Què diu Vallcorba sobre...

La Gramática catalana de Pompeu Fabra, de 1912

II. L'Estratègia de contingut 

Cercle Vallcorba


Hem dedicat l’apartat I a l’estratègia formal, de presentació del text de la Gramática de 1912, consistent, segons Jaume Vallcorba i Rocosa, en la simulació del públic lector a qui va destinada l’obra; en l’ús del castellà com a llengua d’exposició; en l’ús d’una transcripció semifonètica per a les formes catalanes tractades, i en la reproducció literal de l’ortografia de les fonts dels textos citats. De passada, hi comentàvem un dels trets de l’estratègia de contingut, consistent a fer servir en l’anàlisi gramatical un mètode comparatiu entre el castellà, el català antic i el català modern.

Efectivament, aquest mètode comparatiu és una de les característiques de la Gramática de 1912, però és una característica posada al servei del tret principal de la dita gramàtica, que és l’aparent caràcter de gramàtica descriptiva. Tothom ha anat repetint que la gramàtica de 1912 és una gramàtica descriptiva, i és cert que aparentment és així. Però podem dir que només ho és aparentment perquè el joc comparatiu entre castellà, català antic i català modern (i escadusserament altres llengües, com l’italià o el francès) li permet d’introduir valoracions (o fins induir el lector a fer-les pel seu compte) sobre allò que és propi del català o no ho és, sobre allò que és més recomanable o no ho és tant o gens; és a dir, doncs, que li permet de prescriure tot semblant que només descriu. Hi fa passar unes criptoprescripcions que sis anys després esdevindran, la major part, les prescripcions de la Gramàtica de 1918, la gramàtica que ha servit fins ara mateix d’eix vertebrador del català estàndard modern, juntament amb el Diccionari general.

Vallcorba remarca «la posició de neutralisme que Pompeu Fabra adopta en tota la gramàtica [...], de llarg a llarg de l’obra ens dirà: hom fa tal cosa, n’hi ha que ho resolen de tal manera. Intenta adoptar, doncs, la posició més impersonal, si més no en aparença, a la gramàtica de 1912 [cursiva nostra]». Amb aquesta estratègia, Fabra es pot presentar com un descriptor objectiu, neutral, dels fets gramaticals, objecte, molts, de grans controvèrsies aleshores, sense que en aparença prengui partit per una solució o una altra, sense trepitjar, doncs, l’ull de poll de ningú, sense desacreditar ningú, sense controvertir ni polemitzar amb ningú. No diu pas que tal forma o tal ús siguin un castellanisme a evitar, però si tal forma del català modern coincideix amb el castellà i divergeix del català antic, això predisposa a pensar que potser és un castellanisme, i, si ho és, bé podem pensar que caldria evitar-lo recuperant la forma o l’ús del català antic. Sovint no és limita a suggerir-ho, ans, com veurem, Fabra mateix apunta quina hauria de ser la solució, sempre formulant-ho en condicional («deberían...»). Per això Vallcorba afirma: «Més enllà de les constatacions de relació formal que hem fet fins ara, podem veure entre totes dues gramàtiques un designi estratègic de Fabra en la introducció de la seva reforma.»

Vallcorba il·lustra aquesta estratègia expositiva de la Gramática de 1912 amb el tractament que Fabra hi fa d’alguns casos històricament «espinosos» de la codificació del català modern, com són les variants desinencials de la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs d’infinitiu en -ar; la variació formal de l’article determinat masculí, i la utilització de l’article lo invariable davant d’adjectius qualificatius per a convertir-los en substantius abstractes o ponderatius (l’anomenat «article neutre»).

Vegem com analitza Vallcorba el joc estratègic fabrià en aquest darrer cas, el de l’article «neutre»:

«Un altre aspecte concernent a l’article és la qüestió aleshores polèmica de l’anomenat ‘’article neutre‘’. A la gramàtica de 1912, Fabra fa un brodat amb l’estil que hi ha adoptat de dir-ho tot de manera que sembli una exposició neutra, però exposant-ho de manera que encobertament enfoca la qüestió per on ell creu que ha d’anar, i sempre trobant la manera de velar que es tracta d’una opció personal seva.

