veles i que Déu hi faci més que nosaltres.

Publicat al diari El Punt Avui, 2-11-2016