EL SUPREMACISME LINGÜÍSTIC CASTELLÀ
EL SUPREMACISME LINGÜÍSTIC CASTELLÀ
CERCLE VALLCORBA
CERCLE VALLCORBA
El nacionalisme lingüístic supremacista espanyol (que pren la forma de castellanisme lingüístic als Països Catalans) parteix d’un marc ideològic incoherent que simultanieja tres grups de premisses bàsiques incompatibles entre si.
El nacionalisme lingüístic supremacista espanyol (que pren la forma de castellanisme lingüístic als Països Catalans) parteix d’un marc ideològic incoherent que simultanieja tres grups de premisses bàsiques incompatibles entre si.
En primer lloc, podem parlar d’un imperialisme lingüístic que parteix de la consideració que hi ha unes llengües més valuoses que unes altres, no pas perquè algunes tinguin un valor intrínsec superior a la resta, sinó perquè, al llarg de la història, algunes haurien desenvolupat més registres comunicatius, una tradició literària més robusta i, en definitiva, haurien desplegat les seues possibilitats de manera més completa, esdevenint instruments expressius i comunicatius més perfectes, i això alhora que s’haurien expandit sobre poblacions que, en principi, parlarien unes altres llengües, però que haurien acabat per integrar-s’hi , amb la qual cosa s’haurien convertit, també, en llengües de gran abast que permetrien la comunicació directa amb grups humans amplis.
En primer lloc, podem parlar d’un imperialisme lingüístic que parteix de la consideració que hi ha unes llengües més valuoses que unes altres, no pas perquè algunes tinguin un valor intrínsec superior a la resta, sinó perquè, al llarg de la història, algunes haurien desenvolupat més registres comunicatius, una tradició literària més robusta i, en definitiva, haurien desplegat les seues possibilitats de manera més completa, esdevenint instruments expressius i comunicatius més perfectes, i això alhora que s’haurien expandit sobre poblacions que, en principi, parlarien unes altres llengües, però que haurien acabat per integrar-s’hi , amb la qual cosa s’haurien convertit, també, en llengües de gran abast que permetrien la comunicació directa amb grups humans amplis.
Enfront d’aquestes llengües millors, unes altres no haurien experimentat un desenvolupament equiparable ni s’haurien expandit tant, de manera que, malgrat no ser diferents de les primeres en potencialitats, sí que ho serien en possibilitats actuals, raó per la qual les primeres les avantatjarien. Prescriure als parlants de les llengües històricament més desenvolupades i divulgades l’aprenentatge d’alguna llengua del segon grup i la comunicació en aquesta, comportaria, per tant, prescriure’ls un empobriment, de la mateixa manera que entrebancar la incorporació efectiva dels parlants de les llengües del segon grup a la comunitat lingüística d’una de les del primer, implicaria ancorar-los en una pobresa evitable.
Enfront d’aquestes llengües millors, unes altres no haurien experimentat un desenvolupament equiparable ni s’haurien expandit tant, de manera que, malgrat no ser diferents de les primeres en potencialitats, sí que ho serien en possibilitats actuals, raó per la qual les primeres les avantatjarien. Prescriure als parlants de les llengües històricament més desenvolupades i divulgades l’aprenentatge d’alguna llengua del segon grup i la comunicació en aquesta, comportaria, per tant, prescriure’ls un empobriment, de la mateixa manera que entrebancar la incorporació efectiva dels parlants de les llengües del segon grup a la comunitat lingüística d’una de les del primer, implicaria ancorar-los en una pobresa evitable.
Hi hauria, per tant, llengües (i cultures) millors i més avantatjoses que unes altres i, en conseqüència, llengües (i cultures) que caldria promoure i difondre per sobre d’unes altres, que potser no caldria maldar per extingir, però sí per limitar definitivament. I això en nom del progrés i del benestar (en general, i mercantil en particular), és a dir, en darrer terme, en nom de la civilització. S’entén aleshores fàcilment per què anomenem “imperialista” o "colonialista" aquesta mena d’ideologia lingüística, que obvia, no sols que el desenvolupament i els èxits assolits per certes llengües sovint s’han aconseguit en un exercici de poder d’un grup humà sobre uns altres (de manera que més aviat, més que no llengües menors, hi hauria llengües minoritzades), sinó que, de fet, darrere de l’expansió del domini lingüístic d’una llengua de gran abast, hi ha sempre un exercici explícit de força. Però sobretot obviarien (o menystindrien, o condemnarien, segons convingués) que les llengües no són mai només instruments d’expressió i comunicació, sinó d’identificació comunitària, de manera que, en negar a una llengua la possibilitat de desenvolupar-se i d’esdevenir vehicle complet de comunicació, allò que en realitat es nega és el dret d’existir plenament a la comunitat humana que identifica, cosa que constitueix, en definitiva, un abús injustificable.
