Jaume Vallcorba i Rocosa, opcions clares i esperit científic *

Josep Ferrer

Senyora presidenta, familiars de Jaume Vallcorba i Rocosa, senyores i senyors, amics tots,

Bon vespre tingueu. Gràcies a Òmnium Cultural per l’acollença i moltes gràcies a tots per la vostra atenció.

Són dies de gran dol per a la llengua catalana. En el curt espai d’encara no un mes i mig han desaparegut tres grans persones, tres compatriotes que li han dedicat l’esforç de tota una vida: Jaume Vallcorba i Rocosa, que va morir el 28 de setembre proppassat, Joan Triadú, dos dies després, el 30 de setembre, i Joan Solà, el 30 d’aquest octubre passat. Són dies de gran dol per a tothom qui s’estima la llengua catalana i més encara per a aquells que, com molts dels qui som aquí avui, hem tingut aquests homenassos com a companys de lluita en un moment o altre i hem gaudit de la seva amistat.

Ara, avui, toca retre homenatge a Jaume Vallcorba i Rocosa, amb motiu de la presentació del primer volum de la seva obra escrita. Ha estat, en efecte, una desafortunada coincidència que morís just quan mancaven molt pocs dies perquè aquest primer volum veiés la llum. Només ens resta el consol de ser certs que se’n va anar sabent que la publicació era un fet imminent.

Amb la intenció de fer-li homenatge, doncs, em proposo parlar-vos d’aquesta obra, de l’Obra gramatical i lingüística completa de Jaume Vallcorba i Rocosa, com un tot que constarà de més de dues mil pàgines. Aquest primer volum ja en fa gairebé set-centes. Talment és unitària, en la seva diversitat temàtica, l’obra de Vallcorba, que es pot definir tota amb dos conceptes: claredat d’opcions i esperit científic. Intentaré de donar entenent, molt sintèticament, què significa això en el cas de Vallcorba i si me’n surto una mica ja em donaré per satisfet, per avui.

Claredat d’opcions i esperit científic. Són dos conceptes interdependents en la recerca. És sabut que la recerca científica no és una activitat neutra, ideològicament parlant, no és una activitat innocent. Sempre investigues en funció d’una opció prèvia que has pres, o en funció d’una opció que algú altre ha pres. I les opcions es prenen en funció d’uns objectius que et marques o que algú altre et marca. En l’estudi de la llengua catalana i l’establiment de la gramàtica d’aquesta llengua hi ha hagut i hi ha molta desorientació, molta divagació, molta confusió, molt d’esperit babau, i, tot s’ha de dir, dosis excessives de mala bava. I tot s’ha de dir també, hi ha hagut i hi ha feina ben feta i molt ben feta. Algun dia convindria que s’enfoqués seriosament i críticament la consideració i l’estudi d’aquest desori, que no és més que un reflex del desori que viu el nostre país, perquè una llengua, amics meus, és una fotografia exacta i perfecta de la societat que la parla o que accepta que uns altres li imposin de deixar de parlar-la. No cal dir que no és ara el moment d’escometre aquesta revisió crítica, però si examinem, ni que sigui alt per alt, la tria d’opcions i d’objectius feta per Vallcorba, ens apareixeran per passiva alguns dels pecats capitals i de les pedres d’ensopec de l’activitat de bon nombre de gramàtics i de professionals de la llengua a hores d’ara.

La tasca de Jaume Vallcorba i Rocosa en el camp de la llengua destaca, com he començat dient, per una presa d’opcions clara, conscient i explícita. Una presa de decisions i objectius que, com ell mateix diu a la «Presentació» de l’obra completa que trobareu en aquest primer volum —un text important que us recomano de llegir atentament—, una presa de decisions que, diu Vallcorba, «s’inscriu en les coordenades ideològiques i metodològiques marcades per Pompeu Fabra». Potser molts de vosaltres em direu: és que podria ser d’una altra manera? Doncs, sí que pot ser d’una altra manera, per dissort nostra: de la manera com sovint es fa ara i ho permet que es faci qui no hauria de permetre-ho. Molts s’omplen la boca, des de nivells acadèmics i tirant avall, amb l’obra de Fabra, però el neguen i en reneguen setanta vegades set, en la pràctica d’estudiós, d’escriptor, de presentador de televisió o del que sigui que exigeix tenir un domini i un instint segur de la llengua. De vegades amb tota la mala idea, de vegades sense ni adonar-se’n.

