Exigència en la correcció dels cultismes

Juli Moll

(Cinquena part)

 

Un cas particular de dislocació de l’accent en l’adopció dels cultismes és el de magia ‘art del mag o màgic’, habitualment en català amb l’accent dislocat: màgia. El mot és tret del grec μαγεία, que passa al llatí regularment com a magīa. La pronúncia correcta en català és, doncs, magia. Dins el sistema lèxic català fóra una parella perfectament comparable a les de mestre i mestria, artesà i artesania, cavaller i cavalleria, etc. En l’error de dislocació de l’accent pot haver influït el sinònim llatí măgĭcē, mat. sign., que té i breu, però aquesta forma correspon a màgic, -a, que ningú no discuteix. L’italià fa magia (pron. magìa). La forma màgic, -a, per mag, -a, sembla feta per fugir del problema, però cal reconèixer que en català és documentada anteriorment a mag, -a, adaptació perfecta al català del mot llatí magus, -a, -um.

Triomf o triümf?* Coromines ens diu que «l’actitud que adoptà en aquest punt A.M. Alcover és errada, i lamentable que encara s’hi aferrin Moll i l’AlcM, amb la pretensió que no es digui el tradicional tr(i)ümfo ni el modern triomf, sinó una forma triümf, que no és ni l’un ni l’altre —ni carn ni peix, mig figa mig raïm—; a això el conduí la seva idea fixa de fugir del francès (fora de quan el castellà hi va d’acord, que llavors no tenen escrúpol a fugir del català, vegeu pendre); arriben fins a falsejar assegurant que existeix una pronúncia popular triúmf que atribueixen al cat. or. (!) i occid. (!) i al balear, i triúmfo en val.; hi hagi o no hi hagi algú que ho hagi dit així a Mallorca, el fet és que pertot arreu coexisteixen per igual la forma triümfo i la purista triomf, única respectable avui en el cat. comú i literari. Barceloní de 80 anys i havent viscut pertot en les terres catalanes, testifico que jo no he sentit dir mai triümf en el Principat (ni enlloc)». «Llur argumentació (a part el garbuix fonètic que es fan amb la pronúncia valenciana i balear) és sofística: l’adopció dels cultismes seria sempre amb u —prescindint desimboltament del cas freqüent del semicultisme o llatinisme més adaptat, onda, abonda, pertorba, borsa etc.— i es tractaria d’una imitació transpirenaica d’afrancesats; com si no hi hagués o igualment en llengua d’oc triomfe, i en italià trionfo. Per fer quedar malament el bo d’A.M. Alcover, els... afrancesats Dante, Petrarca i Boccaccio la donaren per dir tots trionfo, unànimement (...).»

