Perilla l’existència del català si no reaccionem?

Conversa virtual amb la presència de:

Jordi Badia (lingüista i cap d'estil de Vilaweb), Elena Gual (directora de l'escola Arrels-Vernet de Perpinyà, BNernat Joan (catedràtic de llengua i literatura catalanes) i Mireia Plana (vicepresidenta de Plataforma per la Llengua)

Amb aquest títol vam poder presenciar la visió de quatre entesos en la matèria el proppassat 27 d’abril. L’exposició la van fer en línia des d’una pàgina de youtube, on la podeu visualitzar sencera.

En primer lloc va parlar Jordi Badia, lingüista que entre altres coses va destacar quatre aspectes clau de la situació actual:

• el bilingüisme no és pas útil, sinó un perill, ja que tard o d’hora s’imposa la llengua dominant, en el nostre cas el castellà o el francès,

• la immersió a l’escola ha fracassat: els alumnes no parlen català ni al pati ni tampoc dins l’aula, i això és d’allò més preocupant,

• per a sortir-nos-en ens cal un estat, calen lleis, campanyes, estructures noves… Una autoritat que dóna consciència i poder. Una autoritat per a corregir disfuncions, com per exemple la gran quantitat de professors que imparteixen les classes en castellà perquè saben que no els passarà res,

• el català pot desaparèixer per dissolució, perquè cada cop s’assembla més al castellà; per a evitar-ho calen campanyes, incidir en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació de massa…

En segon terme va parlar Elena Gual, directora de l’Escola Arrels de Perpinyà, que ens va explicar que als anys seixanta es vivia un autoodi al país i que es van perdre locutors de llengua catalana que ja no es van poder recuperar. Aleshores deien una frase lapidària: «Millor ser milionari a París que pobre al país». L’any 92 hi va haver una gran adhesió a la catalanitat, amb motiu de les Olimpíades de Barcelona. Ara, però, tenen un problema, i és que el 60% dels residents a la Catalunya del Nord són nascuts fora: hi viuen pel clima i perquè els preus són assequibles.

L’Escola Arrels va néixer el 1981 amb la voluntat d’ensenyar a llegir i escriure en català. El 1995 totes les escoles amb llengües regionals van rebre el reconeixement legal de l’Estat francès, i Arrels fou l’única de rebre’l a la Catalunya del Nord. El 2015 van obrir un segon centre, per a impartir ensenyament musical de qualitat en un barri marginal. Gual afirmava: La llengua ha de ser per a tothom, sense discriminació. Es tracta d’una barreja social i cultural de famílies que volen mantenir les arrels i el futur. Arrels és una escola immersiva, no adoctrinadora.

També ens va parlar de la Llei Molac, del 8 d’abril de 2011, marc favorable a les llengües dites «regionals»: permet l’ensenyament immersiu a l’escola pública i la conservació del patrimoni. Aquesta llei arriba després de la Llei Deixonne, de 1951, que permetia una hora setmanal de català a l’escola. Ara bé, hi ha seixanta diputats que volen invalidar aquestes mesures.

I va acabar recordant unes paraules de Pompeu Fabra en una conferència de 1935: «Si la llengua catalana corria el perill de veure’s novament exclosa del sistema educatiu, tinc l’esperança que vosaltres no sabríeu veure tot això impassibles i posaríeu tot el vostre esforç perquè això no s’esdevingués recorrent a tots els mitjans que calgués».

«No cal abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.»

En tercer terme va parlar Bernat Joan, que fou Secretari General de Política Lingüística, i és catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes. Entre altres qüestions, va presentar dos instruments que considera imprescindibles:

• Consell per a la República, constituït per organismes no mediatitzats. Es pregunta per què no es veuen arreu les teles o se sintonitzen les emissores de ràdio, si hi ha una directiva de televisió sense fronteres: tot l’àmbit dels Països Catalans, extensiu arreu.

• Agència europea per al multilingüisme. Actualment tenim llengües de primera, les que tenen un estat que els dóna suport, i les de segona, com el català, sense estat, i que està emparat dins la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Mitjançant aquesta Agència es podria mantenir la pluralitat lingüística, no des de cada estat sinó des d’altres instàncies.

I en darrer terme va participar Mireia Plana, vicepresidenta de Plataforma per la Llengua, que ens va presentar una visió positiva de la situació. Ens va recordar que som deu milions, que som una llengua molt potent, que es parla en quatre estats europeus. Ara bé, va reconèixer que hi ha una elevada deixadesa i marginació des de les institucions.

Ens va fer veure que a Catalunya el català és una llengua minoritzada, no pas minoritària. I ens va explicar que la presència del català a internet és baixa, cosa preocupant, atès que és l’entorn de lleure del jovent. Ens va explicar també que l’actual presidenta del Parlament els havia demanat si Plataforma per la Llengua tenia sentit. I la resposta fou que sí, perquè hi ha una gran plataforma contra la llengua: l’Estat espanyol.

Ens va recordar també que tenim tot de lleis que no s’apliquen, com la Llei del codi de consum, la Llei del cinema, la Llei de política lingüística… Lleis que no són transversals, que pengen d’un sol departament, quan haurien de penjar del Govern, per tal que s’apliquessin en totes les accions del Govern.

Així mateix va fer aquestes altres afirmacions:

Als parlants els demano exigència alhora que coherència. Som deu milions de parlants reals.

Ens cal recuperar l’orgull de parlant i la responsabilitat: un espai en la cultura, en l’etiquetatge, a l’Administració… Cal reivindicar que som deu milions. Cal recordar que som una llengua mitjana, gens petita.

El català no desapareix: depèn de nosaltres, de cadascú de nosaltres en el seu raconet.

I ens va deixar un bon regust, per més que un xic amargant... La situació de la nostra llengua depèn de nosaltres, els parlants, de ningú més. Si esperem que cap govern o institució hi faci res, anem ben servits.

Mercè Espuny i Pujol