Hi hauria, per tant, llengües (i cultures) millors i més avantatjoses que unes altres i, en conseqüència, llengües (i cultures) que caldria promoure i difondre per sobre d’unes altres, que potser no caldria maldar per extingir, però sí per limitar definitivament. I això en nom del progrés i del benestar (en general, i mercantil en particular), és a dir, en darrer terme, en nom de la civilització. S’entén aleshores fàcilment per què anomenem “imperialista” o "colonialista" aquesta mena d’ideologia lingüística, que obvia, no sols que el desenvolupament i els èxits assolits per certes llengües sovint s’han aconseguit en un exercici de poder d’un grup humà sobre uns altres (de manera que més aviat, més que no llengües menors, hi hauria llengües minoritzades), sinó que, de fet, darrere de l’expansió del domini lingüístic d’una llengua de gran abast, hi ha sempre un exercici explícit de força. Però sobretot obviarien (o menystindrien, o condemnarien, segons convingués) que les llengües no són mai només instruments d’expressió i comunicació, sinó d’identificació comunitària, de manera que, en negar a una llengua la possibilitat de desenvolupar-se i d’esdevenir vehicle complet de comunicació, allò que en realitat es nega és el dret d’existir plenament a la comunitat humana que identifica, cosa que constitueix, en definitiva, un abús injustificable.
El castellà seria un dels millors exemples de llengua desenvolupada i àmpliament divulgada. Davant seu, el català, quedaria desqualificat, perquè, si bé potser no es pot dir que no hagi experimentat un desenvolupament equivalent (cosa que, no obstant això, no seria del tot clara perquè el català normatiu resultaria sospitós de ser un mer artifici desvinculat de la llengua real), el fet que no tingui un nombre de parlants equiparable el situaria, per si sol i definitivament, en el grup de les llengües que cal restringir.
El castellà seria un dels millors exemples de llengua desenvolupada i àmpliament divulgada. Davant seu, el català, quedaria desqualificat, perquè, si bé potser no es pot dir que no hagi experimentat un desenvolupament equivalent (cosa que, no obstant això, no seria del tot clara perquè el català normatiu resultaria sospitós de ser un mer artifici desvinculat de la llengua real), el fet que no tingui un nombre de parlants equiparable el situaria, per si sol i definitivament, en el grup de les llengües que cal restringir.
Al costat d’aquest relat, trobem el del castellanisme lingüístic brandat per certs grups en el si dels Països Catalans, que descansa sobre les premisses següents: en primer lloc, que els Països Catalans són uns territoris (històricament) bilingües, en què llurs poblacions tindrien dues llengües pròpies en termes d’igualtat: castellà i català; en segon lloc, que la conducta lingüística no és un fet social i socialment condicionat, sinó sempre una conducta lliure (de manera que cadascú parlaria la llengua que voldria i qualsevol política lingüística que pretengués intervenir en aquesta lliure elecció seria, de fet, un atac a la llibertat personal) i, en tercer lloc, que, tenint en compte que la llengua habitual majoritària a casa nostra és actualment el castellà, la primera llengua del país en l’àmbit públic hauria de ser igualment el castellà. Al capdavall, a la situació actual s’hi hauria arribat de manera lliure i natural, d’acord amb la premissa anterior i atès que, si mai hi ha hagut persecució del català, tal cosa hauria quedat enterrada en un passat del qual el present ja s’ha deslligat del tot.
Al costat d’aquest relat, trobem el del castellanisme lingüístic brandat per certs grups en el si dels Països Catalans, que descansa sobre les premisses següents: en primer lloc, que els Països Catalans són uns territoris (històricament) bilingües, en què llurs poblacions tindrien dues llengües pròpies en termes d’igualtat: castellà i català; en segon lloc, que la conducta lingüística no és un fet social i socialment condicionat, sinó sempre una conducta lliure (de manera que cadascú parlaria la llengua que voldria i qualsevol política lingüística que pretengués intervenir en aquesta lliure elecció seria, de fet, un atac a la llibertat personal) i, en tercer lloc, que, tenint en compte que la llengua habitual majoritària a casa nostra és actualment el castellà, la primera llengua del país en l’àmbit públic hauria de ser igualment el castellà. Al capdavall, a la situació actual s’hi hauria arribat de manera lliure i natural, d’acord amb la premissa anterior i atès que, si mai hi ha hagut persecució del català, tal cosa hauria quedat enterrada en un passat del qual el present ja s’ha deslligat del tot.