Doncs bé, en primer lloc ens sembla que cal aclarir que de l’AlcM, s. u. triumf, de cap manera no es desprèn, com ho dóna a entendre sarcàsticament Coromines, que els seus autors creguin que l’italià trionfo és gal·licisme. Simplement, d’açò, no en parlen. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll creuen que el mot català triomf és gal·licisme, senzillament, perquè no és documentat en català fins a mitjan segle XIX, quan es produeix el fenomen de l’adopció, per lletraferits renaixentistes (de la Renaixença, és clar), de formes clarament gal·licitzants per tal de fugir de la influència nefasta i abassegadora del castellà. Aquesta qüestió de cronologia és fonamental per a la qüestió, i no s’hi val a fugir d’estudi amb citacions d’autors medievals italians, com fa Coromines. Són les atestacions catalanes dels segles XIII-XVIII les que faran bona l’afirmació d’autoctonia de la forma triomf, de la mateixa manera que les trobam per als exemples catalans de semicultismes que el mateix Coromines cita: onda (ja en Ramon Llull, i en segles posteriors, XIV i XV), abonda (1341), pertorba (segle XV, però sota la influència de torba, ja en Ramon Llull, i destorba (orígens)), borsa (1271), tomba (ja en Muntaner i en Joanot Martorell), etc. Doncs bé, resulta que, si ens hem de fiar de les dades de què disposam, el llatinisme català triümfo, introduït en català a principi del segle XV, romangué inalterat (probablement a causa de la seva relativament tardana data d’entrada a la llengua) al llarg de, si fa no fa, 450 anys i l’única adaptació que sofrí fou la resolució, amb caiguda de la i, del hiatus iu, amb què hom obtingué el doblet vulgar i especialitzat (en el significat de ‘atot’ del joc de cartes i altres usos figurats a partir del dit significat) trumfo, però sense que aquest haja arribat a desplaçar ni poc ni gens el primitiu triümfo en els seus usos més generals. Només després de 450 anys, doncs, actuen les forces catalanitzadores que ens han de convertir el llatinisme triümfo en el semicultisme triomf, naturalment sense que hi haja actuat per a res el miratge del francès! Sincerament, mestre Coromines, se’ns fa impossible de creure-ho. I encara més si tenim en compte que si la forma triomf era semicultisme en català, llavors hauria de ser evolució del llatinisme triümfo o triümfe —aquesta darrera forma és la utilitzada per Jaume d’Olesa en els seus Triümphes de Nostra Dona en cobles capdenals— i, en conseqüència, hauria desplaçat relativament de bona hora i més o menys ràpidament les dites formes, o bé, en cas que s’haguessen mantingut, s’haurien especialitzat semànticament. Res d’açò no ens consta que haja passat..., ben contràriament al que s’ha esdevingut en els altres exemples que Coromines mateix ens dóna de semicultismes, que sí que ho són.

Tampoc no diu l’AlcM, com afirma Coromines, que la forma triümfo, documentada en Joanot Martorell, sigui castellanisme, sinó que es tracta d’un «llatinisme no resolt, sia per influència castellana, sia perquè els escriptors valencians trobassen dificultat per a pronunciar el grup final -mf (dificultat que no existeix per als baleàrics, que el pronuncien amb tota normalitat)», ço és el castellanisme que apunta Moll, si de cas, està en la no resolució o millor adaptació del llatinisme.

