Vida i obra de Jaume Vallcorba i Rocosa 

Jaume Vallcorba i Rocosa va ser un lingüista i gramàtic que va fer aportacions de primera magnitud, i un impulsor del moviment de recuperació de l’ús culte del català durant l’època de prohibició i repressió d’aquesta llengua i més enllà.

1920 - 1943

Jaume Vallcorba i Rocosa va néixer a Barcelona el 31 d’agost de 1920. Cursà l’ensenyament primari i una part del batxillerat als Escolapis i el continuà a l’Institut Maragall. A nou anys se li morí la mare i quan en tenia tretze se li morí el pare. Uns oncles el van acollir juntament amb les seves tres germanes. A l’Institut Maragall, formà part de l’equip que engegà una revista estudiantil de força qualitat, titulada Antena. Fulls setmanals dels alumnes de l’Institut Maragall (10 números, maig-juliol de 1937), on escriví articles de crítica literària. Entre març i desembre de 1940 escriví una mena de dietari intel·lectual que titulà Les arts i els artistes. (Apunts i pensaments per a una història de la literatura catalana), el manuscrit del qual fa 196 pàgines de lletra força atapeïda.

El setembre de 1937 ingressà a la Universitat Autònoma de Barcelona (Carles Riba el felicità per la traducció que va fer, com a examen, d’un text llatí), i es matriculà al curs comú de la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia. Fou alumne, entre més, de Pompeu Fabra i Carles Riba. Va tenir de companys Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Vergés, Maria Cardús, Rosa Leveroni, Joan Ainaud, Frederic Pau Verrié, Santiago Olives, Josep M. Boix i Selva, entre més. Fou elegit secretari de l’Associació Professional d’Estudiants de Filosofia i Lletres i Pedagogia, que pertanyia a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC).

El 26 de març de 1938, diumenge, fou detingut juntament amb tots els assistents a una missa clandestina celebrada en un pis particular i fou empresonat al vapor Argentina; un mes després fou traslladat al castell de Montjuïc i d’aquí, sense cap mena de judici ni de condemna, fou portat a un camp de treball a l’Alt Urgell i després a un altre que hi havia a la platja de la Pelosa, entre Roses i Cadaqués, des d’on el duien cada dia a fer treballs forçats amb pic i pala. Emmalaltí fins a gairebé morir. Alliberat el desembre de 1938, sense que mai ningú motivés per què havia estat un any empresonat i penalitzat, el març de 1939 l’exèrcit franquista l’incorporà i el traslladà a Zamora; hi coincidí amb Miquel Tarradell, amb qui travà una forta amistat.

Al cap d’un quant temps aconseguí de ser traslladat a Madrid. Com que el nou govern havia anul·lat tots els estudis reconeguts per la República, va haver de tornar a passar, en un institut de Madrid, l’examen final de batxillerat. Aconseguí que els militars l’autoritzessin a preparar-se per a l’ingrés a l’Escola d’Enginyeria, l’única que hi havia a l’Estat espanyol, i li adaptaren els horaris del servei perquè pogués assistir a classe. Altrament, no hauria pogut cursar estudis, perquè la família havia quedat arruïnada. Estigué a Madrid en aquesta situació entre 1939 i 1943. A Madrid, s’interessà molt per conèixer el castellà viu i genuí, i constatar-ne les diferències de gir i construcció de la frase amb el català, una experiència que li havia de servir molt en la seva tasca gramatical posterior.

1943 - 1963

El 1943 acabà els estudis d’enginyer. De seguida obtingué una plaça al Ministeri d’Obres Públiques i fou destinat a Tarragona. El 1946 obtingué el trasllat al Servei de Carreteres de la Prefectura d'Obres Públiques de Barcelona, on exercí diversos càrrecs de responsabilitat fins que aquest organisme va ser traspassat a la Generalitat el 1978. Paral·lelament, es lliurà a una activitat creixent a favor de la llengua catalana. Com que era una activitat clandestina, va passar força angúnia, de por que, si era descoberta, no perdés el lloc de funcionari, amb els perjudicis consegüents personals i familiars.

El 26 de juny de 1948 es va casar amb Teresa Plana Monné, que havia conegut els anys d’estada a Tarragona, de la qual tingué quatre fills: Jaume, editor i professor universitari; Josep-Albert, enginyer industrial, llicenciat en dret i empresari; Maria Teresa, mestra i farmacèutica, i Núria, metgessa i doctora en odontologia.

