Davantal

El català a l’escola: l’esperança mai no es perd

Per fi al Principat s’ha destapat la capsa dels trons! Feia molt de temps que tothom veia que la immersió a les escoles i als instituts només existia de iure, que en realitat el català anava perdent terreny cada vegada més acceleradament, tant en quantitat com en qualitat. El cofoisme i la descurança del govern català han fet un mal incalculable i el català, ara com ara, ha perdut el darrer àmbit on havia estat hegemònic. Només cal llegir l’article publicat el 9 de juliol al diari ARA, La solitud de l’alumna de català, en què una alumna reconeix obertament que «el català al nostre institut no només està extingit entre els alumnes, sinó que també està reprimit». El català és vist només com la llengua acadèmica, però la llengua real, viva, desenfadada, espontània i integradora és el castellà. En alguns centres (afortunadament encara no en tots) si un alumne empra sempre el català automàticament és rebutjat per un nombre elevat d’alumnes que li diuen catalanufo. I els professors que es volen guanyar els alumnes més problemàtics o marginals, els parlen en castellà per tenir-hi una relació de proximitat que no podrien tenir amb una llengua que inconscientment consideren socialment marcada.

Aquesta situació d’autocomplaença sembla que s’ha començat a capgirar amb l’aparició en escena de la resolució judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dictamina que el 25% de les classes han de ser impartides en castellà. És allò que diuen, quan es tanca una porta, sovint s’obre una finestra, i cal aprofitar-ho. Tot de cop, tothom es posa les mans al cap en adonar-se de la situació real del català a l’escola i que ningú fins ara no ha fet res per a canviar-la. Fa poc el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears també s’ha afegit a la festa en admetre a tràmit un recurs que demana l’aplicació del 25% de les classes en castellà. Estaria bé que a les Illes s’actués abans que no hi hagi una resolució.

Al Principat tenim uns docents als quals no s’exigeix cap coneixement lingüístic per a exercir la seva tasca; uns alumnes als quals es dona de franc el títol de Graduat escolar i el títol de nivell C1 només pel fet d’haver completat l’ESO, sense controlar que realment siguin competents en llengua catalana; alguns pares sense gens d’interès que el seu fill aprengui el català i que consideren que tots els professors de català són uns independentistes radicals; uns inspectors que no tenen cap mena de preocupació per a potenciar i prestigiar l’ús del català sinó només per complir l’expedient; uns polítics només preocupats per cantar les excel·lències d’un país culturalment avançat on el fracàs escolar no existeix (i si n’hi ha, s’ha d’amagar com sigui)...

Per ara, començarem el curs sense cap concreció de mesures que reactivin l’ús del català. Només s’ha demanat als centres docents una revisió basada en set punts dels projectes lingüístics de centre (PLC) per tal que hi consti que el català és la llengua vehicular i el castellà una llengua d’aprenentatge. Però en cap moment demanen si això es compleix realment ni quines mesures concretes es prenen per a potenciar l’ús del català entre els alumnes i garantir que tots acabin l’ESO essent competents en llengua catalana.

Ara, si més no, tenim un document elaborat per un Consell Lingüístic Assessor, presidit per la lingüista Carme Junyent, que suposem que haurà de servir per a desenvolupar un pla d’actuació que canviï les coses. Entre les cinquanta mesures per a reactivar el català en comentarem algunes: «La reflexió i els usos lingüístics han de formar part del procés educatiu i han d’implicar el conjunt de la comunitat educativa». És imprescindible que a totes les matèries curriculars s’avaluï l’ús de la llengua escrita i oral. A totes les activitats docents, en major o menor grau, es fa servir la llengua catalana; per tant, hauria de ser una competència avaluada per tot el professorat, tal com es fa amb la competència digital i la interpersonal, que són considerades competències transversals, que han de ser avaluades per tot l’equip docent. Malauradament per ara no sembla que l’administració educativa tingui gaire interès a aplicar aquesta mesura, que gairebé no té cap cost.

Un altre aspecte clau de què es parla és l’avaluació. Cal avaluar la competència lingüística dels docents, oferir-los plans de formació per a millorar-la, i també plans de formació per a millorar la competència sociolingüística i ensenyar-los estratègies d’assertivitat lingüística. Creiem que això seria bàsic, però cal que es faci i es planifiqui bé, que no sigui un curset més, una gestió d’obligat compliment.

També és important la mesura que parla de tenir en compte les proves diagnòstiques i de competències bàsiques per assegurar que els alumnes acaben les etapes de primària i secundària amb un bon domini oral i escrit del català. Però cal que aquestes proves tinguin una repercussió real en la nota de l’alumne i que es pugui no atorgar el títol de graduat a qui no les superi. Cal que els alumnes vegin aquestes proves com a importants, per a evitar que passi com ara en què molts alumnes per desídia deixen en blanc la redacció o una altra part de l’examen, car saben que encara que suspenguin això no té cap efecte en el seu expedient final. A més, cal que en aquestes proves s’hi valori convenientment la llengua oral.

A més a més, dins aquestes mesures hi ha el retorn al prestigi del nivell C1 de català; no pot ser que tots els alumnes l’obtinguin en acabar l’ESO sense valorar els coneixements lingüístics adquirits. I allò més important: com ho fem per a aconseguir que el català torni a ser la llengua d’interrelació entre els alumnes? Com aconseguim que deixi de ser només una llengua acadèmica?

Aquestes i altres mesures proposades caldrà veure com s’apliquen en els centres d’ensenyament. Aquí tindran un paper importantíssim els equips directius i els inspectors. Evidentment tenim molta feina a fer i no és simple. Si no hi ha una implicació real per part de tots els estaments educatius per a aconseguir que hi ha hagi un canvi real, una conscienciació efectiva, serà difícil que hi hagi una millora significativa. Hi haurà valentia per a aplicar aquestes mesures? Com hem dit en el títol, malgrat totes les dificultats no perdem l’esperança, encara hi som a temps!