El «xiringuito» de TV3

Josep Ferrer

Divendres, dia 19 de febrer de 2017, el «Telenotícies Migdia» de TV3 explica per què a la platja de Badalona encara no han pogut obrir les guinguetes que presten servei als banyistes, que ja hi han començat a concórrer en bon nombre. És per un problema burocràtic del consell municipal que ara no fa al cas. Tota l’estona, prou llarga, que dura la notícia tant el locutor del programa que en fa l’explicació, com els subtítols que en destaquen els conceptes principals no paren de dir «xiringuito» cada vegada que pertocaria dir guingueta o, si ho voleu, cantina. Podem pensar que volen acostar-se a la parla popular, i aleshores ve la sorpresa: quan fan fer unes declaracions a un dels propietaris de guinguetes, l’home parla amb tota naturalitat de «les guinguetes», i quan interroguen un dels consellers municipals, aquest parla amb tota naturalitat de «les guinguetes». Ai carat, què passa aquí? El «poble» en diu «guinguetes» i TV3 en diu «xiringuitos»?

Bé, ja sabem que hi ha molta gent que encara en diu «xiringuitos», que és un mot de generalització força recent —no gaire enllà dels seixanta d’aquest segle passat— per a designar aquests establiments de platja; els qui els regien eren nouvinguts que els anomenaven així i els catalans van adoptar aquest mot, fins i tot amb un deix humorístic, atès que al començament eren unes barraquetes ben atrotinades. Però era una època en què com més anava més gent volia «parlar bé» el català i demanava com se n’havia de dir, en català, del xiringuito, perquè tothom veia d’una hora lluny que no era pas un mot català. Aleshores els professors i els correctors de català van suggerir de dir-ne guingueta o cantina, a partir de la informació que proporcionava el diccionari de Fabra. Podien haver triat paradeta o d’altres, però haurien resultat massa genèrics i haurien obligat a un complement especificador com ara parada de menjar i begudes. Com a específics, certament només hi havia guingueta i cantina. Tots dos eren mots manllevats: guingueta, al francès; cantina, a l’italià, però molt antics i ben adaptats a la morfologia catalana. Tan antiga és guingueta que va donar nom a bona colla de topònims pirinencs (Guingueta d’Àneu, Guingueta d’Ix, Guingueta de Berguedà, etc.). Cantina era molt connotat com a mot del món militar i potser per això es va estendre guingueta per a la vida civil.

Ara ens trobem que el DIEC no inclou pas xiringuito i sí guingueta (amb la definició de Fabra, molt desfasada) i també cantina. Veiem que hi ha molta gent que ja sap que de les guinguetes de la platja se’n diu «guinguetes» i sobretot constatem que aquest mot s’ha afermat en el vocabulari dels professionals d’aquests establiments, que és la millor manera com un mot es pot anar estenent a la resta de la població. Només caldria, doncs, un empenteta, com si diguéssim, dels mitjans de comunicació, especialment la TV, perquè la consolidació de l’ús d’aquest mot es generalitzés definitivament. Doncs no, veiem atònits com TV3, la «nostra», la «nacional», rema en sentit contrari, com fa en molts i molts altres casos de substitucions lèxiques i estructurals que caldria esbandir. TV3 sembla treballar per consolidar la castellanització del català —sovint fins i tot introduint-hi castellanismes que no diu ningú—, per després poder anar a reclamar a l’IEC que «es posi al dia», perquè «la llengua canvia», i en realitat és TV3 mateix que la fa «canviar», és a dir que abona la progressiva substitució de l’estructura de la llengua, consegüent a la subordinació de l’ús social del català a l’ús del castellà, una subordinació que s’imposa subliminarment a gairebé tothom com a norma d’ús social. No solament és TV3 que fa aquest joc brut, certament; hi col·laboren amb més o menys convicció molts més mitjans de comunicació i editorials nostrats, però TV3 n’és la nau capitana (ara ja comencem a sentir i a llegir «buc insígnia», que ben mirat seria una imatge escaient per a un vaixell lingüísticament desarborat i sense cobertes com és TV3), n’és la nau capitana i, per tant, hi té la màxima responsabilitat. En les redaccions d’aquests mitjans hi ha enquistats, doncs, uns «xiringuitos» lingüístics (en el sentit de ‘muntatges per a actuar fent tripijocs’) que van empenyent la llengua cap a l’estimball.