I quines eren aquestes «coordenades ideològiques» de Fabra en les quals Vallcorba diu que s’inscriuen les seves? Doncs, aquestes coordenades són l’opció descastellanitzadora. L’aposta de Fabra (feta després de la revolució verdagueriana, sense la qual Fabra ho hauria tingut molt més difícil) fou de posar al dia la llengua viva descastellanitzant-la i completant-la en els aspectes culturals, científics i tècnics d’acord amb les altres llengües de cultura. La qual cosa vol dir, en primer lloc, constatar el fet de la castellanització que, en la situació real del català, a tots els països de llengua catalana, vol dir no pas un fet del passat, un «adstrat» històric, com si diguéssim, sinó un fet actual i progressiu que porta el català a desaparèixer com a llengua amb fisonomia pròpia i probablement com a llengua tout court. Un procés de substitució, clarament engegat entre els anys setanta i vuitanta del segle passat. Per tant, primera opció: admetem o no admetem el procés de castellanització (o de francesització a la Catalunya del Nord) com un fet inexorable? Si l’admetem, sobren acadèmies, departaments de filologia, càtedres, instituts, etc, llevat que no sigui per a fer de notaris d’aquest procés d’aperduament sense aturador.

Si no l’admetem, i aquesta segona fou l’opció neta i tallant de Vallcoba, cal situar-nos, sense fer ni dir més ximpleries, en les «coordenades ideològiques» marcades per Fabra (per Fabra i per molts més al seu voltant i després d’ell: escriptors, acadèmics, professors i molts i molts de parlants esforçats) i cal exigir als poders públics la cobertura institucional necessària per a la recuperació de la fisonomia i la fisiologia pròpies de la llengua. Perquè aquesta és una de les conseqüències de l’opció segona i una altra de les tesis en què Vallcorba insisteix: si l’escola, la premsa, la ràdio, la televisió, l’exercici professional, etc, tot obligatòriament en castellà, van crear aquesta situació anòmala en els parlants, els mateixos factors —escola, premsa, mitjans, etc— poden restituir-ho, si n’hi ha voluntat política i hi ha consciència social que cal fer-ho així.

Aquesta opció n’implica moltes més, pel que fa al treball del lingüista i del gramàtic. Com ara que no podem aplicar tal qual, en l’estudi de la llengua catalana, molts criteris metodològics aplicats a les actuals llengües cultes o estàndard establertes per evolució interna normal. Cal, doncs, trobar per al català mètodes propis adequats a la realitat que el caracteritza com a llengua amb una evolució traumàtica. Un exemple d’això: un dels conceptes bàsics de la lingüística moderna és el de «competència lingüística», que vol dir que tot parlant sap si una estructura és gramatical o no ho és en la seva llengua. És aplicable aquest concepte al català actual talment com és aplicat a l’anglès, al francès o al castellà? Des de l’opció presa per Vallcorba, no ho és, i això podria ser titllat d’heterodòxia des de càndides posicions acadèmiques i penso que alguns bescantaments que patí Vallcorba venien d’aquest fet.

Un altre exemple (relacionat amb l’anterior): un dels principis bàsics de la gramàtica moderna és que la gramàtica i el diccionari han de ser una explicitació de l’estructura i els significats de la llengua tal com es parla i evoluciona. És això aplicable al català de després de 1960? Podem, doncs, aplicar a aquest català progressivament acastellanat —segons en què i en qui, gairebé castellà pur— els mateixos criteris de canvi i evolució que s’apliquen a les llengües establertes normals? Podem aplicar-hi «actualitzacions», «renovacions» i «modernitzacions» com si es tractés de l’anglès o el francès? Que cal posar Fabra al dia? No, no: els qui s’han de posar al dia són els qui diuen bajanades com aquesta. Quina culpa en té Fabra, és a dir, la llengua catalana realment catalana, que un Estat feixista mantingués unes quantes generacions de parlants aïllades en llurs parles locals i col·loquials, totalment separades i ignorants del català general i establert, és a dir, del «català»? I quina culpa tenen, ni Fabra ni el català, que a continuació un Estat falsament democràtic imposi a les noves generacions de catalans una subordinació lingüística inflexible camuflada sota el concepte d’un fals i impossible bilingüisme social?

