Què diu Vallcorba sobre...

La Gramática catalana de Pompeu Fabra, de 1912

I. L'Estratègia formal

Cercle Vallcorba


Vallcorba, estudiant comparativament les dues primeres grans gramàtiques de Pompeu Fabra, para atenció, en primer lloc, en el fet que la gramàtica de 1912 és redactada en castellà, mentre que la de 1918 és redactada en català i es demana per què hi ha aquesta diferència tan notable en només sis anys. Per trobar-hi una explicació analitza el pròleg de la Gramática de 1912 i observa:

«El pròleg, l’enceta dient: ‘’No existe actualmente ninguna gramática catalana para uso de los castellanos; y en realidad apenas hace falta, pues contados serán los españoles de lengua castellana que sientan deseos de conocer un idioma que es hablado por más de tres millones y medio de españoles.’’ (p. V.)

»Subratllem en primer lloc una insinuació que no fa explícita, gens ni mica. No diu que l’escrigui per als castellans. Diu que no n’hi ha cap per als castellans. Tot seguit insinua que d’aquests ben pocs el llegiran. En aquestes circumstàncies és lícit que ens domanem: doncs, per a qui era aquesta gramàtica escrita en castellà? Hem de concloure que era per als catalans, tot i que ell insisteixi en la seva dita afegint-hi més endavant: ‘’La circunstancia de ser ésta una gramática para uso de los castellanos...’’ (p. VIII).

»Tanmateix, entremig d’aquestes dues citacions ja ha donat per fet que: «han de ser en realidad tan pocos los castellanos que lo utilicen, que quizás no nos habríamos decidido a publicarlo si no hubiésemos pensado que un estudio comparativo de las dos lenguas hispanas podía ser también útil a los catalanes en la obra de purificación de su idioma, perseguida con más ardor que acierto» (p. VI).

»Se’ns confirma, doncs, que la Gramática que Fabra publica pretén ésser «útil a los catalanes».

Sobre l’«estudio comparativo de las dos lenguas hispanas», Vallcorba anota la possibilitat que Fabra s’hagués sentit inclinat per un tal mètode d’exposició comparativa seguint l’exemple d’Otto Jespersen, linguista per qui Fabra sentia una gran estimació, el qual havia escrit l’obra Growth and Structure of the English Language (1905), comparant l’anglès amb el francès. Sense negar que Fabra pogués inspirar-se en el model de Jespersen, nosaltres pensem que aquest mètode comparatiu anava a Fabra com l’anell al dit, perquè li permetia posar en relleu les interferències del castellà patides per aquest català modern que volia descriure sense que li calgués denunciar-les explícitament. De fet, l’estudi comparatiu de Fabra era triple: castellà, català antic i català modern. Aleshores, si una determinada forma del català modern no coincidia amb la del català antic però era calcada a la del castellà, el lector podria treure’n conclusions tot sol i Fabra s’estalviava d’acusar els autors catalans moderns, de qui treia els exemples, d’acastellanats i s’estalviava, així, d’atreure-se’n les ires i de fer-los refractaris a la seva reforma. És l’estratègia de contingut que veurem en la segona part.

Però tornem al raonament de Vallcorba sobre la veritable destinació de la gramàtica que Fabra va redactar en castellà. Si Fabra diu que, malgrat la previsible indiferència del públic castellà, l’ha tirada endavant i la publica perquè està segur que a qui realment podrà aprofitar una gramàtica catalana comparativa amb el castellà és als catalans, Vallcorba es demana «aleshores, per què l’escriu en castellà?» i intenta trobar-hi una resposta:

«No pot ésser-ne un motiu bàsic el fet que molts catalans no estiguessin habituats a llegir en català. De fet, el 1912 ja feia uns quants anys que es publicava literatura catalana i relativament en quantitat notable. La Renaixença ja feia dies que durava. De fet, s’imprimia amb una diversitat de grafies que n’havien de fer entrabancada la lectura. Era difícil que qui no fos lector d’aquella literatura de creació s’endinsés en la lectura d’un tractat gramatical; ens és lícit, doncs, de creure que la gramàtica era per als catalanistes lectors de literatura i per als lletraferits.

