Condescendència

 Cercle Vallcorba

Els catalans som massa condescendents amb els qui no parlen la nostra llengua? Amb aquesta actitud hem aconseguit que molta més gent parli el català i el defensi? Ens hem de fer respectar més?

Després de gairebé quaranta anys de tenir uns estatuts d’autonomia que reconeixen el català com a llengua pròpia (el del País Valencià sota el nom de «valencià»), però compartint la cooficialitat amb la llengua castellana, potser és l’hora de passar comptes. Aquesta condescendència envers el castellà ens ha beneficiat o ha contribuït a potenciar la llengua castellana com una llengua dominant dels Països Catalans?

Recordeu que al principi dels anys vuitanta, a la televisió catalana podies sentir com moltes persones entrevistades s’excusaven de no saber prou bé el català per a parlar-lo? Doncs ara tothom assumeix amb perfecta naturalitat que una persona nascuda als Països Catalans participi en un programa de les televisions en català sense ni dir una sola paraula en català. Això forma part de la famosa normalització del català? És el que ens ha portat aquesta gran condescendència?

Malauradament moltes vegades hem sentit en directe que un periodista, que hauria de ser un professional de la llengua, diu nombroses expressions o mots en castellà; fins i tot, en algun cas reconeix públicament el seu desconeixement de la llengua catalana sense gens de por que, per això, ningú el blasmi com a poc professional.

Quan un client catalanoparlant és atès per un dependent castellanoparlant, habitualment aquest no canvia mai de llengua; en canvi, un dependent catalanoparlant sempre canvia de llengua davant un client castellanoparlant. Això ha de ser assumit com a natural? És el que hem aconseguit amb la cooficialitat i la permissivitat dels catalans?

Al parlament espanyol no es pot usar la llengua catalana i, en canvi, a qualsevol dels parlaments dels Països Catalans hom pot usar la llengua castellana sense que ni tan sols calgui traducció. En un judici té més facilitats una persona de parla anglesa que no pas una persona de parla catalana. En un museu de l’Estat espanyol té més facilitats per trobar una explicació en la seva llengua un turista estranger que no pas un ciutadà catalanoparlant. Un catalanoparlant resident a Madrid no pot demanar que a l’ensenyament dels seus fills se li imparteixin unes quantes hores en català; però sí que pot demanar l’ensenyament en castellà un castellanoparlant resident a Catalunya. El nostre jovent assumeix com un fet normal que les pel·lícules tenen la banda sonora en castellà; fins i tot se n’estranyen (alguns amb un clar gest de rebuig) quan és en català.

Tot això és producte de la normalitat que hem aconseguit amb la permissivitat i condescendència que encara alguns catalans (entre els quals alguns dirigents polítics) defensen. Potser ja és hora de fer-nos respectar, d’explicar que als Països Catalans l’única llengua pròpia és el català (per tant, el castellà és una llengua impròpia) i que, en tot cas, abans de tolerar que el castellà sigui cooficial hauríem de reivindicar que el català fos una llengua cooficial de l’Estat espanyol, del qual de moment Catalunya, València i les Illes continuen formant part.

Cal que canviem de mentalitat. Els catalans hem de ser forts i valents, mostrar la realitat tal com és. El castellà als Països Catalans és una llengua imposada per un imperialisme persistent al llarg de diversos segles, i especialment, a fons, durant la dictadura franquista i la nova etapa dita «democràtica», que, en l’aspecte lingüístic —i ja veiem que en molts més— no ha fet sinó perllongar aquella imposició i la consegüent situació de bilingüisme social, causant de la substitució interna i externa de la llengua. I això no ho canviarem amb actituds puerils ni amables. Hem d’aconseguir que el català sigui efectivament la llengua pròpia, la llengua territorial, i que sigui respectada i usada com a tal.