Els apàtics i insensibles de la llengua

Aquest mes de febrer TV3 ha dedicat un programa de la sèrie Planta baixa a parlar de les persones que, preocupades per la correcció i genuïnitat de la llengua del país, fan freqüents piulades advertint de la incorrecció i inadequació d’allò que qualcú ha dit o escrit. Naturalment, qui fa això és perquè es considera capacitat en la matèria i perquè troba que té motius per a fer-ho, motius de caràcter general (la inseguretat i el desconeixement de la llengua de què és afectada moltíssima de gent, tant per no haver-la estudiada mai com per haver-la estudiada poc o malament) o de caràcter particular (la tria voluntària de determinades persones, sobretot professionals dels mitjans de comunicació, de fer servir expressions i paraules que contravenen les normes o no són gens genuïnes).

A un país normal orgullós de la seva llengua segurament aquestes persones correctores no tindrien gaire presència social, simplement pel fet que l’ús públic de la llengua (que és l’objecte de preocupació), i sobretot en registres d’una mínima formalitat, s’adequaria als patrons tradicionals basats o bé en la institució normativa (si n’hi hagués) o bé en la tradició marcada per usuaris de prestigi reconegut (escriptors, professors, presentadors, actors...; professionals de la llengua o amb la llengua com a mitjà, en definitiva). Però a un país que desgraciadament no és normal en res, i molt menys en la llengua, com el nostre, que hi hagi persones que es preocupen públicament per la correcció lingüística i intenten mantenir-ne la dignitat i particularitat, hauria de ser un servei extraordinari pel qual tothom els hauria d’estar agraït, i que hauria de ser degudament reconegut per la societat; això no obstant, passa tot el contrari i aqueix programa ens mostrà que aquestes persones més que ser reconegudes per la tasca que fan ben benèvolament (n’hi ha que cobren per a fer-la i no la fan gens bé) són criticades i rebutjades per aquells que es veuen interpel·lats per les seves esmenes i els seus tocs d’atenció.

En aquest programa tots els tertulians, presentador inclòs, eren de generacions joves, no tots de la mateixa, però podem considerar que joves, i a més a més una tertuliana no era catalana, sinó gallega, i s’expressava en castellà. Aquesta dada, la de la joventut, és important en la qüestió del coneixement de la llengua genuïna, perquè –sense que pretenguem fer una afirmació científicament demostrada– podem constatar contínuament que la llengua dels joves és una llengua bastant empobrida i mancada dels recursos i l’expressivitat que mantenen en general les generacions majors. Una llengua pobra de vocabulari tradicional i farcida de neologismes d’origen castellà o anglès; una llengua pobra de recursos sintàctics amb frases sovint de fesomia castellana, on manquen molts de pronoms i en sobren qualcuns altres; una llengua en què hom va ‘al cole’, en lloc d’anar a escola, hom ‘prova’ un vi, en lloc de tastar-lo, i hom ‘es prova’ unes sabates, en lloc d’emprovar-se-les o assajar-se-les; una llengua en què, sense distingir tarda/vespre/nit, es passa directament de la tarda a la nit; una llengua en què mai –o quasi mai– sentireu expressions tan genuïnament catalanes com vols res? hi ha ningú? no té gens d’importància; de gent, n’hi ha de bona i de dolenta; la setmana que ve; hem de travessar el carrer; si ens hi acostam ho veurem millor... En lloc d’aquestes expressions sentireu vols algo? (i si és qualcú amb una mica de consciència, vols alguna cosa?) hi ha algú? no té cap importància; gent, (n’) hi ha bona i dolenta; la propera setmana; hem de creuar el carrer; si ens apropam ho veurem millor... I hi podeu afegir que els joves, si tenen nom català tradicional (molts el tenen tradicional en una altra llengua), ja no en saben fer els hipocorístics a l’estil nostre: les que abans eren Lida, Lena o Lina (de Margalida-Margarida, Magdalena o Catalina-Caterina) ara són Marga, Magda, Cata-Cati; els que abans eren Tià, Colau o Felet (de Sebastià, Nicolau o Rafel) ara són Sebas, Nico o Rafa. No se n’ha salvat ni el més típic nom de dona de Catalunya: Montserrat, acurçat en Montse [mónse]... No és gens estrany, doncs, que els joves usuaris d’aqueixa modalitat empobrida i espanyolitzada, suposadament catalana, no estiguin gens preocupats per la correcció lingüística, perquè al cap i a la fi és per a ells una molèstia, per a la qual s’han d’esforçar, esforç que segurament jutgen inútil per a una llengua de segona categoria. Són l’exemple generalitzat d’una típica frase mallorquina per a indicar indiferència: Què té més ‘queso’ o formatge?

Però a part d’aquestes reflexions, una tertuliana comparà el fet de vestir-se cadascú a la seva manera, encara que pugui no agradar als altres, amb el fet de parlar cadascú a la seva manera, encara que també molesti altres parlants; i raonà que així com ningú no té dret a ficar-se amb el vestit d’altri, tampoc ningú no té dret a ficar-se amb el parlar d’altri. Podria parèixer un raonament encertat, si no fos que hi ha un detall important que diferencia el fet de vestir-se del fet de parlar (oralment o per escrit) en una llengua: la vestimenta és efectivament una tria personal que pot ser contrària a certes convencions socials, però no té més transcendència que la de manifestar, en qualsevol cas, una voluntat de transgressió de tals convencions; la llengua, però, és un patrimoni col·lectiu, un mitjà de transmissió d’una cultura social singular, que particularitza la comunitat que se’n serveix enfront d’altres comunitats, i per això, perquè és patrimoni de tots, ningú individualment té dret a destruir-la; la qual cosa no vol dir que no pugui seguir un procés evolutiu que la fa canviant amb el pas de generacions.

Ridiculitzar, presentant-los com uns estrafolaris xèrifs de la llengua, unes persones que, altruísticament, es dediquen a fer veure als altres que allò que diuen no s’acorda amb allò que per tradició no interferida és genuí en català, és de mal gust, i demostra, al cap i a la fi, el poc o nul interès que aquests joves hi tenen, en el tema lingüístic. Dins un mitjà, a més a més, que en teoria té com a missió revalorar i fomentar la llengua catalana, també en la qüestió de la correcció.