S'ha de revisar la normativa del català?

Cercle Vallcorba

Darrerament al Principat de Catalunya s'ha reprès un discurs que propugna de revisar la normativa lingüística. No és pas cap novetat. Aviat farà trenta anys de la publicació de Verinosa llengua (de Ferran Toutain i Xavier Pericay), un llibre que va servir per a reclamar una revisió a l'Institut d'Estudis Catalans que incloïa especialment un bon nombre de castellanismes. I, fet i fet, aquell intent va influir en qui-sap-les decisions de l’Institut.

El Cercle Vallcorba creu que el discurs d'avui –com el de llavors– conté elements falsos. Per això volem respondre-hi. Altrament, el comú dels parlants es podria pensar que és un corrent molt majoritari entre els lingüistes, o general i tot.

La primera cosa que ens hem de demanar és si hi ha realment cap necessitat de modificar la normativa de la llengua catalana. És a dir, si és cert que la normativa vigent és inaplicable, o té aspectes inaplicables. En opinió nostra, la resposta és que no: la normativa vigent és perfectament vàlida per a qualsevol que vulgui expressar-se en català, oralment o per escrit.

Si, tanmateix, s'hi fan canvis, tal com ha anunciat l'Institut d'Estudis Catalans, ens semblaria molt perillós que es fessin seguint la línia esmentada adés. Per quines raons?

En primer lloc, perquè aquest discurs revisionista és guiat per un principi que considerem molt nociu per a la llengua, car identifica la nació amb el Principat de Catalunya i, doncs, la llengua nacional amb la llengua dels parlants del Principat, sobretot de l'àrea de Barcelona. I, de resultes d'això, desestima la possibilitat de bastir o de reforçar l'estàndard general. Per aquesta via, es proposen solucions fragmentadores, sustentades en una crítica de Pompeu Fabra per haver tingut massa en compte la realitat completa.

En segon lloc, trobem absurd i contrari al fet lingüístic universal afirmar que la llengua no és, o no ha d'ésser, un signe d'identitat, sinó un simple instrument de comunicació. És a dir, negar que la llengua conforma el món dels parlants i modula la cultura de cada comunitat. És, tornem-hi, el discurs de Ferran Toutain i Xavier Pericay, que van acabar militant en una formació ideològicament tan significada, en la qüestió de la llengua, com Ciutadans.

Sobre aquests pilars de fang recolza una teoria que es vesteix amb una aparença amable, amb uns elements edulcorants. Quins són?

El primer és la intuïció. La norma no pot contradir la intuïció, diuen. Tanmateix, la intuïció és massa subjectiva, massa personal. Fins i tot entesa en un sentit més ampli, fóra igualment un criteri disgregador. Per exemple, intuïtivament, un parlant de Terrassa podria escriure "Agafeu-ze fort". Però això no serviria per a un parlant d'Inca, ni per a un de Xàtiva. O també, un parlant barceloní relativament jove podria dir "M’he caigut" o "M’he rigut molt", que xoquen a parlants de generacions no tan joves o de fora de l’àrea metropolitana. Si ens guiem per criteris com aquest és fàcil de deduir que caminarem cap al desmembrament.

El segon és l'evolució i la confluència. Segons el parer dels revisionistes, ens hem d'adaptar a la suposada evolució de la llengua, que porta el català a confluir amb el castellà. Però aquesta anàlisi no és real. En el curs dels segles el català havia creat unes formes i estructures pròpies, que el diferenciaven del castellà i que, en canvi, l'aproximaven a l'occità, i també a l'italià i al francès. Tanmateix, aquest camí s'ha estroncat per una aclaparadora influència del castellà (i del francès, a l'altra banda de l'Albera). En tenim exemples clars en el lèxic (apretar, que, de passada, liquida collar, estrènyer, fer força, prémer...), en la sintaxi (la confusió dels verbs ésser i estar, que va estudiar tan exhaustivament Jaume Vallcorba i Rocosa) i àdhuc en la fonètica (l'avenç de la iodització, l'ensordiment de les esses, la pèrdua de distinció entre vocals obertes i tancades...). Per tant, no hi ha confluència, sinó subordinació del català al castellà. I ens demanem si hem d'assistir a aquesta desfeta resignadament. Les institucions, l'escola i, sobretot, els mitjans de comunicació no han de fer res per frenar aquesta confluència?

El tercer element és la reclamació d'acostar norma i ús. És el discurs tan vell del català del carrer. I ara, com fa trenta anys, es propugna l'admissió de castellanismes i col·loquialismes. Aquesta proposta té moltes incongruències. Per començar, el català del carrer no és uniforme. Cada variant, geogràfica o social, té les seves particularitats. Si hi ha res que lligui les diverses variants és, precisament, l'ús creixent de castellanismes (que acostumen a ésser gal·licismes a la Catalunya del Nord), cosa que demostra fins a quin punt la llengua dominant ocupa tots els racons de la nostra. El 1995 va sortir el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, que recollia una quantitat important de barbarismes, tal com reclamaven els revisionistes d'aleshores. Han passat vint anys i tornem a veure llistes (apretar, al tanto, bolso, lo...). Ja podem suposar on porta, oi, aquesta dinàmica? És aquesta, la feina que ha de fer un lingüista? No seria més propi que maldéssim per capgirar aquesta tendència implacable que va desnaturalitzant el català? I, en fi, si volem acostar norma i ús, per què no mirem d'eliminar del llenguatge periodístic tots els encarcaraments i les estructures artificioses que l'afeixuguen? Per exemple, llegim sovint frases com ara "Ha patit un desengany", en lloc de "Ha tingut un desengany", que és com ho diu tothom, llevat de la classe periodística i dels pseudo-il·lustrats, incloent-hi no pas pocs assessors lingüístics. Si volem acostar la norma a la parla popular, els professionals no cal que fem llistes de barbarismes imprescindibles; tenim prou feina a adobar allò que un mal ús de la llengua espatlla ara i adés.

El Cercle Vallcorba creu que qualsevol revisió de la normativa hauria de guiar-se per la línia que Fabra va traçar. Gràcies al seu esforç, el català va esdevenir una llengua estructuralment sòlida i es va homologar a les llengües de cultura del món. La feina de Pompeu Fabra va ser enriquida per Antoni Maria Alcover i continuada per savis com ara Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. És també valuosíssima, per més que no tan reconeguda, la feina extraordinària que va fer Jaume Vallcorba i Rocosa en aquesta línia. L'objectiu, doncs, ha de continuar essent el mateix: una llengua nacional i referencial a partir d’un model supradialectal que tingui en compte la llengua dels clàssics i es contrasti amb totes les altres llengües europees; que sigui clara i lògica, i que, alhora, es nodreixi de la parla viva i genuïna de tot el domini lingüístic.

Publicat a El Temps, maig de 2015.