300.000 menys

300.000 menys

Cercle Vallcorba

La Plataforma per la Llengua, entitat creada el 1993 per a la defensa i la restitució de la llengua catalana com a llengua pròpia dels països on és parlada, gaudeix d'un merescut suport popular (16.000 socis), aconseguit després d'una acció persistent i d'àmplia projecció pública. Des de fa set anys publica un report informatiu anual on es recullen dades diverses sobre la situació de la llengua en uns quants àmbits importants d'ús, en els diferents territoris. El report d'enguany, titulat InformeCAT 2018. 50 dades sobre la llengua, de 56 pàgines en format A4,1 fou presentat públicament el 8 de juny proppassat i en aquesta presentació es va destacar una de les dades que conté: en cosa de deu anys els parlants de Catalunya que declaren que tenen com a «llengua habitual» el català han passat de ser, en xifres rodones, dos milions i mig el 2003 a ser dos milions dos-cents mil el 2013. És a dir doncs que en deu anys el català a Catalunya ha perdut tres-cents mil parlants «habituals» entre la població de quinze anys cap amunt. Aquesta dada impressionà els periodistes que assistien a la dita presentació, molts mitjans de comunicació n'informaren i aparegueren articles i comentaris amb to de preocupació.

Cal dir que el primer toc d'alerta havia sonat el 2009 quan es va fer pública la segona Enquesta d'usos lingüístics de la població (EULP2008), que assenyalava una davallada de pràcticament deu punts, del 46 % al 36,2 %, respecte de la primera enquesta, feta el 2003, i que aleshores ja va deixar en estat de xoc més d'un sociolingüista panxacontent, d'aquells que fins aleshores acusaven d'alarmistes i de no voler veure el got mig ple els qui ja feia temps que intentaven denunciar que la cosa no anava gens bé per a la llengua. L'enquesta del quinquenni següent (EULP2013), publicada el 2015,2 que és la que el report de la Plataforma pren com a referència respecte de la primera del 2003, no fa més que confirmar la davallada de la població que declara tenir el català com a llengua habitual. Una davallada que demostra que el problema no és si hom veu el got mig ple o mig buit, ans el problema és que el got, de fet, es va buidant. I fa evident, doncs, una tendència molt negativa en un aspecte fonamental: la massa parlant.

L'encert del report de la Plataforma ha estat d'haver fet un recordatori públic d'aquesta tendència. Però és que recorda més coses. Recorda que, segons la mateixa EULP2013, aquest decrement de 300.000 parlants habituals de català va acompanyat d'un increment de 500.000 parlants habituals de castellà, a Catalunya, en el mateix període 2003-2013, i això els mitjans informatius ja no ho han remarcat, perquè no es deuen haver llegit el report de la Plataforma ni l'EULP2013. Això vol dir que, si la relació entre els parlants habituals de català i els de castellà era de 50 / 50 el 2003 (en concret: 2.584.900 de català i 2.650.300 de castellà), l'enquesta permet constatar que el 2013 aquesta relació s'havia desequilibrat en un 40 / 60 a favor del nombre de parlants habituals de castellà (en concret: 2.269.660 de català i 3.172.600 de castellà).

Tot plegat, insistim-hi, segons les tres enquestes EUPL de 2003, 2008 i 2013, que són fetes rigorosament i amb els mateixos criteris metodològics bàsics i que permeten, per tant, la comparació fiable entre cadascuna i les altres. Això no vol dir que no suscitin dubtes i interrogants quant a la interpretació que se'n pot fer. Es tracta d'enquestes declaratives, és a dir, els resultats de les quals depenen de la congruència de les respostes d'unes persones que, possiblement, no interpreten les demandes del qüestionari de la mateixa manera. En el nostre cas, com han interpretat l'etiqueta «parlar habitualment» una llengua o una altra? És plausible de pensar que molta gent pot entendre per «llengua habitual» una cosa força semblant a «llengua familiar». Sobretot si és un habitant de les principals conurbacions catalanes que parla en català en família, però que quan surt de casa ha de parlar en castellà al metro, al bar, al carrer, a la botiga, a la feina, i així tot lo dia, perquè pertot arreu ha d'anar interactuant amb castellanoparlants monolingües funcionals, això és, que entenen el català i amb més facilitat o no tanta el poden parlar (altrament el padró de 2017 no registraria un 80 % de persones que «saben» parlar català), però són avesats a no fer-ho i a esperar que qui canviï de llengua sigui el catalanoparlant. Aleshores tindria sentit que ens demanéssim si es pot dir que tal persona parla «habitualment» el català. Tothom sap que aquesta és la realitat majoritària a Barcelona i a més ciutats catalanes.