La importància i la vigència roent de Vallcorba no és tant l’opció clara per la continuïtat de Fabra; no és tant l’opció conseqüent amb l’anterior de no potinejar la llengua amb l’excusa de «posar-la al dia». Per sort, d’altres n’hi hagué els anys seixanta i setanta i d’altres n’hi ha hagut després, molts d’altres, que també la van prendre i l’han continuat prenent, aquesta opció. No pas tothom s’ha begut el seny, encara, en aquest país nostre, en aquests països nostres. La importància i la vigència roent de Vallcorba és que va explicitar aquesta opció i hi va reflexionar per escrit i unes quantes generacions de professors de català i de lectors en general se’n van poder beneficiar i ara nosaltres podrem continuar beneficiant-nos-en amb la seva obra completa. Ho trobareu sobretot en una bona colla d’articles del volum II. Són articles redactats amb un estil planer, sense tecnicismes ni ínfules acadèmiques, però plens a vessar d’idees originals i d’una contundència corprenedora. I ho trobareu també, en forma de comprimits tan passadors que no cal acompanyar-hi aigua, en munió de notes del Bloc Maragall, de les aplegades al volum III.

Molt bé: tenim que Vallcorba, amb plena independència intel·lectual, pren i explicita una opció i es fixa un objectiu per al seu treball d’estudi gramatical de la llengua. Però, com concretarà aquest treball? En què consistirà? Quina metodologia hi aplicarà?

L’objectiu marcat per Vallcorba és la restitució a la nostra consciència i a la nostra pràctica de parlants del que ell anomena «el català de sempre», o també «la llengua viva genuïna», la no interferida pel procés de castellanització, la que ha passat d’una generació a la següent ininterrompudament des dels orígens fins a la nostra època. La seva tesi principal, en aquesta qüestió central, és que cal no confondre la llengua amb la gramàtica, en el sentit de codificació. La llengua és molt més que la gramàtica, transcendeix de molt qualsevol codificació que se’n pugui fer. La llengua és un moviment de l’esperit, de la ment, de cada parlant quan l’actualitza en parlar-la, però d’un parlant que pertany a una comunitat parlant, integrat, en definitiva, en una comunitat nacional, que ha anat fent-se a mida aquesta llengua al llarg del temps i d’un temps molt llarg, de segles. La llengua és una manera de girar les frases i un sistema de significacions que tradueix una manera específica d’entendre les coses, una manera d’encarar la realitat exterior i interior, una manera específica, al capdavall, de construir, d’ordenar l’univers, d’una comunitat històrica. Específica i diferent de la configurada per una altra comunitat històrica.

Vallcorba insisteix en aquests temes en articles bellíssims. I remarca també insistentment que una frase pot ser confegida amb mots, per exemple, francesos i d’acord amb les regles sintàctiques del francès i tanmateix no ser pas com un francès expressaria allò que la frase vol expressar. «Un francès mai no ho diria així», explica que li retreia la seva professora de francès en corregir-li els exercicis que ell havia fet. Però el nostre problema és que és difícil a hores d’ara que puguem dir, en molts casos: «això un català no ho diria mai així», perquè dissortadament a hores d’ara un català pot dir-ho de moltes maneres i cal poder estar segurs de quines són catalanes i quines no ho són.

No es pot entendre el sentit general de l’obra gramatical de Vallcorba si no s’entén que allò que pretenia, l’única cosa que pretenia era la restitució a la nostra consciència lingüística del que era català i del que no ho era, en la llengua viva, la llengua viva culta i establerta, quins girs de frase, quines construccions, quines significacions hi eren pròpies i quines hi eren adulterades, a partir d’allò que ja havien aclarit i establert Pompeu Fabra i altres que el seguiren, fossin gramàtics, fossin escriptors. La seva tasca, l’entenia modestament com a complementària de la de Fabra. Continuant aquella citació que abans hem fet de la «Presentació» i fent-la ara completa, Vallcorba hi diu: «La meva tasca lingüística i gramatical s’inscriu sens dubte en les coordenades ideològiques i metodològiques marcades per Pompeu Fabra i ha consistit bé a divulgar l’obra d’establiment del català contemporani que ell va fer, bé a aprofundir-ne certs aspectes poc aclarits, segons que em mostrava la pràctica de l’ensenyament de la llengua o l’observació de l’ús d’aquesta en els textos literaris i també en els mitjans de comunicació social d’ençà que aquests pogueren expressar-s’hi.»

