Exigència en la correcció dels cultismes
Juli Moll
(Primera part)
Un capítol important en la configuració de la nostra llengua és el conjunt de mots que s’hi han incorporat procedents d’altres llengües. Cal diferenciar aquest grup de manlleus respecte del grup dels hereditaris, ço és els mots que des del llatí, o del grec a través del llatí, ens han arribat per via hereditària, ço és de pares a fills, per l’evolució soferta en la transformació al llarg dels segles del llatí tardà en català. Els manlleus catalans a les llengües clàssiques, el grec i el llatí, fets en temps moderns, des de l’Humanisme i el Renaixement fins avui, són anomenats cultismes, i la major part tenen l’origen en la decisió d’algun parlant de català, imitant o no el que ja ha estat fet en altres llengües de nostre entorn, d’incorporar a la seva llengua algun mot llatí o grec clàssic.
Quan açò passa, normalment, el mot és objecte d’una adaptació a la llengua d’arribada, ço és en aquest cas el català en fa una adaptació, diguem-ne, de mínims, que n’afecta habitualment la terminació (p. ex. caiguda, en la major part dels casos, de les terminacions llatines -us, -um), i comporta la simplificació de determinats grups consonàntics (p. ex. resolució de les oclusives sordes dobles), la monoftongació de determinats diftongs (p. ex. ae i oe en e, ei en i) i fixació de la síl·laba tònica. Ja es veu que aquesta tasca, si es vol fer bé, no és a l’abast de tothom. D’ací que s’és donat moltes vegades el cas que l’escriptor, sentint la necessitat d’adaptar tal o tal mot de les llengües clàssiques, ha tirat pel dret i hi ha fet el que ha pogut, i moltes vegades ha passat que ha posat en circulació formes prou defectuoses, amb l’agreujant que les formes adoptades moltes vegades són, a més d’errònies, incongruents amb altres de mots que presenten caracterítiques similars i ja incorporats a la llengua.
La tasca de depuració d’aquestes formes ha esdevingut una necessitat, i de fet ja s’ha anat fent en part, i així, per exemple, veiem com hom ha esmenat en atmosfera el mot atmòsfera, que entrava en contradicció amb altres mots composts, formats també per prefixació del mot sphaera, com ara troposfera, ionosfera, aerosfera, estratosfera, etc. En aquest cas, doncs, es tracta de dilucidar quina és la síl·laba tònica en llatí per tal mantenir-la també com a tònica en el mot catalanitzat. Cal tenir present que en una paraula la síl·laba tònica és la bàsica i la més perdurable en cada mot, al llarg de l’evolució de la llengua. Així les síl·labes pretòniques i les posttòniques solen caure en l’evolució de molts mots en el trànsit del llatí al català. En els mots polisíl·labs, doncs, cal saber quina és la síl·laba tònica del mot en llatí. La clau de la solució correcta la dóna la quantitat, llarga o breu, de la penúltima síl·laba en llatí clàssic. Si la penúltima síl·laba és llarga, l’accent hi recau; si és breu, llavors l’accent recau en la síl·laba immediatament anterior.
Però cal no oblidar que la síl·laba pot ser llarga per dos motius. El primer és perquè sigui llarga la seva vocal (afegim-hi, en aquest sentit, que són llargs tots els diftongs o triftongs) i llavors la síl·laba es diu llarga per naturalesa; el segon motiu és que aquesta penúltima síl·laba sia tancada consonànticament, ço és tancada per una consonant implosiva, seguida d’una altra de plosiva (que s’articula amb la vocal següent). Recordem al respecte que les consonants oclusives (b, d, g, p, t, c) seguides de líquida (l o r) no són mai implosives. Record ara que Miguel de Unamuno defensà, en una ocasió, que calia pronunciar telégrama, sens dubte perquè la primera a del mot era breu, però oblidava que en -gramma (γράμμα) la primera síl·laba és tancada per la primera m. Per tant, no hi fa res que la primera a sia breu, perquè l’escansió és gram-ma, la penúltima síl·laba és gram, i la síl·laba en qüestió és llarga per posició. L’accentuació llatina, doncs, hauria estat telegrámma, i l’accentuació de l’adaptació, tant en castellà com en català, ha d’esser telegrama i no pas telégrama. També cal dir que, en llatí, una vocal que és seguida d’una altra vocal és sempre breu, i que els diftongs (oe, ae, ei…) són sempre llargs. Açò és important perquè els bons diccionaris llatins assenyalen la quantitat vocàlica quan és pertinent, si se sap, és clar, però en el cas que acabam de citar no ho fan perquè es dóna per sabut que la vocal en esser seguida de vocal ha d’esser breu, i que el diftong és sempre llarg.
Dèiem suara que la depuració s’ha anat fent, bé que d’una manera incompleta i incoherent. Tanmateix és convenient de continuar la tasca. La depuració s’ha d’estendre també a altres incoherències, com ara la simplificació (o no) de consonants dobles, per exemple en les oclusives dobles (bb, dd, cc —excepte que cc vagi davant les vocals e o i—, pp, tt, que es fa de manera general, mentre que amb les duplicades nasals -mm- la simplificació és més general que no pas amb -nn- (però en anual, aniversari, britànic, cànula fóra millor fer annual, anniversari, britànnic, cànnula —i no seria pas cap innovació absoluta en català, perquè nombroses vegades he trobat atestacions d’aquests mots amb -nn- en textos en català dels segles XVI, XVII i XVIII. Amb -ll- es manté la duplicada, però no s’entén gaire que no es faci amb el manlleu a l’àrab a la babalà, que a les Balears, que és on més es pronuncia l’ela geminada, hom diu clarament a la babal·là. També s’és incoherent en l’ús de la h, en què es resolgué que la h es mantindria d’acord amb el llatí o quan en grec hi ha esperit aspre: ordi (llat. hordeum), orri (llat. horreum), tenim subhasta, però incoherentment fem ast i asta (llat. hasta), Elena (llat. Helena), Anníbal (llat. Hannibal), Asdrúbal (llat. Hasdrubal), Espanya (llat. Hispania), espanyol (llat. hispaniolus).
