ENCARA HI SOM A TEMPS!

CERCLE VALLCORBA

Després d’uns anys en què semblava que la situació i el futur de la llengua catalana no importava a ningú –només es parlava del procés–, fa uns quants mesos que sembla que la llengua catalana s’ha tornat a situar en el centre del debat dels catalans. Això en si ja és positiu; vol dir que una part de la població ha reaccionat a les darreres campanyes i missatges per conscienciar la ciutadania de la situació de precarietat que viu el català (campanyes com la d’Emergència lingüística, de la Plataforma per la Llengua). Sens dubte, aquest és el primer pas per a corregir i aturar la disminució de l’ús del català.

Torna a haver-hi campanyes populars, els ciutadans denuncien discriminacions, es publiquen nombrosos articles, s’organitzen debats, es publiquen llibres, surten noves iniciatives a les xarxes (No em canviïs la llengua, Canal Malaia...) El català potser torna a ser un dels temes més tractats a Catalunya, al mateix nivell que les conseqüències del canvi climàtic i la situació econòmica i política.

De la mateixa manera que el poble català va obligar els polítics a deixar de banda la política del peix al cove que havia obtingut el suport tan majoritari de la població del Principat de Catalunya, ara també podem aconseguir de deixar enrere l’etapa de cofoisme i de santificació del bilingüisme propugnat des de l’Estat espanyol, per encetar una nova etapa que ens ajudi a avançar en el procés de dignificació de la llengua catalana.

Fins i tot a l’Estat francès, on l’oficialitat única del francès semblava que era inqüestionable, el Tribunal Constitucional ha hagut de sortir a defensar el francès i impugnar un article de la coneguda llei Molac, llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades. Malgrat totes les dificultats i entrebancs legals, a la Catalunya Nord cada vegada hi ha més famílies interessades que els seus infants aprenguin el català a l’escola. Malgrat el salt generacional innegable, cal que molts infants recuperin la llengua dels avis; ja hi ha nombroses famílies que s’adonen que el coneixement del català és un enriquiment personal imprescindible i, per tant, les manifestacions a favor de la llengua catalana cada cop hi són més multitudinàries. A les Balears, a l’Alguer i al País Valencià també hi ha molts voluntaris que lluiten diàriament per la dignificació de la llengua catalana. Una entitat com la Plataforma per la Llengua ha superat tots els rècords amb més de 30.000 associats. I això sense comptar tots els altres associats de les nombroses entitats locals i territorials. Enlloc del món no trobarem tanta gent associada per la defensa d’una llengua minoritzada! Només cal que sapiguem canalitzar correctament aquesta força.

A tot arreu hem d’aconseguir que tots, catalans d’origen i catalans nouvinguts, tinguin ganes d’adoptar la llengua catalana per tal d’ampliar les possibilitats de triomfar, tant en la vida personal com en la laboral. Hem de transmetre la idea que el català obre portes. Hem de tornar a il·lusionar tots els ciutadans amb la llengua catalana, que torni a ser el símbol innegable de pertinença a una comunitat de persones obertes, progressistes, treballadores, acollidores, solidàries, modernes, emprenedores... Si tots ens hi posem, i els nostres dirigents polítics no ens ho entrebanquen, ho aconseguirem. El català ha de continuar essent com a mínim tres-cents anys més, la llengua del poble, i també la llengua de prestigi i de cultura de tots els catalans! El català ha de ser la llengua que ens uneixi, que ens faci més forts com a poble i torni a ser un signe identitari inqüestionable.