Exigència en la correcció dels cultismes
Juli Moll
(Quarta part)
Un altre mot culte que fretura de ser esmenat en la pronúncia de la seva vocal tònica és l’adjectiu complet, -a, que en boca de molts de parlants del català oriental central és fa com si fos una e oberta. El mot sembla esser que es divulgà a partir de llatí eclesiàstic completes, ant. completa (ja en Llull), que designava la darrera part de l’ofici diví, amb què acaben les hores canòniques del dia, però ja completes en Recull de eximplis e miracles, gestes e faules (segle XV). El DCVB ens informa que la seva e tònica és tancada en tots els dialectes (or., mall., men., i eiv., i occ. i val.) i vet aquí que recentment s’és estesa com taca d’oli arreu del dialecte central una pronúncia amb e oberta, potenciada pels mitjans catalans de ràdio i televisió. Coromines confirma també la pronúncia amb e tancada del mot i també Pompeu Fabra la hi atribueix en el glossari de la Gramática de la lengua catalana del 1912. Encara s’hi poden afegir els versos de la darrera estrofa de les Corrandes d’exili de Joan Oliver, poema on, per cert, no hi ni una sola rima falsa:
Una recança infinita,
una esperança desfeta,
i una pàtria tan petita,
que la somio completa.
Essent un manlleu al llatí, un hom podria creure que és admissible la e oberta tònica perquè, essent una e llarga en llatí clàssic (i e tancada en llatí vulgar), si la transmissió del mot fos estada hereditària, el resultat regular en català fóra estat e tancada en els dialectes occidentals i oberta en els orientals continentals, i neutra a Mallorca (excepte Alaró, Binissalem i Lloseta, on hauria estat oberta); oberta a Menorca (excepte Ciutadella, Ferreries i es Migjorn, on hauria estat neutra); i neutra a la ciutat d’Eivissa i oberta a la pagesia de l’illa. Però aquesta regla només és d’aplicació als mots hereditaris, no pas als manlleus.
L’explicació del canvi no és altra que la interferència del timbre obert de la e tònica de complert, -a, participi passat de complir, que en boca de molts havia passat a substituir l’adjectiu complet, -a: en la correcció de complert per complet, hom es limità pel que es veu a suprimir-ne la r bo i mantenint la seva e inalterada. Tanmateix, la història diatòpica del mot complet en català és clara, i té e tancada tònica en tots els dialectes, també en el central, com ho confirmen Fabra, Coromines i Joan Oliver. Podem afegir-hi que la pronúncia correcta, amb e tancada, es manté amb ple vigor en els parlars de Menorca, perquè la celebració de solemnes completes forma part del ceremonial de les festes majors dels pobles de l’illa.
La dita pronúncia de complet, -a amb e oberta tònica és molt probablement fruit, doncs, de l’error comès en l’esmena de l’adj. complert i, amb tota seguretat, és una esmena que feta d’aquesta manera obvia, a tort, la pronúncia tradicional secular i general catalana del mot.
En el cas dels mots que contenen l’adaptació al català de mot grec φωνή, ἢς ‘veu’, ‘paraules’, ‘so’, hom ha optat per obviar el fet que la paraula té òmega en grec, i no pas òmicron, a la qual òmega correspon una o llarga en llatí, i n’ha fet una sèrie de mots plans, com si el mot grec tingués una òmicron.
Si bé el més corrent en català, castellà i italià és fer recaure l’accent prosòdic en la segona e, i fer telèfon en català, teléfono en castellà i telefono en italià (amb l’accent prosòdic en la segona e), i cal convenir que el telephone francès, amb l’accent en la o, no ajuda gaire, donada la universal tendència als polisí·lab aguts d’aquesta llengua), cal fer esment que en català han tingut força curs formes com gramofon, interfon (i interfono) i àdhuc saxofon —del nom del creador (vers 1840) de l’instrument A. Sax; forma que es manté fins avui inalterada—. I adaptam φωνή en fon i no en fone ni fono per la mateixa raó que fem con i no co, i tron i no tro.
Així la sèrie en català formada sobre el fone sufixal ha d'ésser: audifon, gramofon, interfon, magnetofon, megafon i telefon.
Diguem, per acabar, que la sèrie de composts sobre -fon de fet ha estat originada per l’angl. fone, o bé telefone, nom que Alexander G. Bell utilitzà per designar l’aparell que presentà a l’exposició de Filadelfia el 1876.
