Què diu Vallcorba sobre...
qui fa la llengua?

Cercle Vallcorba

«La llengua la fa el poble, es modernitza o modifica i les paraules a mesura que passa el temps adquireixen accepcions o significats nous.» Afirmacions d’aquesta mena, abocades pel broc gros, ja sabem que sovintegen, i no solament de llavis de persones desinformades, sinó fins i tot d’acadèmics. Jaume Vallcorba hi reaccionava enèrgicament en contra, perquè hi havia rumiat molt. Deia que «aquests arguments potser no són a hores d’ara tan ponderats com sembla». I ho raonava així:

«Que la llengua evoluciona és un fet conegut. Que la llengua la fa el poble... parlem-ne.

»És evident que hi ha variacions fonètiques, morfològiques i sintàctiques, ara en això, ara en allò, i que les unes no prosperen i les altres sí, a la llarga. I que en una situació lingüística normal, sense interferències que l’aclaparin, l’evolució la fa espontàniament el poble. Però tanmateix aquesta espontaneïtat em sem­bla que cada dia és més relativa. A això volia referir-me.

»És veritat que, durant segles i segles, hom ha après la seva llengua de sentir parlar-la a la família i al seu entorn social, tanmateix força reduït. L’ha apresa per contagi, i per contagi ha evolucionat: comptat i debatut la feia oralment el poble. Eren ben poquets, una gota en un safareig d’aigua, els qui aprenien i sabien de lletra: ni de llegir ni d’escriure. Passava, doncs, d’orella a veu, amb les deformacions consegüents, alhora que amb la genuïnitat del cas. Amb factors com aquests la llengua es reformava, alhora que es creava.

»Tanmateix des de fa un parell de segles aquesta situació sociolingüística ha canviat fonamentalment. L’obligatorietat d’anar a escola i les comunicacions han esbotzat, en profunditat i en amplitud, aquella limitada interdependència entre el poble pla i la llengua.

»De primer les possibilitats i les facilitats per a traslladar-se físicament molt més enllà que abans no era possible a la majoria de la gent. També, que s’hagués ampliat a tanta gent la capacitat de llegir ha facilitat la producció de llengua escrita, amb què apareix un factor nou d’influència lingüística. El perio­dista, l’escriptor, hi deia la seva amb les seves formes de dir, alhora que, si era possible, forçava el llenguatge per tal d’ésser clar i incisiu. La lletra escrita ha frenat des d’aleshores els canvis fonètics i les deformacions mor­fològiques dels significants per defectes d’audició, i si més no els recondueix. Finalment, ja en aquest segle, la ràdio, el cinema, la televisió, han acrescut enormement la interdependència lingüística. Ja no és el veïnat qui ens parla i ens contagia la llengua; és ara un entorn amplíssim el que ens influeix venint de totes bandes, des del país i des de fora, amb quotidianitat i amb una fortalesa superior a la que abans tenia el veïnat. Però ensems, adonem-nos que és un petit grup emissor el que s’imposa abassegadorament a tots plegats. Qui és, doncs, a hores d’ara el qui fa de promotor del llenguatge, qui és aquell de qui l’aprenem per contagi? Podem dir que és el poble? No m’ho crec gaire.

»Per als adults són més mestres de català els locutors, els traductors de pel·lícules, els redactors dels anuncis repetits tantes vegades, radiofònics i televisius, els periodistes, que no pas els qui ens hem esforçat a fer-ne classes, tot i que no seria just d’oblidar la importància de la feina feta i de la que es fa, sobretot en aquests darrers anys en què la nostra llengua ha retornat als mitjans de comunicació. En quines condi­cions s’hauria pogut fer, si no? Dèiem que per als adults els mass media tenen importància. Per als infants també.

»En aquests, però, hi ha un altre factor molt transcen­dent: els mestres d’escola. És durant la infantesa quan el llenguatge après fa més arrels i deixa més empremta. És quan al nen se li ensenya de passar aquell llenguat­ge oral a expressió escrita, quan aprèn a redactar i se li imposa de memoritzar els llibres de text, quan la llengua, la que li han ensenyat, qualla, en formes difícilment defugibles, per sempre més. És sobre aquesta pedra que hom s’edifica.

»Les limitacions, les ignoràncies, les deformacions, les interferències que afectin els mestres seran heretades pels alumnes. És un sector reduït, aquest dels mestres, el que plasma i fa «evolucionar» el llenguatge. Podem dir-ne «el poble»?

»Per això m’esfereeix que hom tingui tan presents els drets professionals (professionals?) dels mestres que ens arriben de pertot, i no hi pesin gaire, per no dir gens, els drets connaturals i inalienables dels alumnes. Que un mestre pugui fer classe a uns escolars amb ignorància de la llengua d’aquests i pugui mantenir aquesta situació un període de quatre anys, durant els quals l’escolar va passant estudis, i abans de complir-se aquest període se’n vagi, i pugui ésser substituït per un nouarribat que prolongarà la situació quatre anys més, i així successivament.

»I encara, és possible, si el mestre es quedava, de reciclar-lo de debò lingüísticament? Ai, aquest reciclat­ge que tant fa patir!

»Amb aquest panorama i en aquestes circumstàncies no fa estrany que hi hagi gent a l’àrea lingüística catalana que fan servir paraules catalanes en un sentit tot diferent del que s’hauria de fer servir; i no sols paraules sinó girs i construccions. I que tot això ve perquè el poble fa evolucionar la llengua? No ho sembla gaire. Que l’evolució ve a hores d’ara per causa del poble? I ca!»

(Podeu llegir les citacions que hem fet de Vallcorba al seu article de 1986, del mateix títol que aquest, publicat a Escola Cat
alana, 225, i reproduït a OC, II, 290-292.)