L'alegria de poder parlar català
CERCLE VALLCORBA
El cor Maragall de Girona va anar a fer un concert a la població de Cànoes, a la Catalunya del Nord. Aquesta població, pertanyent a l’Estat francès, ha sofert sense pal·liatius la imposició de la llengua francesa i és un exemple clar d’allò que no hauria de succeir mai a la resta dels Països Catalans. A la Catalunya Nord la imposició del francès també es veu reflectit en els noms de les poblacions, tots francesitzats; tampoc no els tremola el pols a canviar els noms oficials de les poblacions del Principat de Catalunya; per exemple, canvien el nom de Girona per Gérone, cosa que ens recorda el que passava a l’Estat Espanyol durant els pitjors anys del franquisme.
Casualment un acompanyant del cor es va asseure al costat de l’única persona del poble que tenia com a llengua habitual el català. Es tractava d’una dona d’edat avançada, nascuda a Figueres i que hi havia anat a viure de jove, quan en el poble encara hi havia força gent que parlava català. Tot i que a Cànoes hi ha alguna altra persona que sap parlar el català, no el parlen habitualment sinó com si es tractés d’una llengua estrangera, que només practiquen amb les persones que no són del poble. Malauradament, tots els qui tenien el català com a llengua habitual han anat morint i la pobra senyora no té ningú amb qui parlar en català; ni tan sols amb els seus fills, que li parlen en francès. Per això aquesta senyora va estar molt contenta de poder parlar el català amb naturalitat. Això fa que, malgrat viure a Cànoes, ella no s’identifiqui amb un poble totalment afrancesat, i en canvi estigui orgullosa de ser de Figueres i ben catalana.
Aquesta situació ara ens sembla impossible que s’esdevingui arreu del país, però encara que menys avançada no és gaire diferent del que està succeint a la major part de ciutats: Alacant, València, Palma i fins i tot Barcelona. Potser en algunes poblacions el procés d’espanyolització no és tan ràpid com va ser la francesització de la Catalunya Nord, però només depèn de nosaltres que no s’estengui més i que s’aturi. A la Catalunya del Nord el català ha deixat de ser una llengua habitual en menys de cent anys. En molts territoris l’ús del català ha disminuït també notablement en molt pocs anys. Actualment només tres de cada deu catalans parlen en català com a llengua habitual; el procés de progressiva desaparició del català com a llengua d’ús habitual ha començat; molts catalans renuncien a fer servir la seva llengua quan parlen amb forasters o desconeguts. Hem d’evitar que el català perdi el seu valor com a llengua de relació social i de cohesió de la societat. Per això són tan importants les campanyes com Mantinc el català, de conscienciació de no canviar de llengua en cap situació i de revertir la disminució de l’ús del català.
Hem d’aconseguir que el procés de francesització de la Catalunya del Nord sigui un revulsiu per a tots els altres territoris i ens faci adonar de quin pot ser el futur si no actuem decididament. Hem de prestigiar la llengua catalana com a signe d’identitat que uneix tots els catalans, de qualsevol origen. Només així podrem assegurar que les futures generacions continuïn parlant el català com a llengua habitual; volem que els nostres néts puguin continuar usant el català en tots els àmbits de la vida.