L’itinerari professional, forçat per una guerra traumàtica i una postguerra molt difícil, mai no el va decantar de la seva vocació primerenca per les lletres i per la llengua. Entre 1941 i 1943, quan a l’estiu estava de permís, assistia a les reunions literàries que es feien cada dissabte a la tarda a casa de l’assagista, crític i traductor noucentista Josep Farran i Mayoral. Entre 1944 i 1945 escriví, com a exercici literari, un poema èpic en decasíl·labs titulat Els catalans a l’Orient, i en aquesta època també assajà la prosa narrativa. El 1960 obtingué un premi per un conte en el mateix certamen en què també foren premiats Estanislau Torres i Joaquim Carbó, amb els quals féu amistat.

Una persona amiga li recomanà que, si volia continuar fent carrera literària, aprofundís els seus coneixements gramaticals i el va adreçar a unes classes que feia Eduard Artells. Sense saber-ho d’antuvi, Vallcorba havia anat a raure al centre germinal del moviment de represa lingüística del país. En efecte, l’11 de juliol de 1961 s’havia fundat Òmnium Cultural i l’endemà mateix hi hagué una reunió en la qual es creà la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), un consorci format per l’Institut d’Estudis Catalans i la Comissió Delegada de Català d’Òmnium Cultural, la qual Junta restà integrada per Ramon Aramon, Josep Miracle, Joan Triadú, Eduard Artells i Josep M. de Casacuberta, que la presidia.

La JAEC era la clau de volta que havia de donar garantia acadèmica als certificats per als nous professors de català. Les classes d’Artells a les quals acudia Vallcorba eren orientades, doncs, a preparar els alumnes per a la primera convocatòria de proves per a obtenir el certificat de professor de català de la JAEC, feta l’any 1962. Vallcorba s’hi presentà i obtingué el certificat. Molts d’aquests nous professors s’aplegaren dins Òmnium Cultural per tirar endavant la Comissió Delegada d’Ensenyament (des de 1967, Delegació d’Ensenyament de Català), impulsada per Joan Triadú, i fou així com Vallcorba es trobà encaminat
definitivament a la difusió del coneixement de la llengua i als estudis gramaticals i lingüístics.

A la primeria de 1963 proposà a l’amic i editor Miquel Arimany que en el calendari Bloc Maragall, que editava anualment, hi inclogués unes notes de gramàtica, que ell mateix li redactaria. Va acceptar-ho, i així en el revers del full de cada dimecres hi anaren apareixent breus articles gramaticals i de llenguatge durant quaranta-dos anys, des del bloc de 1964 fins al de 2005, en què n’havia publicats cap a dos mil dos-cents. Bé que tenien una finalitat divulgativa, molts resultats de les seves investigacions gramaticals i les seves idees lingüístiques els publicarà per primera vegada en aquestes notes volanderes en un llenguatge, tanmateix, molt planer i entenedor, i hi insistia en anys successius amb exposicions diferents i exemples també nous. 
Passat l'estiu del 1963 presentà al Premi Sant Jordi la novel·la Primer la vida, de 312 pàgines mecanografiades; no en va obtenir el guardó ni cap distinció.

1964 - 1970

Pel desembre de 1963 la seu d’Òmnium fou clausurada per les autoritats franquistes, una interdicció que no s’havia d’aixecar fins el 1967. Els professors de la Comissió Delegada passaren a un pis del passeig de Gràcia, 42, de Barcelona, on, comandats per Joan Triadú, continuaren les activitats sota el nom de Centre d’Estudis Francesc Eiximenis. S’organitzaren en tres seccions, dites seminaris, una de les quals, el Seminari de Didàctica, fou confiada a Manuel Miquel i Planas i a Jaume Vallcorba. Hi preparaven el material per als cursos de formació de professors i revisaven els cursos que els professors de Reus feien pel seu compte.

Vallcorba hi continuà també la seva tasca de suport a la JAEC ajudant Artells en la preparació i la correcció d’exàmens. I encara intentava, aleshores, de progressar com a autor literari: publicà alguns contes i es presentà al premi Sant Jordi amb la novel·la Primer, la vida, que no va passar de la primera votació. Potser aquest fracàs i la feinada abassegadora que tenia amb els cursos i els exàmens per a professors i amb els estudis gramaticals, feines que havia de fer fora de l’horari professional, l’en feren desistir. Tanmateix, durant els anys seixanta i setanta encara s’esmerçà esporàdicament en estudis de crítica literària.