Vist que, contràriament al que afirma Coromines, la forma triomf en català no sembla semicultisme —realment, de semicultisme només en tindria l’aspecte—, sinó gal·licisme, a la qual conclusió arribam no pas per la seva forma, sinó per l’època del manlleu formal, manlleu al qual hom es degué sentir sens dubte impel·lit per l’aspecte acastellanat del mot català realment viu, ço és triümfo, al qual feia i fa no ho oblidem parella el verb triümfar, les formes rizotòniques del qual són triümfo o triümfe o triümf, triümfes, triümfa, triümfen; triümfi o trümfetriümfis o triümfes, triümfe o triümfi,  triümfin, triümfen, aquestes sí ben vives al Principat i a la resta del domini lingüístic català, fet que no sembla tenir gens de valor als ulls de Coromines!, creiem que resta prou clar que Alcover i Moll l’únic que feren és sancionar l’acabament del procés d’adaptació del mot realment viu en català, ço és triümfo, al català literari modern, i aquesta adaptació comportava i comporta la supressió de la -o, exactament igual com es fa en Arnulf, Ataülf, Riculf, elf, diadelf, poliadelf, monadelf, didelf, silf, paranimf etc., atès que tenim els populars escalf, rescalf, golf, regolf. Joan Baptista Anyés, en la seva Vida de sant Abdon i sant Senén, ens parla de l’abat de Santa Maria d’Arles Arnulfo. Doncs bé, en relació amb aquest nom de persona nosaltres creiem que, no havent-nos arribat per via popular ni la forma semiculta Arnolf ni les més anostrades *Arnouf, o *Arnol o *Arnou, la forma literària catalana moderna del nom en qüestió és Arnulf. Si els nostres homes de la Renaixença —o bé el mateix Fabra, els, diguem-ne, excessos gal·licitzants del qual a vegades el mateix Coromines no s’està de denunciar, com per exemple en l’incorrecte cigar, que ens estrafà l’impecable cigarro, el forçat cigarreta, que substitueix l’irreprotxable cigarret, o cursa, que amb el magre avantatge de defugir el castellanisme carrera ‘acció de córrer en competició’ ens fa la guitza al catalaníssim i no necessàriament només domèstic correguda, o bé repussar per repujar, etc. etc.— haguessen procedit de la mateixa manera, haurien obtingut triümf, perfecte postverbal de triümfar (igual com escalf ho és d’escalfar), verb encara ben viu al Principat en la seva forma oral, i documentat en gairebé tots els autors fins a les reformes de Fabra. És que caldrà recordar que quan Alcover redactava les cèdules del seu diccionari la reforma de Fabra es cuinava encara i que, a banda del seu encert, ningú no podia endevinar quin èxit tindria tal o tal proposta en el moment que Fabra la feia? És clar: avui han passat més de cinquanta anys de vida atzarosa per a la nostra llengua d’ençà de la publicació del diccionari de Fabra i els usuaris cultes de la llengua l’han pres com a model gairebé únic i indiscutible, àdhuc en errors o qüestions discutibles... Potser avui no val la pena de reformular una qüestió menor com aquesta, però no ens sabem estar de dir que la forma triümf per als qui diuen triümfar, que són el comú dels usuaris de la llengua fet que Coromines sembla no valorar ni molt ni poc ni gens!—, és perfectament vàlida. Al nostre parer, es revela falsa, doncs, l’alternativa que Coromines presenta com a indefugible entre «la forma triümfo i la purista triomf», que ell creu l’«única respectable avui en el català comú i literari». En realitat, l’alternativa no ens sembla indefugible, perquè és perfectament plausible la forma no purista ni vulgar (vulgar en el sentit 'no lingüístic del mot') sinó culta triümf. La dita forma té l’avantatge sobre la «purista» triomf de ser, com hem dit, el postverbal correcte de triümfar, verb català de tot arreu del domini lingüístic dels orígens del manlleu fins avui. Quan hom inventà —ara sí—, a mitjan segle XIX, els pretesos semicultismes triomf i triomfar, aquests mots nasqueren amb el pecat original, pràcticament irredimible, d’introduir una distanciació del tot gratuïta respecte de la llengua parlada (i escrita fins entrat el segle XX); Josep Massot i Muntaner amablement ens facilita la referència de dos autors moderns importants del moviment de recuperació de la llengua al segle XIX: a la pàgina 256 del llibre Escrits lingüístics (Barcelona, Alta Fulla, 1897) d’Antoni de Bofarull  —«La desinència del plural», La Renaxensa, any IV, tom I, num I, 10-I (1874), p. 3— hi podem llegir: «Allà ahont no hi ha brega no hi ha triunfo», i així mateix a les pàgs. 45-46 de llibre Marian Aguiló y la Renaixença a través de un epistolari de doscientas sesenta y seis cartas a Tomàs Forteza (Barcelona 1966): «No va millor deixar-lo gosar del seu triunfo», on veiem el mot sota la forma popular usat pels dos gramàtics més representatius del nostre XIX, que sempre ha fet ús de triümfo i triümfar. Encara avui hom té la sensació de trair el popular quan pronuncia, per exemple, ell triomfa o volem que triomfi, i és que, a pesar de tot, el verb triümfar continua viu en la llengua parlada més genuïna. Un altre indici del caràcter llibresc de la forma triomf ens el dóna la pronúncia, errònia, amb o oberta que podem escoltar a Raimon en la «Cançó del triomf de la mort», recollida en el disc Cançons de la roda del temps, magistral musicació de poemes d’Espriu. També ho indica l’avís oral amb o oberta, al metro de Barcelona, de l’estació de l’Arc de Triomf (en versió femenina, perquè el que és en versió masculina és amb o tancada, que fóra el resultat hereditari regular en català d’una u breu llatina). No cal dir que la dita o oberta és tan correcta com popular és la forma en qüestió, és a dir, gens! Agrade o no agrade, el mot roman llibresc.