Hi ha també el fet que en els cultismes convé d’evitar el contagi, en segons quins mots, de pronúncies pròpies dels mots hereditaris als corresponents cultes. Així, per exemple, és convenient de fer rellevança (i no rellevància), perquè és lògic de fer-lo lligar amb l’hereditari relleu, car la terminació en -cia del mot ja indica el seu caràcter culte (terminació que lligaria més tost amb elevar, elevació...) i el llatí no té la palatal lateral ll del català. Així també cal fer gal·linaci, -àcia, culte, contraposat a gall i gallina (ant. galina, que encara es pot sentir avui a Mallorca), populars, i ebul·lició, culte, contraposat a bullir, bullida, populars.
També és molt discutible de donar per bona l’adaptació del llatí horizon -ontis (grec ‘ορίζων, -οντος) en horitzó. Aquesta forma catalana espúria prové del plural d’horitzont, ço és horitzonts, que és regularment pronunciat horitzons, perquè la t és muda en el grup -nts. D’aquesta darrera forma se n’ha fet un singular regressiu horitzó (igual com melons té per singular meló), emperò horitzó resulta del tot incongruent amb altres mots de la seva família, com són horitzontal i horitzontalitat, no pas *horitzonal ni *horitzonalitat, que serien els que sí que lligarien amb horitzó. Si es partia del nominatiu llatí horizon, l’adaptació al català resta en el dubte de si fóra en hòrizon o bé en horízon (per tal com ignoram si la penúltima síl·laba és llarga o breu, perquè -ri- és síl·laba oberta i en aquest cas els diccionaris no en donen la quantitat de la seva -i-), però del que estam segurs és que la síl·laba tònica no era pas -zon, atès el fet que el llatí no té pol·lisílabs aguts. Em sembla que és molt clar que cal partir de l’acusatiu llatí horizontem, com és normal de fer en els mots de tema en -ont- sense -s en el nominatiu, i fer doncs horitzont, tal com ho fan les altres llengües romàniques.
Un cas paral·lel, pel que fa a l’origen de la dislocació de l’accent, és el de timpà, tret regressivament de timpans, llegit malament en textos antics que no fan ús d’accents gràfics. En el mot tympanum la a de -pa- és breu i l’accent recau, doncs, en tym-. L’accent a la primera síl·laba es confirma àdhuc en els mots de la seva evolució fonètica popular, com ara tempe i tembe. No veig de cap manera la incomoditat de què parla Joan Coromines pel que fa a tímpan, tenint mots com òrgan i sèpal, que no causen gens d’incomoditat a ningú.
Cenyint-nos ara a la dislocació de la síl·laba tònica, la llista de casos és prou llarga. Sense voluntat de ser exhaustiu, puc donar una mostra dels molts casos que tenc recollits i són susceptibles d’esmena, cenyint-me només als que, ara com ara, tenen la síl·laba tònica dislocada: amazona (per amàzona), arquetip (per arquètipus), artífex (per àrtifex o bé artífice), audífon (per audifon), biotip (per biòtipus), centumvir (per centúmvir), cian (per cían), decaedre (per decàedre), decàgon (per decagon), decatló (per decàtlon), diedre (per díedre), dodecaedre (per dodecàedre), duumvir (per duúmvir), ecumene (per ecúmene), enclisi (per ènclisi), endosquelet per endosquèlet), esquelet (per esquèlet), estereotip (per estereòtipus), exosquelet (per exosquèlet), fenotip (per fenòtipus), genotip (per genòtipus), gramòfon (per gramofon), heptatló (per heptàtlon), hexàgon (per hexagon), icona (per ícona), imbècil (per imbecil), intèrfon (per interfon), logotip (per logòtipus), loxodròmia (per loxodromia), magnetòfon (per magnetofon), megàfon (per megafon), mecenes (per mecenat o mecenàs), micròfon (per microfon), mucílag (per mucilago o mucilagin), oceà (per ocèan), omega (per òmega), panteó (per pànteon), pentatló (per pentàtlon), poliedre (per políedre), polígon (per poligon), pontífex (per pòntifex o pontífice), proclisi (per pròclisi), projectil (per projèctil), prototip (per protòtipus), ricí (per ricin), rúbrica (per rubrica), subtip (per súbtipus), telèfon (per telefon), tetraedre (per tetràedre), timpà (per tímpan), triaga (per tríaga), triatló (per triàtlon), triumvir (per triúmvir).
El problema no és pas exclusiu del català, sinó que altres llengües del nostre entorn també el pateixen, com ara el castellà, el portuguès o l’italià, bé que en l’italià la tasca depuradora feta pels seus gramàtics és molt més avançada que no pas la nostra. Però si consultam l’entrada rubrica del Dizionario Garzanti della lingua italiana (viii ed. Milano, Garzanti Editore, 1970), veurem que fa: «rubrìca (errato rùbrica)», la qual cosa ens indica que la forma errata poc o molt l’any 1970 encara era en ús. La penúltima síl·laba de rubrica té -i- llarga i la penúltima síl·laba és, doncs, llarga per naturalesa i, per tant, era tònica en llatí, i també ho ha d’esser en català, igual com en italià.