Havent-se esgotat la gramàtica Signe, que fins aleshores havia estat el llibre de text dels cursos per a professors, el Seminari de Didàctica s’encarregà de muntar, sobre la base de les trameses elaborades per Albert Jané, el curs per correspondència del 1965, en el qual hi ha inclòs el primer resum que Vallcorba redactà sobre l’ús dels verbs ésser i estar. Continuà aprofundint aquest tema aquest any i el següent en forma de notes que passava als seus companys de la DEC. A precs d’aquests i de Triadú en féu una compilació que va presentar, amb el títol Sobre el règim dels verbs «ésser» i «estar», al Premi Pompeu Fabra dels Jocs Florals de Marsella, que es van celebrar l’octubre de 1967 i que va guanyar. Amb més de cent pàgines, era la primera monografia que s’hagués fet mai sobre aquest tema i ja contenia essencialment el model de funcionament d’aquest aspecte de la gramàtica catalana que Vallcorba havia descobert i que amb el temps va ampliar i aprofundir.

El 1965 Vallcorba i Miquel i Planas van concebre la idea d’editar un òrgan periòdic que relligués els professors de català adscrits a la DEC, llavors ja força nombrosos. Al desembre els en van trametre el primer número, en forma de carta circular, a fi de no cridar l’atenció de les autoritats. Des de 1968 ja es va titular Butlletí Interior dels Seminaris d’Ensenyament de Català, popularment conegut amb l'expressió butlletí dels mestres. Era la primera publicació periòdica especialitzada en llengua que es publicava després de la guerra i va fer un servei extraordinari d’orientació dels professors de català i de tothom qui s’interessava per l'ús del català. Va sortir mensualment durant onze anys fins el setembre de 1976 (cent deu números) i després va continuar convertida en la revista pedagògica Escola Catalana, que va mantenir uns quants espais dedicats a la llengua
.

El 1968 Vallcorba hi va començar a publicar una sèrie d’articles sobre l’ús dels verbs ésser i estar i relacionats (haver, haver-hi, anar, tenir, etc.) que es va acabar de publicar l’abril de 1970 i feia un total de deu extensos articles (tretze, si hi afegim dos articles precedents sobre el mateix tema, de 1967, i un de resum, de 1972). Atès que el treball de 1967, premiat a Marsella, havia romàs inèdit i, per tant, desconegut, aquesta sèrie era, de fet, la primera manifestació pública dels estudis de Vallcorba sobre aquest tema i va esdevenir mítica entre els estudiosos de la llengua fins al punt que Gabriel Ferrater la feia servir com a text de classe a la Universitat Autònoma de Barcelona, perquè considerava que era un pas important per a desembullar aquesta qüestió del català. Aquest era un aspecte de la gramàtica en què molts especialistes d’aleshores, a diferència de Fabra, navegaven ben desorientats, refiats de les estructures del castellà apreses a la universitat i mal estintolats en el seu català contemporani, ja molt interferit a Barcelona i en més indrets.

El setembre de 1970 Vallcorba va començar a publicar al Butlletí de la DEC en forma d’articles editorials sense signar, sota la rúbrica «Davantal», una sèrie important de reflexions generals sobre qüestions clau de la situació de la llengua catalana, especialment sobre la genuïnitat i la interferència, la política lingüística i la normalització, la psicolingüística i la pedagogia de la llengua. Fins el 1973 en publicà vint-i-quatre. Després, fins l'any 2006, en publicà, signant-los, una quinzena més del mateix caràcter
a Escola Catalana i a Llengua Nacional. Amb molta precisió i vivor expositiva, contenen una gran riquesa d’idees i són plenament vàlids encara avui.

1971 - 1980

El 1971 Vallcorba va esdevenir membre vocal de la JAEC en substitució d’Eduard Artells, que havia mort aquell any. Hi continuà preparant i corregint, amb escassos col·laboradors, els exàmens de professors de català. La JAEC també el va designar, aquell mateix any, com a delegat a l’Assessoria de Didàctica del Català de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, creada aleshores per a encarregar-se dels exàmens de la prova d’aptitud per als escolars de català i per als mestres d’escola.