Quant a l’«invent» de triümf per part d’Alcover, no ho acabam de veure clar, perquè, sense que les nostres recerques sien estades gaire exhaustives, més aviat podríem dir tot al contrari: el veiem figurar a la Gramática de la lengua catalana (1912) del mateix Fabra, on a la pàg. 448 hom pot llegir triomf (o triümf). També podem citar uns versos de Jeroni Zanné i Joaquim Pena, l’Himne a Wagner (1913), amb lletra com hem dit de Zanné i Pena i música de Wagner, que fan ús dels mots triumfal (sense dièresi per mor del metre) i triumf:


Hèroe nimbat de llors i d’oliveres,
geni triumfal, pontífec i guerrer,
nou Apol·ló, qui al món imperes
mentre de Pan s’afoga el crit darrer.
Fill benaurat del regne d’Acidàlia,
fènix d’un bosc on l’auba és eternal:
puix que has begut les aigües de Castàlia,
Eros te dóna força divinal!
Víctors de triümf arreu per tu floreixen,
clarins vibrants t’enlairen sobre el món,
cítares d’or tos càntics purs teixeixen:
Déu d’un germànic Parthenon!
Sacre apogeu de goig i benaurança,
força radiant qui esclata i s’expandeix,
llum eternal, sublim puixança:
glòria a ton estre qui en amor floreix!
Glòria al geni musical!
Glòria al Wagner immortal,
qui ara els cors amb l’art uneix!

 

Max Cahner ens va fer saber que a l’extens Diccionario valenciano-castellano de Manuel Sanelo, que deixà inèdit i inacabat en morir el 1829, al foli 135u.b figuren les formes següents:

*Trumf                Triunfo
*Trumfs               Triunfos
*Trumfants          Triunfantes
*Triumfant           Triunfante

sense aclarir la crida d’indicació de font (*). És notable la vacil·lació tru- / triu- en el radical del mot (que evidentment té a veure amb l’evolució seguida pel doblet vulgar trumfo), però encara ho és més la terminació, ja del tot catalanitzada del llatinisme, en -mf, -mfs.

I encara avui al número 197 d’El Temps (28-III 2-IV 1988) podem llegir a la pàg. 39 «Triumfar a França per la dreta». No cal forçar gaire la imaginació per a deduir que el postverbal del verb en la dita revista o, si més no, en la redactora del dit article és triümf, la mateixa forma que, sense anar més lluny, aquests dies mateix hem pogut sentir a un locutor de Ràdio Barcelona en el transcurs del programa Matinal SER, locutor sens dubte del Principat, que ens parlava del «destacat triümf de l’Espanyol al camp de Las Palmas» (28 de març de 1988). Hi haurà potser qui dirà que aquestes darreres dades són de nul·la autoritat... i que llur valor és només relatiu —suficient per a invalidar, però, afirmacions de caire general com la de Coromines quan diu que mai no ha sentit al Principat ningú qui diga triümf— i que el locutor en qüestió segurament deixarà de dir triümf després que algun corrector de català més «informat» li faci avinent que el dit mot no és al DFabra i que en català «correcte» és triomf i no triümf. Però el que ens interessa de remarcar, en aquest cas, no és pas el valor literari de la dada radiofònica, sinó que aqueixa té el valor lingüístic de palesar que el model vigent de llengua literària o culta actua damunt els usuaris cultes de la forma triümfar i els emmena a adoptar el postverbal triümf... És clar que comprenc que els qui sempre i a tot arreu veuen dimonis i viuen obsedits pel tema de la indiscutible, pertobadora i despersonalitzadora influència del castellà damunt el català s’estimaran veure-hi un castellanisme i prou... Encara més: al num. 208, pàg. 37 del setmanari El Temps, podem llegir: «Després de conèixer la cultura xinesa, busque el triümf, però d’una altra manera», paraules de l’industrial eldenc Carles Portell. És molt possible que la forma oral de l’interviu fos la de triümfo, i que, amb bon criteri, la redacció de la revista a l’hora d’escriure-la la canviàs en la normalitzada triümf. Així mateix la dita forma triümf és recollida pel Diccionari manual de la llengua catalana (Barcelona, EDHASA, 1983), s. u. triomf, bé que inexplicablement incorren en l’error d’ometre la preceptiva dièresi i diuen que es tracta d’una forma antiga (?).