Cal dir també que en esquèlet i els seus derivats per prefixació endosquèlet i exosquèlet, és aquesta l’accentuació correcta en català, treta del grec σκελετόν, forma neutra de l’adj. σκελετός,-ή, -όν ‘dessecat, -ada’, ‘mòmia’, en llatí sceletus, -i, en
què la penúltima síl·laba és breu, cosa que implica les pronúncies ja esmentades esquèlet, exosquèlet i endosquèlet. L’italià fa scheletro. Intercala, doncs, una -r- entre t i o, però fa tònica la primera e.
La sèrie polígon, trígon, tetràgon, pentàgon, etc. etc. és tota amb l’accent dislocat, per la senzilla raó que el gr. γωνία ‘angle’ té òmega i no òmicron. Per pronunciar-ho bé cal fer, doncs, poligon, trigon, tetragon, hexagon, heptagon, octagon enneagon, decagon, hendecagon, dodecagon, tridecagon, tetradecagon, pentadecagon, hexadecagon, heptadecagon, octadecagon, enneadecagon, icosagon etc.
Polígon, en canvi, és el nom d’un pirata de Lícia, a la costa sud-occidental de l’Àsia Menor, el qual retingué pres Juli Cèsar, que anava en vaixell de camí vers Rodes, per tal de cobrar-ne rescat. El seu nom és format del prefix poli-, llatí poly-, en grec πολυ-, forma prefixada de l’adj. πολύσ, πολλή, πολύ ‘nombrós’, i el substantiu gonos, en grec γονός ‘llavor’ ‘generació’. Era un nom descriptiu de la seva situació familiar, perquè Polígon, que tenia moltes dones, és clar, tenia també molts de fills. El fet que la segona o, ço és la de go-, sia breu fa que l’accent prosòdic del compost recaiga sobre la i de poli-. El nom del personatge en qüestió significa ‘el qui té molts de fills’, ben diferent de poligon, que significa ‘el que té molts d’angles’.
Són erronis artífex, aurífex (i orífex) i pontífex, atès el fet que la i d’aquests tres mots és breu en llatí. L’accentuació correcta segons la pronúncia llatina és àrtifex, àurifex (o òrifex) i pòntifex. Se n’havia fet també en català pontífice, amb accentuació correcta, documentat ja als segles XV i XVI, i bescantat després com a castellanisme, però sense que es veja gens clar per què. És tret de l’acusatiu pontificem, que té l’accent en la primera i. El manteniment de la -e és justificat per tal que la c siga pronunciada de la mateixa manera que la c de pontifici, pontifícia, tot i que és cert que el diccionari de Bulbena (1905) recull la variant pontífec.
Ricí per ricin. L’error ve d’haver cregut que el llatí ricinus, -i contenia el sufix -inus, -ina, -inum, tan freqüent, però el cert és que la segona i del mot llatí ricinus és breu, i llavors l’accent prosòdic recau en la primera i. El resultat de l’adaptació correcta al català és, doncs, ricin, amb la primera i tònica. No és cap descobriment, perquè els diccionaris llatins a l’ús ja assenyalen degudament la quantitat breu de la segona i del mot. Joan Coromines, al seu DECLC, s’estranya que en llatí s’anomenàs amb el mateix nom ricinus el Ricinus communis, en català ricin, planta de la família de les euforbiàcies, i les paparres, àcars de la família dels ixòdics, mena d’aràcnids que parasiten temporalment els vertebrats. Creiem haver trobat la raó de l’homonímia llatina. Els llatins anomenaren amb el nom de la planta ricinus no exactament la paparra, sinó el mateix animal, però inflat a causa d’haver xuclat fins al límit de les seves possibilitats la sang del seu hoste, el qual paràsit, un cop sadollat, anomenam en català amb el nom de re (abans ren) o rènec. I ho feren per l’aspecte semblant que tenen els fruits del ricin amb les paparres sadolles de sang o rens.
Són documentades en català les formes intermèdies resen, reen i ren. El mot re presenta e neutra o o bé oberta, amb la distribució territorial habitual del resultat la i breu tònica clàssica llatina. En italià el nom de la planta s’escriu ricino, però la pronúncia és rìcino.
Recapitulant: ricin, i no ricí, és el nom de la planta, i oli de ricin, i no oli de ricí, el nom de l’oli que s’extreu dels seus fruits. I re o rènec el nom en català de la paparra inflada de sang.