Com podem veure, en aquest altre relat, que conviu al costat del primer, no es parteix de la desigualtat lingüística, ans al contrari, i tanmateix no és difícil trobar qui passi de l’un a l’altre sense veure-hi incoherència, fins al punt que és habitual que se n’obviïn les contradiccions i que se’n faci una síntesi.
Com podem veure, en aquest altre relat, que conviu al costat del primer, no es parteix de la desigualtat lingüística, ans al contrari, i tanmateix no és difícil trobar qui passi de l’un a l’altre sense veure-hi incoherència, fins al punt que és habitual que se n’obviïn les contradiccions i que se’n faci una síntesi.
Finalment, sempre per motivacions tàctiques, encara es branda un tercer relat legitimador de la imposició del castellà sobre el català en el domini lingüístic d’aquesta darrera llengua. Ens referim a aquell que vam poder sentir amb motiu de la visita d’un esquadró d’eurodiputats organitzat per la Comissió de Peticions del Parlament Europeu per tal de deslegitimar la pretensió que l’escola de Catalunya pugui ser en català, segons el qual el català seria la llengua d’un poder polític potent, que recauria en les institucions d’autogovern catalanes, que l’imposarien sobre l’altra llengua del país, el castellà, parlat per un grup humà mancat de poder i assimilable a una minoria lingüística que maldaria per no ser anorreada.
Finalment, sempre per motivacions tàctiques, encara es branda un tercer relat legitimador de la imposició del castellà sobre el català en el domini lingüístic d’aquesta darrera llengua. Ens referim a aquell que vam poder sentir amb motiu de la visita d’un esquadró d’eurodiputats organitzat per la Comissió de Peticions del Parlament Europeu per tal de deslegitimar la pretensió que l’escola de Catalunya pugui ser en català, segons el qual el català seria la llengua d’un poder polític potent, que recauria en les institucions d’autogovern catalanes, que l’imposarien sobre l’altra llengua del país, el castellà, parlat per un grup humà mancat de poder i assimilable a una minoria lingüística que maldaria per no ser anorreada.
Aquest darrer relat, si bé manté connexions amb l’anterior (el castellà seria una llengua pròpia dels Països Catalans, amb la qual s’identificaria una part de la població, que viu sotmesa a una política lliberticida), tanmateix hi entra en contradicció pel que fa a la importància del grup castellanoparlant, presentat abans com el majoritari, i més representatiu, i ara ―malgrat tot― com a subaltern i en perill. Una situació que seria encara més difícil d’entendre si tenim en compte que, al mateix temps, s’autoconsideraria com a part d’uns dels col·lectius lingüístics més extensos del món, articulat al voltant d’una llengua especialment dotada.
Aquest darrer relat, si bé manté connexions amb l’anterior (el castellà seria una llengua pròpia dels Països Catalans, amb la qual s’identificaria una part de la població, que viu sotmesa a una política lliberticida), tanmateix hi entra en contradicció pel que fa a la importància del grup castellanoparlant, presentat abans com el majoritari, i més representatiu, i ara ―malgrat tot― com a subaltern i en perill. Una situació que seria encara més difícil d’entendre si tenim en compte que, al mateix temps, s’autoconsideraria com a part d’uns dels col·lectius lingüístics més extensos del món, articulat al voltant d’una llengua especialment dotada.
En qualsevol cas, de la convergència de tots tres relats en sorgiria un guió que (en la seua forma, ja preparada per a la difusió en format de discurs polític, línia editorial o propaganda de xarxes), quedaria així: els parlants habituals de castellà a Catalunya (als Països Catalans) serien un grup que s’hi hauria desenvolupat en el transcurs de la història al marge de qualsevol relació de poder intencionalment establerta, que parlarien una llengua amb un valor objectiu clarament superior al de la catalana, amb un abast i una potència demogràfics igualment superiors (fins i tot dins del mateix país), però que, tanmateix, es trobarien sotmesos al dictat d’unes institucions en mans perverses (autoritàries i enemigues d’un just bilingüisme simètric) que els negarien drets bàsics i mirarien d’imposar-los una llengua menor que no aporta res a qui la parla i només pot empobrir aquell a qui hom la vol fer parlar. Tot plegat constituiria un atemptat contra la llibertat i la diversitat que pateix un grup humà que se les estimaria totes dues (tot i que, a la pràctica, entendria la llibertat com a absència d’obligacions i la diversitat com una cosa sospitosa que, en tot cas, només seria bona per als altres).