És a partir d’aquestes dades i d’aquestes consideracions que cal interpretar la fonètica que dóna l’AlcM del mot triümf: és com Moll creu que pronuncien el cultisme ja del tot catalanitzat triümf homes com Zanné, Pena o el mateix Fabra (la forma secundària que dóna del mot al vocabulari de la magnífica gramàtica del 1912). Posats a criticar l’article de l’AlcM, hauria estat millor limitar-se a assenyalar a) en l’apartat fonètic de la forma triümf  la conveniència de no fer distincions amb el valencià, i donar les variants fonètiques del popular triümfo; b) en l’etimologia puntualitzar que el manlleu es fa a partir del ll. triumphus més que no pas de triumphum; i, sobretot, c) en l’encapçalament corregir l’absència de la dièresi damunt la u, en aquest cas necessària per a evitar l’accentuació prosòdica en la i.

Coromines troba sofística l’argumentació de Moll i Alcover segons la qual «l’adopció dels cultismes seria sempre amb u» i té raó quan diu que no es pot prescindir desimboltament de la possibilitat del semicultisme, però el cas és que la dita possibilitat queda exclosa per Alcover i Moll quan a continuació afirmen que «la forma triomf, avui predominant en la llengua literària, es va introduir en el segle XIX». Molt ens temem que hi haurà qui trobarà que és més sofístic de donar només exemples italians o occitans de l’evolució del llatinisme triümfo/triümf en català...

És ben cert que hem d’agrair i agraïm de tot cor a Coromines la seva tasca ingent d’estudi de la nostra llengua, i com a catalans mai no la hi podrem regraciar com cal. Dins aquesta obra tan gran i meritòria, l’obra de tota una vida, del nostre més gran lingüista, no és poc important la crítica severa de la també colossal, meritòria i utilíssima obra dels lingüistes manacorí i ciutadellenc, però de cap manera no podem admetre, ni el mateix Coromines no ho voldria, l’acceptació acrítica de les opinions de ningú; les de Coromines tampoc, doncs. Per tant, si és ben cert que en qüestions abstruses de, posem per cas, sorotàptic, baltoslau o prussià antic, en les quals ens reconeixem ben llecs, no ens queda més remei que guardar-nos de contraopinar..., quan la cosa ens semblarà més al nostre abast, ens mirarem les opinions del gran savi Coromines com les de qualsevol  altre —i és el millor homenatge que li podem fer—, ço és amb esperit crític, i és per açò que ara no podem per menys que denunciar una crítica, al nostre parer injusta i innecessàriament sarcàstica, com la que, a l’article triomf del seu diccionari, Coromines fa d’Alcover i de Moll.

 

* «Triomf o triümf?» és el títol d’una comunicació que vaig publicar a la Miscel·lània Joan Bastardes, que fou publicada dins la col·lecció «Estudis de Llengua i Literatura Catalanes», xxi, 4 (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990). De fet, un al·legat a la crítica, al meu parer desencertada, que fa Joan Coromines (DECLC, s. u. triomf) dels mestres Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll arran de l’actitud presa per aquests en relació als mots al·ludits en l’encapçalament d’aquestes ralles. Ací el reproduesc amb unes quantes esmenes formals.