BOTELLADA

David Casellas i Gispert

Ja hem comentat diverses vegades com els mitjans de comunicació catalans són els principals responsables d’escampar molts castellanismes o incorreccions. Un dels mots amb què sovint ens bombardegen és el castellanisme botellón, sense cap més tradició que el fet de ser usat indiscriminadament fins i tot pels mitjans públics com TV3, pagats entre tots per tal que siguin un model de llengua. I ara, amb les normes imposades per la Covid-19, aquest castellanisme ha tornat a posar-se de moda sense que ningú no hi hagi dit res en contra.

Aquest és un mot inventat pels castellans per a descriure el costum, aparegut a Espanya a la darreria del segle XX, sobretot entre els joves, de reunir-se a la via pública per a socialitzar mentre es consumeixen begudes alcohòliques. No cal dir que aquest és un fenomen nou per al qual no existia cap mot tradicional català que hi fes referència, però no era tan difícil de seguir les normes de derivació pròpies de la llengua catalana per a inventar un neologisme adequat com botellada o ampollada. Simplement es tractava d’usar correctament els prefixos i sufixos ja existents en català per a crear noves paraules a partir d’una d’existent. No cal ser gaire llumenera per a fer servir aquest mecanisme de creació de noves paraules i no haver de sotmetre’s sempre al dictat de la llengua castellana.

Entre ampolla i botella, malgrat que totes dues paraules són admeses per l’IEC, hauríem de fer prevaler ampolla, sobretot si tenim en compte què diu Joan Coromines:

«En català [botella] és un mot pres en data moderna del fr. bouteille i transmès tant o més pel castellà. Si bé avui ja s’ha afiançat bastant en l’ús tavernari i ciutadà, és encara rebutjat per la gent de parlar acurat que (com nosaltres) no veu cap utilitat a preterir l’ús d’ampolla; l’únic ús aconsellable en bon català és en el sentit de ‘boteta de cuiro’, encara usual en la major part de comarques del català central [...]» (Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Vol. II, p. 155).

Doncs, encara que bot i bóta siguin els mots tradicionals que fem servir per a recipients de cuir o fusta per a desar el vi, quan el recipient és de vidre fem servir ampolla, que ja prové del mot llatí ampulla, amb el significat de ‘flascó, ampolleta ventruda’. Així potser hauríem de preferir ampollada; però havent esguard que també tenim alguns altres derivats moderns formats a partir de bot (embotellar, embotelladora) potser és més simple d’admetre com a neologisme botellada, sempre que garantim que sigui un substitut vàlid d’aquest horrible botellón.

Dels jornalistes que contínuament han de fer servir aquest mot, no n’hi ha hagut cap de prou intel·ligent per a trobar un mot català per a defugir el castellanisme flagrant? Tan difícil és de crear un derivat català ben format? Segur que si ells s’ho proposen, d’aquí a quatre dies ningú no parlarà d’un botellón sinó d’una botellada o ampollada. Al capdavall, fa poc temps tampoc ningú no sabia què era un botellón. Si a darrere hi hagués un interès comercial de segur que no hi hauria cap problema, tal com va passar amb el cava (ara molt poca gent usa el mot tradicional xampany). Tan difícil és aconseguir que els periodistes es preocupin per difondre el bon català?