Com entenia Vallcorba que era possible la restitució d’aquell «català de sempre»? En primer lloc, considerava que una bona part de parlants, arreu del domini lingüístic, encara conservava l’esma de la llengua i demanava als parlants i als professors (sobretot en els seus escrits dels anys seixanta i setanta) que miressin de prescindir dels estereotips del castellà après a l’escola, en les lectures i als mitjans de comunicació, que induïen a confegir un fals català, un «català inventat», i intentessin de confegir la frase com espontàniament els sortís de dins. En segon lloc, recomanava la lectura dels autors més acostats a la parla popular, especialment els autors en prosa de la Renaixença, que si bé arrossegaven castellanismes lèxics, mantenien la frescor, el tremp i el dring de la frase d’aquell «català de sempre».

Partint d’aquestes idees, l’esperit científic que bategava en Vallcorba el féu anar trobant enllà del temps un mètode inductiu per a detectar, en els aspectes que li interessaven, les formes genuïnes sobre les quals podia haver-hi dubtes. No cal dir que el desenvolupament més complet d’aquest seu mètode el va fer en l’establiment dels usos dels verbs ésser i estar i altres que hi són relacionats dins el sistema del català. Tothom sap que aquesta és la seva aportació principal com a investigador. Però en té d’altres de ben interessants i originals. En primer lloc, calia establir una base empírica suficient per a permetre d’induir-ne un model abstracte de funcionament com més segur millor. Tot seguit calia establir aquest model de funcionament, que en el cas d’una llengua vol dir determinar quines estructures i quins elements, per presència i per absència, subjauen en el fet de llengua observat. En tercer lloc, calia anar comprovant que el model es complia en qualsevol cas que s’escaigués.

Això, amics meus, això és exactament el mètode científic i aquest és el mètode que Vallcorba aplicà a la recerca d’aquell «català de sempre». En primer lloc, la base empírica. L’establiment d’una base empírica implica diversos problemes metodològics, que es poden resumir en com es pot saber que la base empírica és suficient, en quantitat i en extensió, i quines precaucions cal adoptar per a assegurar que les mostres observades són homogènies. Dit en termes familiars: quants corbs hem d’observar i en quins llocs per a poder establir inductivament que tots els corbs són negres? I quines precaucions hem de prendre per a no equivocar-nos i que se’ns esmunyi alguna merla entre els corbs observats?

En el cas de l’ésser i l’estar, Vallcorba va arribar a establir una base empírica de més de 1.800 mostres contextuals —allò que planerament ell en deia «exemples»— obtingudes del buidatge de més de trenta obres extenses d’autors del segle XIII al segle XX, la majoria de les quals buidades de cap a cap. Hi compto només les mostres explicitades i referenciades en els seus treballs sobre aquest tema; a casa seva en tenia moltes més de fitxades. Per assegurar-se l’homogeneïtat d’aquestes mostres, va establir un sistema de «marques» únic per a tots els buidatges, de manera que només tenia en compte les mostres, els «exemples», que incloïen aquestes marques. Després alguns han mal interpretat o han volgut mal interpretar el sentit d’aquestes marques, no pas com una eina de control metodològic en l’establiment de la base empírica, sinó com un element propi del model que en treia Vallcorba, malgrat que aquest es va atipar de remarcar, en tots els treballs sobre el tema, que la presència de les dites marques no era necessària per a l’aplicació del model. Era només una regla que s’havia imposat per fer una tria segura. A tal extrem n’hi hagué que tergiversaren la seva obra!