El setembre de 1973 va decidir de cursar els estudis universitaris de filologia catalana, amb els quals continuava així els estudis que durant poc temps havia començat l’any 1937. L’ingrés a la facultat en què havia reeixit aquell llunyà any havia estat anul·lat pel règim de Franco i va haver de fer les proves d’ingrés per als més grans de vint-i-cinc anys. Va matricular-se a la Universitat de Barcelona i va haver de cursar als vespres, perquè de dia treballava; va acabar el juny del 1978.

El 1974 va emprendre l’elaboració d’un diccionari conceptual català partint, per indicació de Badia i Margarit, del Begriffssystem als Grundlage für die Lexicogra­phie, de Rudolf Hallig i Walter von Watburg, el qual adaptà al català fins a l’apartat «3.2. La ciència i la tècnica», mentre elaborava un fitxer lexicogràfic que arribà a tenir devers cinquanta mil fitxes. Aquesta tasca, en la qual enterrà infinitat d’hores, restà interrompuda, com moltes més, pel traspàs, de l’Estat a la Generalitat de Catalunya, del servei d’obres públiques on treballava, que l’absorbí molt de temps, i ja no trobà l’ocasió de reprendre-la.

L’any 1975 fou nomenat també membre de la Comissió Permanent de Treball de la DEC. El 1976 l’editor Miquel Arimany li va proposar de recollir en un llibre una selecció de les notes gramaticals inserides al Bloc Maragall des de 1964. El mateix Arimany s’encarregà de fer-ne la selecció, en la qual va incloure també les notes del bloc de 1978, redactades el 1977, i el mateix 1978 la publicà amb el títol de Punts essencials de català en lliçons breus, que integra una mica més de la meitat de les notes publicades durant aquells quinze anys del Bloc Maragall. També el 1977 elaborà un
estudi minuciós («Sobre les combinacions binàries de pronoms febles»), destinat a la miscel·lània d’homenatge a Ramon Aramon (Estudis Universitaris Catalans, XXV), que no aparegué fins el 1983; hi demostra que la proposta de Fabra sobre aquesta qüestió no era cap invenció, com alguns deien, sinó que es basava en la tradició de la llengua des de l’època clàssica.

El 1976, per encàrrec de Josep M. de Casacuberta, l’editor de Barcino, Vallcorba s’esmerçà a reelaborar i ampliar la sèrie d’articles sobre ésser i estar del Butlletí de la DEC per publicar-la com a llibre. El març de 1977 envià a Casacuberta l’original, al qual havia posat per títol Els verbs «ésser» i «estar» en català. Probablement perquè l’editor trobava el llibre massa extens, aquest projecte es va encallar, i Vallcorba va aprofitar la monografia per a presentar-la aquell mateix any com a tesi de llicenciatura. Aquesta presentació va ocasionar un conflicte entre Joan Solà, Antoni Comas, que era el cap del departament, i Vallcorba —una de les espetegades sonades dels annals de la filologia catalana—, i també com a tesi l’obra restà encallada. Però tot seguit Max Cahner, coeditor, amb el Departament de Filologia, de la «Biblioteca Torres Amat», va oferir a Vallcorba, d’acord amb Comas, de publicar-la-hi.

L’any següent, 1978, Els verbs «ésser» i «estar» en català veia la llum pública, amb tant d’èxit que ben aviat en fou exhaurida l’edició. L’impacte del llibre i la polèmica que ha ocasionat han arribat fins ara mateix. De fet, va caure molt malament en alguns cercles acadèmics, perquè trencava els esquemes reproduïts acríticament durant decennis, una situació que es reforçà quan el 1980 Joan Solà en difongué privadament una crítica ferotge, fundada en una lectura esbiaixada i en acusacions no solament de mala metodologia, sinó de manca d’ètica científica, i l’any següent la féu pública.

Però Vallcorba no pogué materialment seguir l’evolució d’aquesta polèmica, ni respondre-hi aleshores, perquè el 15 de setembre de 1978, com hem dit, l’administració dels transports interurbans fou traspassada a la Generalitat de Catalunya
fou dels primers traspassos de l’Estat a la Generalitat—, i l’1 de novembre el traspàs es féu materialment efectiu. Vallcorba fou encarregat de la gestió i l’organització dels Serveis de Transport per Carretera de la Demarcació de Barcelona i el 5 de desembre esdevingué, a més, suplent per a la vice-presidència de la Junta de Coordinació de Barcelona. La feinada d’organitzar l’activitat de la nova administració, amb quaranta funcionaris sota la seva direcció, catalanitzant-la des del primer moment, li fou abassegadora.