»Aparentment, per a qui no estigui atent a la lectura del conjunt de la gramàtica i no vagi lligant caps, podria semblar que Fabra hi admet l’article neutre sense cap prevenció, perquè a la part de morfologia diu simplement: ‘’El artículo neutro admite, como el masculino, las formas lo, l’ ·l, y el.’’ (p. 130.) Però a la part de sintaxi mostrarà clarament que aquest enunciat és de fet una negació de l’article neutre, puix que aquest es caracteritza precisament pel fet d’ésser ‘’invariable’’. És ben bé com si digués: ‘’l’anomenat article neutre no existeix com a tal, en català, perquè és el mateix article determinat masculí’’.

»A la part de sintaxi, en efecte, explana tota aquesta qüestió: ‘’La distinción que hace el castellano entre el bueno y lo bueno es extraña al catalán antiguo, que traduce ambas expresiones por lo bo (reducible á ·l bo detrás de vocal)… Sin embargo, actualmente todos los escritores catalanes, salvo raras excepciones, admiten un artículo neutro distinto del masculino, empleando como artículo masculino el ó lo reducibles á l… y como artículo neutro lo invariable.’’ (p. 147.) Més endavant encara fa aquesta puntualització: ‘’La distinción entre cell de (el de) y ço de (lo de) desapareció al substituirse cell y ço por el artículo definido; pero modernamente reaparece al adoptarse como artículo neutro lo invariable.’’ (p. 151.) I encara aquesta altra: ‘’Al neutro lo cual corresponde en catalán la qual cosa. Ej.: [segueixen dues citacions de B. Metge, i en nota a peu de pàgina, quatre més, de les cròniques de Jaume I, de Pere III i de Muntaner]. Hoy, sin embargo, suele reemplazarse la qual cosa por lo qual (con lo invariable).’’ (p. 199.) Malgrat aquesta manera de presentar-ho, típica, com veiem, de l’estil contrabalançat que Fabra adopta en aquesta gramàtica, més endavant dirà taxativament sobre aquest punt: ‘’Lo que equivalente á lo cual se traduce como éste.’’ (p. 205.)

»Finalment, tot plegat ho resumeix, amb certes matisacions significatives, en un passatge que val la pena de transcriure sencer (pp. 204-205):

"A la expresión castellana lo que corresponde en catalán el que·l que). Ej.: Oye lo que te digo. Escolta·l que·t dic. | Estaba atento a lo que decían. Estava atent al que deien. | No sé lo que han hecho. No se·l que han fet.

"Esta es la traducción que dan a lo que aquellos autores que no admiten un artículo neutro distinto del masculino… ; pero la casi totalidad de les escritores modernos traducen dicha expresión por lo que con lo invariable (es decir, no reducible á ·l detrás de vocal): Escolta lo que·t dic. | Estava atent a lo que deien. | No se lo que han fet.

"El lenguaje hablado vacila entre el que (ó ·l que) y lo que; dícese igualmente Escolta·l que·t dic y Escolta lo que·t dic.

"La distinción entre el artículo neutro y el masculino que hacen hoy la inmensa mayoría de los escritores (y que ya ha penetrado y tomado gran extensión en el lenguaje hablado) es extraña al catalán antiguo, en el que el artículo definido es para los dos géneros (neutro y masculino) lo reducible á ·l detrás de vocal, como puede verse por los ejemplos siguientes [segueixen nou citacions del Tirant i una de Jaume Roig].

"Algunos escritores han hecho uso modernamente de la expresión antigua ço que. Ej.: Lo que yo veo. Ço que jo veig [fr.: Ce que je vois]. [segueixen quatre citacions, de B. Metge, de la Crònica de Jaume I i d’Ausiàs March]. – Otros emplean en este caso, ora això que, ora allò que (junto á el que)."

»No costa gaire de veure que aquest estil sinuós tradueix el debat que hi havia fora, i sobretot dins del mateix Fabra, sobre aquesta qüestió cabdal: d’una banda, la genuïnitat de la llengua, que ell vol avalar insistentment i profusament mitjançant els exemples del autors antics i fins agafant-se a una part dels parlants actuals ("el llenguaje hablado vacila…"); d’una altra banda, l’ús que avança i es consolida en la llengua parlada i en la literària de "la inmensa mayoría de los escritores". Però, per la manera com s’hi expressa, resta clar que Fabra no es compta dins aquesta "inmensa mayoría", sinó dins la minoria de "aquellos autores que no admiten un artículo neutro distinto del masculino"; de fet, ell n’era el capdavanter. Per això hem dit abans que en aquesta gramàtica de 1912 Fabra redacta de tal manera que sembli que admet sense prevencions l’article dit "neutre", però sense que sigui així, sinó ben a l’inrevés. De fet, no és que l’admeti, és que presenta un estat de la qüestió objectiu, però alhora, subliminarment, ja hi fa campanya a favor de suprimir-lo en el nou model de "llengua literària", depurada de deturpacions, que ben aviat ell mateix propugnarà obertament.»

