Què diu Vallcorba sobre...

Dos circumstancials de temps, 

el de durada limitada i el de datació

Jaume Vallcorba i Rocosa


En català hi ha dues menes de circumstancials de temps: l’un és el de durada limitada; l’altre és el de datació.

El fet que les gramàtiques catalanes no ho hagin explicat mai i, sobretot, el fet que el castellà no distingeixi l’un de l’altre, fan que qui ha sentit tocar campanes s’hi faci o s’hi hagi fet un veritable embolic. Hi ha qui, envescat amb el significat del mot durada, se li n’ha fet confusa la comprensió. De fet, però, la distinció entre circumstancial de datació (o no duratiu) i circumstancial de durada limitada (o d’una quantificació definida o indefinida de temps), és molt concreta, moltíssim, i sense confusió. Cal advertir, primer de tot, que la distinció es constata perquè ens fa discernir particularitats de la llengua catalana que hi perduren tot el transcurs de la història. La importància de la distinció prové del fet que els mots que intervenen en la composició del circumstancial de durada s’avenen amb l’ús del verb estar, són l’element bàsic en els partitius catalans, i ens aclareixen quan és bona la locució «estar + gerundi».

En els estudis que vaig començar, fa més de trenta anys, sobre els usos del verb ésser i estar en la història de la llengua catalana, vaig adonar-me que sempre que compareixia al text un circumstancial de temps amb unes característiques concretes, hi compareixia també el verb estar, i si el circumstancial temporal no contenia aquell element concret, hi havia el verb ésser. A banda això, existien, és clar, als escrits, l’un i l’altre verb sense que els acompanyés cap circumstancial de temps.

Un element que figurava sempre en els temporals concordant amb estar, era un quantitatiu; anomenem així els mots següents:

1) Qualsevol numeral cardinal: un, dos, tres,... quinze, etc. / Qualsevol numeral partitiu: mig, terç.... centèsim... / Qualsevol numeral col·lectiu: centenar, dotzena, parell... / Qualsevol adjectiu quantitatiu: quant, tant, poc, bastant, molt (amb els corresponents femenins i plurals), gaire (gaires) i els invariables més, menys, massa, força, que, gens i prou. També els corresponents pronoms homònims, quant, tant, etc.)

2) Els següents indefinits: algun, tot, amb els femenins i plurals.

3) També tenen el valor de quantitatius determinades locucions (quan acompanyen expressions relatives a temps o les hi deixen sobreentendre):

3a) les formades amb la paraula part, com ara una part, la part més petita, la major part, etc.;

3b) locucions o mots com: uns quants, unes quantes, no tant, més poc (i el femení i plural), una mica, etc. (per exemple; uns quants dies; unes quantes hores, uns quants segons, una mica de temps);

4) I encara expressions que sobreentenen un quantitatiu dels ja expressats: estona (una estona; força estona; molta estona); dies i dies (equivalent a «força dies»), dilluns, dimarts i dimecres (o sia «tres dies»), de 9 a 11 (que equival a «dues hores»).

Exemples d’oracions amb el verb estar i el circumstancial de durada:

(1)    Tothom predicava que l’estar tant temps a la botiga no era bo per a la salut.

(2)    Va estar quinze dies sense acostar-s’hi ni saber res de mare i filla.

Quan el circumstancial de temps no conté cap dels quantitatius que hem anat especificant, aleshores el català entén aquell circumstancial, no pas com un quantitatiu de durada limitada, sinó com una data, com un circumstancial de datació. I així, per exemple, tot i que demà és un període de temps que té una durada, en els textos només és entès i usat per a expressar la data d’un fet. Comprovem-ho:

Si jo dic: «Demà vindré», vol significar que en qualsevol moment de demà faré cap a casa teva, però no pas que durant tot demà aniré anant cap a la teva llar. I així passa sempre amb els circumstancials de temps que no contenen cap d’aquells quantitatius esmentats. Oracions amb circumstancials de datació també anomenats no duratius (circumstancials que escrivim en cursiva):

(3)    Dilluns vaig ésser a Hostalric.

(4)    A les deu no em trobaràs: seré a passeig. [En aquesta frase, el nombre deu no és adjectiu ni pronom, és nom, el nom d’una hora.]

(5)    La botiga que a les hores de despatx no hi són no pot anar bé de cap manera.

(6)    Avui hi som i demà no hi som, en aquest món.

Les frases anteriors pertanyen a escrits de Rusiñol i d’Enric de Fuentes.

 

Article publicat al Bloc Maragall els dies 28 de juny i 5, 12 i 19 de juliol de 2000 i recollit a l’Obra completa, vol. II, p. 562-564.