L’any 1979 fou nomenat membre de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, càrrec en el qual es mantingué actiu durant vint-i-quatre anys, fins el 2002.

1981 - 1994

L’any 1981 restà extingida la JAEC, per tal com el Govern de la Generalitat creà la Junta Permanent de Català, a la qual Vallcorba fou integrat, primer com a vocal i des de 1986 com a vice-president, fins que la Junta fou dissolta l’any 2001. En tot aquest període de vint anys intervingué en la formulació dels qüestionaris i en els models de correcció per als exàmens de català del nivell superior (nivell D). També el 1981 esdevingué secretari del jurat del Premi a la Unitat de la Llengua Catalana, de la Fundació Lluís Carulla, que a partir de 1982 passà a denominar-se Premi Manuel Sanchis Guarner, en el qual càrrec continuà fins el 2000.

El 1986 esdevingué membre de la Comissió Permanent de Llengua i Terminologia de la Construcció, en la qual tenien representació els col·legis de les diferents professions constructores, les empreses constructores i els organismes de terminologia catalana; hi treballarà fins que la salut li ho permetrà, cap al 2004.

A les acaballes de l’any 1985 va ser nomenat cap del Servei de Formació i Suport Idiomàtic del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, nou servei que va organitzar ràpidament, perquè el 31 d’agost de l’any següent, 1986, li corresponia de jubilar-se. Un cop jubilat, tanmateix, continuà vinculat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques per nombrosos encàrrecs, com fer-hi classes de llengua o revisar escrits i llistes terminològiques, i per càrrecs en comissions, de manera que hi continuarà anant físicament cada matí durant molts anys més. Dins el Departament, cal destacar la seva col·laboració fonamental en la redacció del Diccionari de carreteres. Català, castellà, francès i anglès (1991), del Diccionari visual de la construcció. Català i castellà (1995), i del Diccionari de ports i costes. Català, castellà, francès i anglès (1995).

L’any 1992 va participar en la constitució de l’Associació Llengua Nacional, dins la qual va ser membre del jurat del Premi Ramon Aramon a la Lleialtat Lingüística i membre del consell de redacció de la revista Llengua Nacional, on va publicar molts articles fins el 2007. Entre 1993 i 1994 va col·laborar en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, en terminologia d’obres públiques i transports.

1995 - 2010

L’any 1995 començà a anotar citacions del diari Avui, de la revista El Temps i d'algunes publicacions més sobre usos gramaticals. Fins que hagué de deixar-ho per la mala salut, el 2004, n’havia arreplegades 4.480.

Entre 1994 i 1995 es dedicà a estudiar exhaustivament l’ús dels verbs ésser i estar en un corpus format per textos dels segles XVII, XVIII, XIX i de la primeria del XX, d’autors de llengua popular poc interferida; ho va fer amb la mateixa metodologia que havia seguit per a estudiar-ho en el corpus d’autors clàssics en què es basaven el llibre de 1978 i els precedents d’aquest (monografia de 1967 i articles de 1968-1970), a fi d’obtenir uns resultats homogenis des del segle XIII fins al XX, és a dir, aplicant el mateix sistema de «marques» únic per a tots els buidatges, de manera que només tenia en compte les mostres contextuals, els «exemples», que incloïen aquestes marques, cosa que no volia dir que el mateix tipus d’ocurrències no es poguessin trobar en contextos sense marca: era només un recurs metodològic per a l’establiment d’una base empírica objectivament homogènia, com Vallcorba no havia parat d’advertir des de 1967, però n’hi hagué que s’hi van confondre o s’hi van voler confondre.

El 1996 publicà aquest nou estudi amb el títol Història dels verbs «ésser» i «estar» (en català i castellà). Primera part, la conclusió del qual és que el model que funcionava a l’època clàssica es manté sense alteracions fins al segle XX
hi ha alguns desplaçaments dins el camp de ésser i dins el camp de estar, però, diferentment del que va passar en castellà, no hi ha interferències ni substitucions entre aquests dos camps bàsics, en contextos locatius. D’una altra banda, hi troba l’ocasió per a replicar a Joan Solà i alguns altres crítics.

