Liquidacionisme lingüístic? *

Josep Ferrer

Una de les paradoxes del moment actual, batejat de «transició nacional», és la frivolitat anticientífica i antidemocràtica amb què alguns tracten la qüestió de la llengua en la perspectiva del nou estat català. La frivolitat, en el doble vessant sociolingüístic i polític, està a llançar en públic de cop i volta i com a cosa evident i indiscutible la consigna que el castellà també ha de ser «llengua oficial» en el nou estat. Alguns, especialment responsables polítics, sense ni molestar-se a donar cap argument ni tan solament a especificar què entenen per «llengua oficial». Un altres, sobretot periodistes i «politòlegs» (que ara proliferen com els bolets a la tardor), amb un argumentari fal·laç i que sol barrejar naps amb cols i embolica que fa fort.

Un cas de fal·làcia com una casa de pagès que exhibeixen sense cap pudor els nostres «castellanistes» és afirmar que el català ja s’ha restablert i normalitzat i gaudeix de bona salut, fins i tot de molt bona salut en alguns àmbits. De fet, però, no hi ha cap àmbit social en què sigui real aquesta «normalitat». I en molts àmbits, com són ara els del jovent de moltes zones urbanes, la realitat del català és molt precària o francament agònica. Però el cas del jovent no és més que l’extrem de la realitat general: no solament els joves, sinó la immensa majoria de la població (inclosos la majoria dels nostres «independentistes») canvia de llengua automàticament, sempre, invariablement, per una mena de reflex condicionat involuntari, i es posa a parlar castellà així que sent que algú no parla català. Aquesta és la «normalitat» del català a què es refereixen els nostres «castellanistes»? I els nostres polítics tan preocupats per l’«oficialitat» del castellà, com pensen posar-hi remei? O bé no creuen que calgui posar-n’hi i que la situació ja està bé així, encara que porti a una substitució definitiva del català?

Altrament, un cas de confusió en què reincideixen els defensors de l’«oficialitat» del castellà en la Catalunya independent és la confusió entre la dimensió personal i la dimensió social de la llengua. Són dues dimensions indissolubles però no equiparables: cadascuna respon a una realitat pròpia i té unes normes i unes possibilitats de funcionament diferents. Per exemple, una persona pot ser bilingüe i fins poliglota, però, contràriament, una societat no ho pot ser, en el sentit que no hi pot haver, com a fet estable i indefinit, una mateixa societat en un mateix territori que interaccioni en tots els àmbits oberts de la vida social general en dues llengües o més alhora.

Quan els qui proposen (tal com ho fan potser caldria dir que «imposen») l’«oficialitat» del castellà en la Catalunya independent donen l’argument que cal tenir el màxim respecte envers les persones que actualment a Catalunya parlen en castellà (perquè són immigrants o descendents d’aquests immigrants) és clar que barregen inadequadament la dimensió personal (unes persones parlants) i la dimensió social (la llengua del país), perquè per a atendre un aspecte de la dimensió personal proposen una «solució» que correspon a la dimensió social i que és inadequada per a aquesta dimensió. És inadequada si no volem que el castellà esdevingui definitivament la llengua nacional de Catalunya, és a dir, la llengua d’ús general, la llengua territorial, la llengua no marcada, no connotada en cap sentit, neutral, normal, com de fet el castellà ja és a hores d’ara en bona part de la societat i del territori.

N’hi ha per a estar precupats amb la lleugeresa i la poca consistència amb què ara com ara es tracten, en general, molts aspectes que són crucials per a refer, a partir d’una situació d’independència, la nostra destarotada societat actual i restablir-la com una societat nacionalment coherent i socialment més justa i equilibrada. De tots aquests aspectes, goso dir que el més crucial, perquè determina el marc general de convivència i de cohesió i la preservació (o no) de la personalitat col·lectiva, és l’aspecte de la llengua. Per això qualifico de frivolitat la manera com s’ha encetat aquesta qüestió. Frivolitat per no dir-ne imprudència temerària. O potser millor «liquidacionisme lingüístic»? Portem el català a vendre per quatre rals?

* Publicat a Lletres, 60 (tardor 2013), p. 20. (Els paràgrafs tercer i quart no hi van ésser reproduïts per raons d’espai.)