En qualsevol cas, de la convergència de tots tres relats en sorgiria un guió que (en la seua forma, ja preparada per a la difusió en format de discurs polític, línia editorial o propaganda de xarxes), quedaria així: els parlants habituals de castellà a Catalunya (als Països Catalans) serien un grup que s’hi hauria desenvolupat en el transcurs de la història al marge de qualsevol relació de poder intencionalment establerta, que parlarien una llengua amb un valor objectiu clarament superior al de la catalana, amb un abast i una potència demogràfics igualment superiors (fins i tot dins del mateix país), però que, tanmateix, es trobarien sotmesos al dictat d’unes institucions en mans perverses (autoritàries i enemigues d’un just bilingüisme simètric) que els negarien drets bàsics i mirarien d’imposar-los una llengua menor que no aporta res a qui la parla i només pot empobrir aquell a qui hom la vol fer parlar. Tot plegat constituiria un atemptat contra la llibertat i la diversitat que pateix un grup humà que se les estimaria totes dues (tot i que, a la pràctica, entendria la llibertat com a absència d’obligacions i la diversitat com una cosa sospitosa que, en tot cas, només seria bona per als altres).
I si a pesar de tot no es veien les incongruències internes d'aquest pastiche, caldria fer l’exercici de comparar-lo amb la realitat i de comprovar que és justament amb aquesta amb qui més obertament entra en contradicció, ja que el marc sociopolític real en què ens movem no és el de Catalunya (Països Catalans) i les seues institucions (delegades i condicionades), sinó el d’un estat-nació espanyol que s’identifica amb el castellà, en el si del qual, una minoria nacional catalana malda per sobreviure enmig d’una història de minorització imperialista.
I si a pesar de tot no es veien les incongruències internes d'aquest pastiche, caldria fer l’exercici de comparar-lo amb la realitat i de comprovar que és justament amb aquesta amb qui més obertament entra en contradicció, ja que el marc sociopolític real en què ens movem no és el de Catalunya (Països Catalans) i les seues institucions (delegades i condicionades), sinó el d’un estat-nació espanyol que s’identifica amb el castellà, en el si del qual, una minoria nacional catalana malda per sobreviure enmig d’una història de minorització imperialista.
Que, malgrat les incoherències, els tres relats es mantinguin alhora i convergeixin en un discurs inconsistent amb la realitat, mostra fins a quin punt el nacionalisme lingüístic espanyol (l’imperialisme castellanista) no es preocupa per la justícia, sinó estrictament pel triomf, fins a quin punt la seua causa és la d’una voluntat de prevaldre (de poder) irracional i, per tant, explica per què se sent tan còmode amb el pensament i les formes del decisionisme polític (que és tant com dir de l’extrema dreta vitalista).
Que, malgrat les incoherències, els tres relats es mantinguin alhora i convergeixin en un discurs inconsistent amb la realitat, mostra fins a quin punt el nacionalisme lingüístic espanyol (l’imperialisme castellanista) no es preocupa per la justícia, sinó estrictament pel triomf, fins a quin punt la seua causa és la d’una voluntat de prevaldre (de poder) irracional i, per tant, explica per què se sent tan còmode amb el pensament i les formes del decisionisme polític (que és tant com dir de l’extrema dreta vitalista).
El castellanisme lingüístic cerca el triomf d’una voluntat: la d’erigir el castellà en la llengua d’una nació que cal construir sobre l’antiga Castella, però també sobre la resta de nacionalitats peninsulars (amb l’admissible excepció, ara ja consolidada, de Portugal). Aquesta nació s’anomenaria Espanya i l’estat que articularia es perfilaria com un estat-nació amb el castellà erigit en espanyol. La resta aniria contra la lògica (supremacista), el sentit comú (del nacionalisme espanyol) i els drets que els partidaris d’aquest projecte polític es reconeixen a ells mateixos.
El castellanisme lingüístic cerca el triomf d’una voluntat: la d’erigir el castellà en la llengua d’una nació que cal construir sobre l’antiga Castella, però també sobre la resta de nacionalitats peninsulars (amb l’admissible excepció, ara ja consolidada, de Portugal). Aquesta nació s’anomenaria Espanya i l’estat que articularia es perfilaria com un estat-nació amb el castellà erigit en espanyol. La resta aniria contra la lògica (supremacista), el sentit comú (del nacionalisme espanyol) i els drets que els partidaris d’aquest projecte polític es reconeixen a ells mateixos.
En darrer terme, tal voluntat seria l’eix que superaria les incoherències i dotaria el discurs d'una lògica aparent.
En darrer terme, tal voluntat seria l’eix que superaria les incoherències i dotaria el discurs d'una lògica aparent.
Febrer de 2024