»Més aviat ens ve el convenciment que Fabra escriví en castellà la gramàtica de 1912 a fi de no haver-se d’adscriure d’entrada i per endavant a cap convencionalisme ortogràfic català ni sorprendre des de bell començament ningú amb noves construccions morfològiques o sintàctiques. Precisament érem a l’època de posicions gramaticals controvertides o si més no diversificades. A Fabra, li convenia, si volia imposar-se, adoptar una posició neutral. Les batalles gramaticals en què ja havia intervingut, com ara la polèmica sostinguda des de L’Avenç, l’actuació personal seva al Congrés de la Llengua Catalana de 1906 i l’experiència general que n’obtingué, potser l’havien menat a constatar que si volia imposar-se, el que calia era situar-se per damunt dels seus mateixos antecedents i per sobre de les solucions d’altri. Inventariar els precedents sense, però, que la redacció de la informació que aportava, la simple redacció de la gramàtica, ja fos objecte de polèmica. Escrivint-la en castellà esquivà aquest escull.

»Fabra fa l’exposició en castellà i d’aquesta manera no pren per endavant cap posició gramatical pel que fa a l’escriptura i a la manera de confegir el català escrit.»

Vallcorba creu veure corroborada aquesta hipòtesi, ço és que Fabra volia trobar la manera d’esquivar la batussa ortogràfica d’aquell moment, en les tres decisions formals que va prendre. La primera decisió, com Vallcorba acaba d’assenyalar, fou de redactar la seva exposició en castellà. La segona decisió fou d’escriure les formes catalanes que calia analitzar gramaticalment mitjançant «una espècie d’escriptura fonètica, a base de diacrítics a la vocal tònica» la qual escriptura, remarca Vallcorba, «no és, en principi, apta per als escrits literaris. És una solució que presenta l’aparença de científica i no pas de literària.» I la tercera decisió fou de transcriure els textos dels exemples adduïts, tant els del català antic com els del català modern, amb la mateixa grafia de les fonts respectives. I Vallcorba rebla la seva argumentació:

«Pel que fa al vesper de l’ortografia, doncs, Fabra l’esquiva tant com pot, i d’ací que sigui una solució la transcripció semifonètica que adopta. Que aquest era un punt que l’hauria entrebancat i el qual li cal defugir ens ho indiquen bé prou frases con les següents del dit pròleg: ‘’Hacemos constar que el presente libro no contiene innovaciones ortográficas’’, i poc després especifica: ‘’Por lo que respecta a la ortografía adoptada, debemos decir que no se ha hecho la menor innovación, cosa que hubiera sido inoportuna en una obra como la presente’’ (p. XVII).»

I després remarca un detall més de la murrieria estratègica de Fabra:

«Ara, amb un joc típic de Fabra a tot el dit pròleg, immediatament després d’advertir que ‘’en ortografía no se ha hecho la menor innovación’’, prossegueix: ‘’En general hemos seguido el sistema ortográfico empleado en las publicaciones de L’Avenç’’, i a nosaltres ens ve al record tot seguit de llegir-ho que les solucions de L’Avenç eren, concordants amb el títol d’aquesta editorial, les solucions progressistes, les del català modern. Val a dir que, si més no vist des d’hores d’ara, aquest ús que Fabra preconitza de l’ortografia de L’Avenç amb prou feines el trobem en el cos de l’obra: ja hem vist que o bé transcriu frases de textos medievals amb l’ortografia dels manuscrits o bé transcriu els textos moderns en l’ortografia dels autors respectius, o bé fa servir una escriptura que hem anomenat semifonètica, de solució molt senzilla, i que ja hem exposat en què consistia.»

Vallcorba conclou:

«En escriure la gramàtica de 1912 Fabra es trobava entremig d’un conjunt d’opinions diverses i fins i tot oposades. Ens fa l’efecte que apareix força clar que ell, entenent que havia de posar-se per damunt d’aquest problema, va valer-se de les solucions que el traguessin del compromís consistents a redactar el text en castellà, valer-se quan havia d’escriure en català d’un eclecticisme semifonètic, o bé subordinar-se a l’ortografia medieval o a la dels autors dels textos que transcrivia.»

 

(Els textos de Vallcorba citats són extrets del seu treball «Les gramàtiques catalanes de 1912 i 1918», OC, II, p. 253-256.)