Jo no sé si 1.800 mostres, que cobreixen dels dels orígens del català culte fins al segle XX, és una base empírica suficient per a induir-ne un model de funcionament d’un determinat aspecte de la llengua. Només sé que ningú més fins ara no ha reunit un corpus semblant, ni en quantitat ni en extensió cronològica, per a tractar d’aquest aspecte del sistema verbal català. Un aspecte tanmateix ben rellevant en la restitució d’aquell «català de sempre». I només sé que el model que Vallcorba establí és totalment coherent i consistent —una altra condició del mètode científic— i que resisteix totes les proves que se li puguin fer, almenys fins allà on jo he arribat a fer-les. I només sé, també, que la parla de les persones —ara ja grandetes, ai las!— que encara no ha estat prou interferida pel castellà imperant, o que recorden com ho deien els pares i els avis, concorda perfectament amb el model de Vallcorba. Jo, per exemple, dic que una cosa és calenta o és freda, o que una menja és bona, o és dolenta, o és salada o és fada, no perquè ho hagi après de Vallcorba —o de Fabra, que també ho havia establert així—, sinó perquè a casa meva sempre ho havien dit d’aquesta manera, i mai no deien que una sopa estava salada o que estava bona. I casa meva era a la dreta de l’Eixample de Barcelona, no pas en un poblet d’alta muntanya.

La importància de Vallcorba —i en això completant l’obra de Fabra— és que estableix un model que explica per què en català diem «és salat» i no pas «està salat», igual com diem, o hauríem de dir, si volem parlar català i no pas «catanyol», «és casat» i no pas «està casat», etc. I la importància de Vallcorba és que demostra que si les actuals generacions joves com més va més diuen «està bo» allà on des de l’origen de la llengua fins gairebé ara mateix es deia «és bo», no és per una sobtada «evolució» del català, sinó per pura i simple interferència del castellà. I demostra que, en aquest aspecte, el català mai no ha tingut vacil·lacions. I demostra encara —vegeu l’última monografia seva, de l’any 1997, recollida en aquest primer volum— per què el castellà va haver d’evolucionar, en determinats casos, de ser a estar i el català no ha tingut mai necessitat de fer-ho. Idees contràries havien estat afirmades per il·lustres gramàtics, segons els quals ja a l’origen hi havia vacil·lació en aquests usos i la situació actual és motivada en gran part per una evolució interna del català que ha seguit amb retard la mateixa evolució que el castellà havia fet d’ençà del segle XV. Potser el fet de veure’s desmentits va fer que aquests gramàtics es rebotissin contra Vallcorba d’una manera molt poc acadèmica i sobretot no gens científica, puix que no van aportar cap base empírica per a oposar-s’hi, com si les càtedres totes soles conferissin el do de la infal·libilitat.

Bé, caldria dir moltes més coses per a donar idea de l’abast i de la vigència de l’obra de Vallcorba, que no es manifesta solament amb investigacions d’alta volada i en el descobriment del joc capital de determinades estructures i elements en el funcionament del català, diferent del que tenen en castellà o en francès, sinó que encara es manifesta en la posada a la llum d’infinitat de detalls d’usos fraseològics poc remarcats o no gens remarcats abans de Vallcorba i que són els que donen també fisonomia pròpia, són els que configuren el «català de sempre», el català viu no interferit. Per posar-ne un sol exemple, d’aquests detalls: heu observat que de cada dia més es tendeix a fer servir l’adverbi i adjectiu menys com el castellà fa servir el seu menos, i no tant com girava les mateixes frases el català fins ara? Que el català deia generalment, per exemple, «Posa-me’n dos dits encara no» (de conyac a la copa), i no pas «Posa-me’n menys de dos dits»? No és que aquesta darrera construcció no sigui possible en català, és que no és la manera com ho deien els catalans i com encara ho diuen molts catalans. Evolució? I ca home!, que deia Vallcorba: pura i simple castellanització.

Perdoneu que m’hi hagi allargat: m’agradaria haver-vos fet veure que Vallcorba s’ho mereix. I perdoneu-me, encara, que hagi hagut de ser tan esquemàtic, i per tant tan destraler, a l’hora d’exposar certs conceptes que demanen molta més matisació. I gràcies una vegada més per la vostra atenció.

* Text de la intervenció feta en l’acte d’homenatge a Jaume Vallcorba i Rocosa, amb motiu de la presentació del primer volum de la seva Obra gramatical i lingüística completa, tingut a la seu nacional d’Òmnium Cultural, a Barcelona, el dia 24 de novembre de 2010.