Què diu Vallcorba sobre...

Pompeu Fabra

Cercle Vallcorba

Diuen que un record és de vegades l’inici d’un homenatge. Evidentment, en el cas de Pompeu Fabra és així. Recordar-lo ens duu de se­guida a admirar la seva actitud i la seva obra.

Pel que fa a la seva tasca, Fabra és l’home que ha fet probablement l’obra orgànica més perdurable en benefici de Catalunya. Amb la seva ordenació normativa del català feia entrar la societat de llengua catalana, particularment la culta, en la modernitat cultural. Les altres llengües cultes d’Europa havien entrat en el cartesianisme gramatical que els donava coherència, que les proveïa de la cohesió necessària, n’assentava les formes externes, la presentació, i les internes, les lleis gramaticals, indispensables perquè poguessin ésser instruments a l’escola i instruments per a l’escola. El català entra en aquesta modernitat per la gran obra del Mestre Fabra.

Pel que fa a la seva actitud, serví Catalunya, la serví sempre, amb naturalitat i amb modèstia, tant quan, en anys de vida ciutadana nor­mal, rumiava a casa o anava pel carrer absort en l’anàlisi dels fets lingüístics, en la recerca de la interpretació de la genuïnitat del català, aleshores que modestament vivia en la pau d’un, sempre limitat, sou institucional amb la seva família, com quan continuava l’estudi, gairebé en l’angoixa serena de la pobresa, quan, exiliat, en haver de rumiar quines eren les notes carac­terístiques de la llengua viva, aixecava la seva mirada, i aquells seus ulls enfondits en les òrbi­tes s’immobilitzaven en una mirada fixa interio­ritzada.

Amb prou feines va treure res de Catalunya, i donà a mans abundoses, la claredat, la concisió, la simplicitat i l’encert de les seves anàlisis dels fets lingüístics del català.

[...]

Ben segur que Fabra fou conscient de l’abast social i històric de la seva tasca. S’adonà que la seva obra tenia una important projecció po­lítica, i ben segur també que alguns fets quotidians i algunes reaccions de l’entorn van contribuir perquè se n’adonés ben vivament.

He dit abans que probablement Fabra ha fet l’obra orgànica més important en benefici de Catalunya. Perquè alhora que feia una cohe­rent obra científica, feia passar la llengua catalana d’un nivell popular i baix de sostre a la dignitat de les formes que la farien presentable, amb la cara, amb la veu, ben alta, als fòrums intel·lectuals més elevats. De llengua popular a llengua de cultura.

I tinc la certesa que Fabra sabia que sostreure la llengua catalana de l’estament només popular i fer-li el camí perquè es pogués presentar dignament als nivells socials més tocats i posats, era alhora ennoblir tot el poble de llengua catalana. És a dir, que per la dignificació de la llengua es dignificava tot un poble.

Al mateix temps, consolidant la seva llengua, feia ben conscient a aquest poble la seva noble personalitat.

I no tan sols perquè una llengua, essent una fonètica i una sintaxi pròpies, distingeix en el so i en el joc verbal el poble que la parla d’aquell que enraona en una altra de diferent, sinó també perquè una llengua és la forma de conceptualitzar una realitat d’una manera col·lectiva pròpia.

[...]

Tinc el convenciment que Fabra fou conscient de la transcendència de la seva obra, sabent que, consolidant la llengua catalana, conso­lidava la personalitat del poble que la parlava, i, encara, consolidava aquest mateix poble. Ja sabem prou que per fer tot això se serví dels seus coneixements de les ciències lingüístiques de què era assabentat molt més que no han suposat alguns. Ho tinc present i ho destaco: se serví de la seva saviesa.

Però, ara i ací, i abans d’acabar, em sembla que que cal fer menció del seu hàbil saber fer, la seva discreció en els atacs de què va ésser objecte, la seva inesgotable paciència davant l’oposició. No, no va pas tenir un camí fàcil. I els seus criteris, molt o poc retocats, anaren avançant. Molt o poc retocats a conseqüència de la meditació i l’anàlisi, com a resultat també del reconeixement de la sensatesa o l’encert de les opinions divergents de les seves. Darrere aquella gairebé silenciosa recepció de les escomeses, darrere aquella tenacitat, aquella meditació, aquella saviesa, hi hagué el pols d’un autèntic polític que conduí les solucions fins a esdevenir normes. Fou per elegància, la seva gran elegància, que aquelles normes foren presentades generalment com a consells i no pas com a imposicions.

Nosaltres no pertanyem a la generació de Fabra. Per això ens convé recordar la seva habilitat política, la seva tenacitat, el seu únic nord de servir el país.

Nosaltres ja hem conegut una obra de Fabra lloada, enaltida, admesa. Ell prou deia que la seva obra no era pas acabada, que calia continuar-la. Tanmateix a hores d’ara, a última hora d’ara, aquesta continuació i actualització per ell desitjada o admesa sembla convertir-se en part en la contraversió. Ara sembla que hi ha qui vol retornar a aquelles velles polèmi­ques de si el català arcaic, de si el català que ara es parla. Convé que a tots plegats ens inspirin la seva serenitat en la controvèrsia i el seu seny.

Mestre Fabra, el record de vós ens duu a homenatjar-vos. Nosaltres, des d’aquí, a prop vostre, ens confessem petits deixebles vostres. Procurarem seguir els vostres passos, cada un des del seu lloc, en el seu camp vital, intentant sobretot de servir els Països Catalans, totalment, tota una vida, tal com amb grandesa vau saber fer vós, Pompeu Fabra.

Fragments del parlament que Jaume Vallcorba i Rocosa pronuncià, com a representant del Principat, davant de la tomba del Mestre, al cementiri de Prada de Conflent, el 22 d’octubre de 1988,a l’aplec presidit pel M. H. Joaquim Xicoy, president del Parlament de Catalunya, i més autoritats, en un dels actes de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. El dit parlament fou publicat a Escola Catalana, 254 (gener 1989) i reproduït a l’Obra gramatical i lingüística completa, II, p. 309-312.