Amb això enllacem amb l'altra gran realitat, que tothom coneix perquè l'experimenta cada dia, que l'EULP2013 va intentar quantificar per primera vegada i que el report de la Plataforma per la Llengua també ha tingut el gran encert de recordar a tothom qui se'l vulgui llegir. És el fet fonamental per a entendre per què som on som. No en parla quasi ningú dels estaments «oficials», de tant que deixa en evidència el greu dèficit de l'anomenada «normalització lingüística» impulsada des del Govern català d'ençà dels anys vuitanta del segle passat. Però és un fet: la immensa majoria dels catalanoparlants, «habituals» o no, canvien automàticament de llengua davant un castellanoparlant, que també en la immensa majoria dels casos es capté, ja ho hem dit, com a monolingüe funcional. El report de la Plataforma ho expressa així: «Un dels comportaments més arrelats entre els catalanoparlants és seguir la norma de convergència lingüística de canviar de llengua quan han iniciat una conversa en català i l'interlocutor els respon en espanyol.» De fet, ja sabem que no és únicament en aquest cas que es produeix aquesta «convergència», sinó en qualsevol situació en què el catalanoparlant sàpiga o sospiti que l'interlocutor és castellanoparlant.

D'això se'n diu «norma de subordinació lingüística»; dir-ne «norma de convergència al castellà», com sol fer la sociolingüística catalana oficial, és una forma gairebé naïf de tapar púdicament la realitat sota pretext de neutralitat científica. La combativa Plataforma per la Llengua faria bé de no caure en aquest parany terminològic. No hi ha res més científic que la realitat mateixa i en aquest cas la realitat no és pas un fet de convergència voluntària i eventual a la llengua d'altri per raons pragmàtiques, sinó una norma social infrangible per la qual la majoria de parlants subordinen sistemàticament l'ús de llur llengua a l'ús d'una altra llengua, tot i que no caldria que ho fessin, atès que més del 90 % de la població «entén» i el 80 % «sap parlar» la llengua l'ús de la qual se subordina i resta així inhibit.

Aquest és el fet cabdal: una norma d'ús social, com ara vestir d'una determinada forma, actuar d'una determinada manera perquè així és com ho fa tothom. Tothom s'hi sent obligat per tal de no alterar la normalitat social. És possible, però és molt difícil de sostreure-s'hi. En tot cas cal un acte reflex, conscient. Aquest acte conscient de no subordinació, sigui per un sentit de dignitat personal o col·lectiva, sigui per manca d'avés, el fa, segons l'EULP2013 i com ens recorda el report de la Plataforma, el 14,8 % de la població que declara que sap parlar català, el 2,5 % de la qual declara, a més, que demana a l'interlocutor que sigui ell qui canviï de llengua. Contràriament, el 71,0 % declara que quan l'interlocutor li respon en castellà canvia a aquesta llengua. L'EULP2013 també indica diferències notables entre els àmbits territorials que ha establert. Així, en l'«àmbit metropolità», hi ha el 8,6 % que no se subordina contra el 72,8 que sí que ho fa, mentre que a les «comarques gironines» són el 20 % els qui no se subordinen contra el 67,2 dels qui se subordinen. El report de la Plataforma també recorda les dades de l'Enquesta d'usos lingüístics a les Illes Balears 2014, que dóna uns resultats semblants, una mica més desfavorables a la no-subordinació: 11,7 % que no se subordina contra 78,4 % que se subordina.

Com va remarcar i denunciar el manifest Per una veritable normalització lingüística a la Catalunya independent,3 conegut mediàticament com a «manifest Koiné» pel nom del grup que el va impulsar, la norma de subordinació lingüística imperant a Catalunya i als altres països de parla catalana és el resultat del procés històric de bilingüització de la població catalana imposada per la dominació espanyola com a conseqüència d'imposar-li per llei l'ús del castellà en els espais d'ús lingüístic generals. La norma de subordinació lingüística, que el franquisme va acabar d'implantar a tots els estrats de la societat i la nova «democràcia» espanyola ha continuat imposant, té dos efectes perversos i concomitants. D'una banda inhibeix en bona part l'ús social general de la llengua pròpia del país i d'una altra inhibeix, també en bona part, l'adopció de la llengua pròpia per la població de llengua castellana com a llengua d'origen immigratori. Una població que, sense la imposició política del castellà i la consegüent bilingüització de la població catalana hauria anat incorporant-se a l'ús de la llengua del país a mesura que hauria anat arribant, com passa en tots els països lliures del món, per molt fortes que siguin les immigracions en un període determinat.

La norma de subordinació lingüística imperant és el nus del problema de la davallada de l'ús del català i de la pèrdua de l'estatus social i legal del català com a llengua per defecte en la societat dels països de llengua catalana. Cal denunciar permanentment aquesta situació imposada políticament, que porta a la substitució del català pel castellà com a llengua d'ús social general i cal celebrar que el report d'enguany de la Plataforma per la Llengua s'hagi afegit a aquesta denúncia, és a dir, a aquesta presa de consciència.

1. https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf

2. https://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/eulp2013.pdf

3. http://llenguairepublica.cat/manifest/ . El manifest era la síntesi d'un treball d'anàlisi ampli de la realitat sociolingüística de Catalunya que el Grup Koiné elaborà durant el 2015: http://llenguairepublica.cat/prodsite/wp-content/uploads/2016/04/La-realitat-linguistica-de-Catalunya_2015.pdf