I aleshores Vallcorba ho compara amb la gramàtica de 1918, per deixar clar el caràcter «preparatori» que la gramàtica «descriptiva» de 1912 tenia respecte de la prescriptiva de 1918:

«A la gramàtica de 1918 Fabra segueix sobre aquest punt de l’article lo ‘’neutre’’ la mateixa estratègia que en unes altres qüestions: convertir en ‘’llei’’ allò que en la de 1912 havia enfocat veladament, com aquell qui no gosa. Al final de tot de la descripció morfològica de l’article, hi ha una anotació formulada en els mateixos termes de semicamuflatge adoptats el 1912, que abans ja hem citat: ‘’L’article neutre revesteix les mateixes formes que l’article masculí: el, l’ (lo).’’ (p. 30.). Igual com el 1912, i traduït al llenguatge directe, això vol dir que l’article neutre com a forma invariable, a la castellana, no existeix; en podem dir ‘’article neutre’’, però de fet és el mateix article determinat. Als capítols de sintaxi, a l’hora d’explicar com funciona aquest ‘’neutre’’, diferentment de com va fer a la gramàtica de 1912, Fabra, ara sí, farà saltar els vels i els camuflatges i dirà obertament què en pensa: ‘’En el català modern (sobretot en la llengua escrita) s’ha estès el costum de distingir l’adjectiu, quan no es refereix a cap substantiu expressat o sobreentès, de l’adjectiu quan es refereix a un substantiu masculí sobreentès, anteposant-li, en el primer cas, un lo invariable (dit article neutre) en lloc de l’article masculí: L’home dolent i el bo; però: Ha dit això, i lo bo és que no ho sap (en lloc de: Ha dit això, i el bo és que no ho sap). Aquesta distinció és estranya al català antic, en què l’article neutre és lo reductible a l, exactament com l’article masculí. Ex: ‘… no discerneix lo ver del fals’, exactament com ‘Quan lo germà del comte…’ Avui la dita distinció és considerada com un castellanisme, que cal evitar donant a la combinació de l’article amb l’adjectiu la mateixa forma (el bo o l bo) en els dos casos esmentats, com fan el francès, l’italià i el portuguès.’’ (pp. 42-43.) Ja som on havíem d’ésser: el lo neutre, per molt que s’hagi estès, és un castellanisme que cal evitar en l’obra de redreçament de la llengua, de la qual obra la gramàtica de 1918 vol ésser un pilar bàsic. Fixem-nos que ací Fabra fa una brevíssima síntesi del que ja havia exposat el 1912, però, d’una banda, presenta batalla a camp obert, perquè sap que ara la té guanyada, és a dir, denuncia l’ús com un mal ús, com una deturpació, i, d’una altra banda, legisla, prescriu: ‘’cal evitar’’.»

Per això Vallcorba conclou:

«Vist aquest joc entre l’una gramàtica i l’altra, que es repeteix de cap a cap de totes dues obres, es fa difícil de no pensar en una certa planificació estratègica o, si més no, previsió de Fabra per a introduir-se en la selva espessa de les capelles i capelletes literàrio-ortogràfiques i aconseguir d’imposar el seu programa d’endreça gramatical i lèxica del català, per a retornar-li la genuïnitat i alhora donar-li l’aptesa de llengua moderna de cultura. En aquesta previsió estratègica, no hi ha dubte que la gramàtica del 1912 va fer de fonaments i la del 1918 va fer de clau de volta. Entremig, com hem assenyalat al començament, les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917); després el Diccionari general. Va ésser una estratègia plenament encertada que li va permetre d’assolir els objectius que s’havia proposat.»

 

(Els textos de Vallcorba citats són extrets del seu treball «Les gramàtiques catalanes de 1912 i 1918», OC, II, p. 268-271.)