Hem de matar Pompeu Fabra?
Cercle Vallcorba

En un dossier publicat el 12 d’abril al diari ARA, el responsable de llengua d’aquest mitjà, Albert Pla Nualart, hi exposa una proposta de reforma de la normativa lingüística que, segons ell, ha esdevingut una necessitat. Considera que aquesta reforma “s’ha de situar als antípodes d’un pim-pam-pum en què tothom hi diu la seva”, però ell dedica vuit pàgines a presentar una visió que en molts punts sembla força personal. Aprofitant l’oferiment de debat que fa el diari, el Cercle Vallcorba vol presentar i argumentar ací un punt de vista contraposat al seu.

Primer de tot, sobre l’oportunitat d’aquesta iniciativa, subscrivim els mots de Gabriel Bibiloni, un dels pocs “experts” escollits pel diari que en qüestiona la necessitat: “Més que revisar l’obra de Fabra, crec que cal revisar la revisió que en els darrers trenta anys s’ha fet de l’obra de Fabra. Parlo de l’acció que han fet sobretot els grans mitjans de comunicació de Barcelona que, contra l’esperit de l’estandardització del català dels primers dos terços del segle XX, han construït una llengua localista barcelonina i espanyolitzada”.

Albert Pla reclama una reforma feta amb “rigor, consens i gradualitat”. Tanmateix, quan formula la seva proposta (“Sis criteris per donar sentit i coherència a la reforma”), la recolza en la intuïció, un mot que repeteix ara i adés, que dóna títol al primer criteri i que impregna tot l’argumentari. La guia de la reforma ha d’ésser la intuïció? Sincerament, esperàvem més rigor, més ciència, més racionalitat. La intuïció és, per força, subjectiva i la subjectivitat no deixa d’ésser una imposició.

El segon criteri (“Assumir l’evolució”) és, a parer nostre, carregat de confusió i ambigüitat. Sembla que “assumir l’evolució” vulgui dir “assumir la fatalitat”: el català té un veí que l’envaeix, que el contamina, i ens hi hem de resignar. És molt significatiu que, més endavant (p. 8), els exemples de paraules que ell creu que s’haurien d’acceptar (per l’evolució de la llengua) siguin, molt majoritàriament, castellanismes. Albert Pla no s’està de res, i reclama l’admissió de bolso, quefe, al tanto (avui ja només diu al tanto la gent gran; per què no es reclama cuidado o oho?)... És significativa també la reclamació del lo neutre castellà, una de les dèries que el corrector del diari ARA ha convertit en batalla recurrent, de moment amb poc èxit. Aquestes són, doncs, la confluència i l’evolució que ha descobert Albert Pla. Realment el català necessita confluir encara més amb el castellà? Només hem de llegir el llibre El bilingüisme mata (de Pau Vidal) per adonar-nos que aquest camí porta a la desaparició del català. De debò ens hem de creure que l’omnipresència del castellà és natural? Les interferències amb què es troben la majoria dels catalanoparlants són el producte de la imposició de la llengua castellana, no pas de cap confluència. Això ho podem veure fàcilment: a la Catalunya del Nord tenen moltes interferències del francès i moltes menys del castellà. Si la llengua evoluciona d’una manera diferent al nord i al sud, és una qüestió de confluència natural?

Els criteris tercer i quart demanen d’adequar-se al registre i acostar norma i ús. Pla Nualart propugna que s’acceptin formes “col·loquials genuïnes”, que no sabem quines són. Sigui com sigui, el problema no és aquest. En els mitjans de comunicació, primordialment, no s’hi empra un registre col·loquial, sinó un registre estàndard, tal com fan els mitjans de comunicació de tot el món. Tothom sap que el model (estàndard) de la BBC no reflecteix pas l’anglès col·loquial. Els catalans amb una escolarització adequada parlen amb normalitat en una llengua col·loquial i dialectal que saben diferenciar perfectament de la llengua estàndard.

El cinquè criteri, “Tolerar l’ambigüitat”, ens sembla manifestament contrari a l’objectivitat científica. Torna a ésser allò d’abans: deixar-ho tot a mercè de la intuïció. Això, per exemple, porta Albert Pla a dir que el sistema de combinacions de pronoms febles és una complicació enorme (una “tortura”, n’arriba a dir), que satisfà únicament els parlants valencians. Qui pot afirmar que una consideració com aquesta enforteixi la llengua? Però, encara més: Pla Nualart sembla ignorar que una frase com “Els dóna menjar” és viva (o ho era fins fa poc) tant al País Valencià com a les Illes com... a bona part del Principat, per més que avui, a Barcelona, hi hagi molta gent que digui “Els hi dóna menjar”. Sincerament, ací ens costa molt de veure-hi el rigor.

Quan Albert Pla diu que cal “no barrejar dialectes” (darrer criteri), especifica que la llengua nacional s’ha de basar en un. I deixa clar a quin territori es restringeix i a quin dialecte fa referència: “A Catalunya, és lògic que sigui el dialecte de més pes: el dialecte central. Que arribi a ser el supradialecte de tot el domini lingüístic depèn de factors polítics que escapen al poder dels lingüistes”. Entesos: Albert Pla defineix un estàndard només per a Catalunya (suposem que es refereix exclusivament al Principat) fonamentat, encara més, en el barceloní. Mai una proposta no havia estat tan fragmentadora. Fabra, efectivament, no volia això.

El Cercle Vallcorba troba molt interessant que l’obra de Fabra es renovi. Més ben dit, que es continuï el camí que ell mateix (i l’Institut d’Estudis Catalans) va definir amb rigor i objectivitat. Fabra va modernitzar la llengua a partir de la descastellanització i l’establiment d’un estàndard català, i això va fer possible que la llengua tingués una gran vitalitat en els mitjans de comunicació i en l’ensenyament. Gràcies a la feina de Pompeu Fabra, el català va esdevenir una llengua estructuralment sòlida i es va homologar a les llengües de cultura del món. L’objectiu, doncs, ha de continuar essent el mateix: una llengua nacional i referencial a partir d’un model supradialectal que tingui en compte la llengua dels clàssics i es contrasti amb totes les altres llengües europees; que sigui clara i lògica, i que, alhora, es nodreixi de la parla viva i genuïna de tot el domini lingüístic.

Publicat al diari Ara, 26-4-2015.