La segona part, dedicada al castellà, ja la tenia enllestida el 1997 mateix, però, per problemes editorials, restà inèdita; és una monografia que va titular El sorprenent camí de «ser» a «estar» (Per què el castellà féu parcialment aquesta evolució i el català no l’ha feta), en què estudia les causes de l’evolució dels desplaçaments de ésser a estar, causes que són específiques del castellà, i això explica que en el català no interferit pel castellà no s’hagin produït. Veient que trobava entrebancs per a publicar aquesta obra, el 1998 en féu un extens resum que sortí a Llengua Nacional amb el mateix títol.

Des del 1995 havia acollit a casa seva unes reunions filològiques mensuals que van continuar fins el 2007 i que van tenir, com a assistents més constants, Jordi Badia, Jem Cabanes, David Casellas, Antoni Castelltort, Lluís Marquet, Josep M. Pera i, els darrers anys, Josep Ferrer. Van ser, de fet, la prefiguració del grup que, mort ell, esdevindria el Cercle Vallcorba.

El 1996 la seva muller va patir un atac de feridura i, tot i que se’n va recuperar força, ell l’havia d’atendre constantment i acompanyar pertot; finalment, Teresa Plana morí el 28 de desembre de 1997. També la salut de Vallcorba començava a minvar: el 1996 va patir forts trastorns gàstrics i li van descobrir un glaucoma important, que més endavant se li complicà amb cataractes i el dugué a la ceguesa els darrers anys de vida.

A setanta-sis anys, ell mateix manifestava que havia perdut moltes energies, necessitava descansar moltes hores i els metges l’obligaven a perdre’n una caminant. Es fa difícil, així, de capir com, enmig de tantes angúnies i sotragades, encara podia treure temps i forces per a atendre les reunions i les feines derivades dels organismes a què pertanyia, la confecció de les cinquanta-dues notes anuals del Bloc Maragall (totes sempre de nova redacció), els articles que continuava publicant i encara la nombrosa correspondència que mantenia amb especialistes i gent del ram filològic, amb cartes que de vegades arriben a tenir quinze pàgines d’explanació de conceptes.

De les coses que publicà en aquesta darrera època cal remarcar la sèrie titulada Les interferències en els adverbials «en» i «hi» i les substitucions esgarriadores, un treball molt extens que aparegué a Llengua Nacional entre 1999 i 2002 en cinc parts i dues addenda, i en el qual va sistematitzar els seus estudis sobre la pertorbació que pateix el català actual en les estructures de partitiu i el sistema anafòric, que de sempre l’havien singularitzat dins el conjunt de les llengües romàniques. Era una temàtica que havia començat d’estudiar l’any 1973, però que fins ara només havia tractat en els fulls del Bloc Maragall.

També feia nous projectes i participava activament en noves iniciatives. Va participar en la creació i l’engegada, l’any 2000, de l’associació Enginyeria i Cultura Catalana. I també aleshores va atendre la revisió de llistes per a la segona edició del DIEC i per al Termcat. El 2001 la Societat Catalana de Llengua i Literatura el va nomenar soci emèrit. El 2003 rebé la Creu de Sant Jordi per la seva tasca d’estudi, de defensa i d’ensenyament del català, un guardó que molts estudiosos i professionals de la llengua feia molt de temps que demanaven que li fos concedit.

Amb més xacres com més anava, entre el 2004 i el 2005 va deixar la major part de compromisos i tot just si podia concentrar-se a atendre, entre el 2006 i el 2010, els curadors de la seva Obra lingüística i gramatical completa.

Jaume Vallcorba va morir al seu domicili de Barcelona el 28 de setembre de 2010. Encara no tres setmanes després veia la llum el primer volum d’aquella obra completa, la presentació del qual, a la seu nacional d’Òmnium Cultural, esdevingué el primer homenatge públic a la seva memòria.

Vallcorba ha deixat una obra, referida a la llengua, continguda en 7 monografies, 139 articles més o menys extensos i 2.189 articles breus, una obra absolutament coherent, amb la qual ha aportat una manera d’entendre l’establiment de la llengua i d’estudiar la llengua en funció d’aquest establiment, a partir del català viu, no interferit pel castellà, especialment en les estructures i microstructures (girs de frase, frases fetes, fixacions, etc.) sintàctico-semàntiques, bon nombre de les quals ell ha contribuït a posar de manifest. Tot plegat, en la més legítima continuïtat innovadora de la línia inaugurada per Pompeu Fabra.
Comments