NO VOLEN QUE HI HAGI DRETS LINGÜÍSTICS

A principi d’aquest passat mes d’abril traspassà una persona que dedicà la major part de la seva existència a la defensa dels drets dels pobles, de tots els pobles, dins els quals drets el d’usar sempre i en qualsevol condició la llengua pròpia. Batiat com a Ignasi (1936), als 10 anys entrà a l’escolania de Montserrat, i allà l’abat Aureli M. Escarré el reanomenà com a Aureli, canvi acostumat aleshores en aquella circumstància, nom que es convertí amb el temps en el nom usual i conegut per tothom i amb el qual serà recordat: Aureli Argemí Roca.

Pocs mesos abans del traspàs, n’Aureli va veure publicades les seves memòries, La llavor sembrada (novembre de 2023), unes memòries de més de 600 pàgines que es llegeixen com un llibre d’aventures, tan intensa i efectiva (i també afectiva) va ser la seva vida. No us les resumiré, ara, aquestes memòries, però sí que us les recomanaré; tanmateix, allò que en aquest escrit m’interessa és fixar-me en un dels capítols, el que dedica als drets lingüístics. N’Aureli va ser el fundador (1974) del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), que més tard seria Centre… Ètniques i les Nacions, institució que duia el nom de l’abat Escarré perquè aquest, per la pressió del govern franquista, el 1965 va ser obligat pel Vaticà a exiliar-se al monestir benedictí de monges de Viboldone, prop de Milà. Amb l’abat Escarré hi va anar, com a secretari, n’Aureli Argemí, que ja no tornaria mai més a Montserrat.

Amb el CIEMEN, n’Aureli va fer una feinada immensa per al reconeixement internacional dels pobles sense estat, entre els quals el català, i va promoure –entre moltes altres iniciatives– una Declaració Universal dels Drets Col·lectius del Pobles (1990) i una Declaració Universal dels Drets Lingüístics, començada a elaborar el 1993 amb la col·laboració del Pen Club Català i altres entitats oficials i privades. El 1996 el text definitiu d’aquesta Declaració va ser presentat a la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, reunida al Paranimf de la Universitat de Barcelona (6 de juny), i llavors començà un recorregut per diverses institucions internacionals perquè fos adoptada com a text legal internacional.

El text comença amb la referència bàsica de la Declaració Universal dels Drets Humans, com a punt de partida (“tothom té tots els drets i totes les llibertats” sense distinció de “raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o altra, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició”), i vol consagrar el dret de les persones i de les comunitats lingüístiques a usar sempre la seva llengua, en tots els casos i totes les situacions. És un text que va a favor de tothom, perquè tothom neix dins una comunitat que té una llengua i per tant aquest factor li és connatural, i la lògica ens diu que un text que va a favor de tothom hauria de ser aprovat com a text bàsic dels drets de les persones. Doncs el capítol que n’Aureli Argemí hi dedica mostra quina és la postura de les institucions que més d’acord hi haurien d’estar: ni la UNESCO (la mateixa organització internacional que promou el “Dia Internacional de la Llengua Materna”), institució protectora de la cultura, ni el Consell de Drets Humans de l’ONU no en volen saber res, dels drets lingüístics.

28 anys després d’haver estat aprovat un text essencial per a la defensa dels drets humans, cap institució internacional el vol reconèixer ni fer-se’l seu. Els qui manen al món no volen drets lingüístics, volen que unes poques llengües s’imposin a les altres i que cada comunitat lingüística s’espavili com pugui. No ens ha d’estranyar, doncs, que nosaltres, els catalanoparlants, contínuament siguem víctimes de discriminació, de maltractament, d’agressió, per causa de la llengua que parlam. El moviment per la igualtat de les persones ha assolit fites positives en la qüestió racial, en la qüestió del sexe (o el gènere, com vulgueu), en la qüestió social, en la qüestió religiosa…, en qualsevol tret que pugui diferenciar unes persones de les altres, excepte en la qüestió lingüística, on la diferència es veu com un defecte, com una nosa, com una ofensa, com una mania…

N’Aureli Argemí va tenir la gosadia, i l’habilitat, d’exposar aquest problema i de proposar-hi la millor solució possible: la proclama mundial del dret a la diferència de llengua; proclama que els qui manen al món pretenen ignorar per a mantenir una bona part de la humanitat discriminada. De la força que facem tots els qui patim aquesta discriminació dependrà que, més prest o més tard, la puguem vèncer. Si hi cedim, però, mai no es podrà parlar d’igualtat entre els pobles i entre les persones. Serà el conjunt de la humanitat que hi perdrà. L’esforç i l’entusiasme de n’Aureli Argemí no es mereixen de cap manera tal fracàs.

Publicat a AraBalears, 10-5-2024