Què diu Vallcorba sobre...

Llegir rai... però llegir bé i entendre-ho tot

Cercle Vallcorba


Remarquem avui uns trets característics de l’obra de Jaume Vallcorba. En primer lloc, la finalitat didàctica, especialment en textos sobre la llengua, amb la nota obligada de la claredat expositiva i el descabdellament progressiu dels arguments. És bo també de fixar-se atentament en l’ús precís de cada mot: els seus textos s’han de llegir a poc a poc, rellegir-los i reflexionar-hi. Tot text didàctic hauria de ser una invitació a la reflexió.

«Una paraula molt expressiva catalana és rai. Tot i aquesta expressivitat, tot i que diu molt amb molta economia, cada vegada la sentim dir més poc.»

Vallcorba ens introdueix amb aquest «rai» en una sèrie d'observacions breus, gairebé telegràfiques sobre terminologia, fraseologia, modismes i característiques del català, que aplega sota el nom de Traduccions d’anada i tornada (pàgines 178 i següents del volum III-1 de l’Obra gramatical i lingüística completa – Barcelona: 2019; Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Edició de Josep Ferrer i Jem Cabanes, del Cercle Vallcorba).

El propòsit específic d’aquest article és recordar i revifar la partícula «rai», plena de vivacitat i economia, amb què el català formula pensaments, desigs, suposicions... Formula o formulava?, ens ve a dir Vallcorba, que el gener de 1988 ja veia en regressió aquest recurs singular del català. Primera lliçó, doncs. La sèrie «Traduccions d’anada i tornada» pretén justament de fer-nos adonar del parany de recórrer a una llengua que entenem com un pont (un pont fals, un put sovint traïdor!) entre el nostre pensament i l’expressió que hi voldrem donar. El pensament automàtic és (esperem-ho!) en un català formulat sense paraules, sorgit directament de les nostres reaccions íntimes. Les desviacions vénen per un altre camí.

Dins d’aquesta lliçó, avui en veiem una altra: Vallcorba no diu que s’usi menys. Ens diu, amb la naturalitat de la seva llengua oral, que cada vegada la sentim dir més poc. Més poc? Menys? No són dues maneres d’expressar una mateixa idea? Ho són, certament; però a què devem el progrés abassegador de «menys» (i la progressiva reculada de «més poc») sinó al «menos» del veí? Pròpiament aquest ús no és part de la lliçó —no és res que Vallcorba ens vulgui ensenyar directament—, sinó que pertany a la llengua espontània d’ell mateix, que, no tan ofegada com avui per l’espanyol, ens ha de ser alliçonadora.

La manca d’una bona formació en la llengua pròpia, per una banda, i l’aire viciat i profusament espanyolitzat en què no podem deixar de respirar, per l’altra, ens porten a agafar la llengua espanyola com el conducte que facilitarà l’expressió dels nostres sentiments, pensaments i respostes. Això, en conseqüència, ens farà abdicar inconscientment dels recursos de la llengua que parlem. Ja tindrem, doncs, tots els elements que ens obren el camí a no dir «rai» ni «més poc», sinó qualsevol cosa que resolgui el «menus mal» que teníem tan coll avall, o el «menos» que ja hem vist.

Ens hem limitat a unes observacions formals sobre l’article dedicat a «rai». Però si res no s’hi oposa, les completarem amb una altra nota de la sèrie «Què diu Jaume Vallcorba» sobre...»