Fonaments conceptuals del Cercle Vallcorba

1. Per causa de la trisecular imposició política del castellà a la major part del territori i del francès a l'altra part, el català es troba en una situació molt crítica.

2. Malgrat la imposició del castellà, la població de Catalunya, del País Valencià i de les Illes romangué gairebé tota catalanoparlant fins passada la segona meitat del segle XX, si bé en situació de diglòssia: català en la intercomunicació oral, castellà en els usos escrits. Des del 1970 la comunicació oral es castellanitzà ràpidament per la gran crescuda de la població immigrada espanyola, un factor que s'afegí a la imposició de l'escolarització obligatòria en castellà des del 1939 i a l'entrada de la televisió espanyola a totes les cases des del 1956.

3. A partir del 1980, en el context creat per la nova Constitució espanyola i els estatuts d'autonomia de Catalunya, el País Valencià i les Illes, prospera i arrela la ideologia del «bilingüisme social», que, de fet, té la funció de fer invisible la continuïtat de la imposició del castellà i d'afermar l'ús subordinat i la substitució del català.

4. El català ha de recuperar, jurídicament i socialment, l'estatus que li pertoca com a llengua nacional, és a dir, territorial, i consegüentment ha de tornar a ésser la llengua de comunicació social general i la llengua d'ús oficial de l'administració pública. Altrament, no té futur. Igualment cal dir de l'occità a la Vall d'Aran. Els parlants de les llengües d'immigració tenen drets personals, que han d'ésser atesos.

5. Des del punt de vista estructural, no pot aplicar-se al català el concepte de “evolució lingüística”. Les llengües sotmeses a un ús general subordinat no s’alteren pas per la parla, sinó per la interferència abassegadora de la llengua dominant, que les desballesta. N'és un exemple el català, que adopta acceleradament estructures i termes castellans. Cal denunciar que aquesta falsa evolució, és a dir, la castellanització del català, sigui abonada subreptíciament per entitats acadèmiques o dependents d'institucions públiques que haurien de vetllar per la genuïnitat de la llengua del país..

6. Cal fer present insistentment a la consciència acadèmica, política i ciutadana en general que els processos lingüístics són reversibles —tal com lúcidament defensava Jaume Vallcorba i Rocosa— i que en una societat democràtica la reversió és possible si hi ha consens social i voluntat política. Així doncs, s'ha d'impulsar un procés de reversió amb dos objectius: per una banda, que l'ús del català deixi d'estar subordinat a l'ús del castellà i de qualsevol altra llengua i atenyi una normalització real i plena en els àmbits socials generals; per una altra, que la llengua abandoni l'estructura acastellanada actual i recuperi l'estructura genuïna. En aquesta reversió estructural, l'escola i els mitjans de comunicació hi tenen un paper principal, però també és essencial el guiatge acadèmic, que ha d'establir el model de català recuperat.

7. Els estudiosos i els professionals de la llengua han d'incidir en la formació d’una posició acadèmica clara i ferma en quatre direccions bàsiques:

a) En el camp acadèmic, fornint estudis sòlids que completin i refermin –o rectifiquin allà on calgui– l'obra de Pompeu Fabra, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner i dels qui, com Jaume Vallcorba i Rocosa, han contribuït a dreçar el català modern.

b) Combatent la desorientació i els falsos conceptes sobre l’ús correcte de la llengua en tots els registres i variants.

c) Denunciant la incongruència acadèmica i l'actuació dels agents lingüístics públics i privats que foravien la llengua.

d) Desemmascarant els intents de disgregar la llengua per imposar models regionals artificiosos basats en solucions lingüístiques particulars que sovint no fan més que disfressar una acceptació incontrolada de castellanismes.

8. El propòsit del Cercle Vallcorba és, d'una banda, estudiar la llengua en tots els aspectes i, d'una altra, apel·lar a la responsabilitat de tothom a l’hora de defensar, propugnar, afermar i estendre l’estàndard traçat per Fabra, Moll, Sanchis Guarner i llurs condignes successors; un estàndard basat en una llengua unificada, acordada a la pròpia evolució històrica, segura i flexible, viva i genuïna, en què s’identifiquin tots els parlants del domini lingüístic.