Fa pagès!

Aquesta vella expressió denota un menyspreu declarat per la llengua, un menyspreu que cada dia que passa creix i creix. Els qui parlem català l’hem sentida i tornada a sentir, tant, que ja és part de les floretes que dediquem nosaltres mateixos a aquest català que diem estimar tantíssim. Ens contava una coneguda que va sentir per primer cop això de «Fer pagès» en boca de la seva àvia, quan li parlava de passar el drap de la pols «als petges» de la cadira. La jove li va demanar de repetir-ho —parlar dels petges dels mobles no entrava en el repertori del jovent—. L’àvia va respondre: «Vull dir les potes, que petges fa pagès». Ara que ho sap, la jove se’n fa creus, sobretot perquè l’àvia devia pensar que dir-ne «pota» feia més modern. És exacte: feia més modern perquè feia més foraster. [Llegiu Gabriel Bibiloni sobre «La pota i la cama», i hauria estat bé que el professor s’hagués allargat també sobre «petges».]

Heus ací un dels mals de la llengua, dels que la perdem sense la mica d’esma i de condícia que el català demana, i, és clar, a cada bugada hi perdem un grapat de llençols. I per aquest camí la llengua es va empobrint i dissolent cada cop més. Ja no «acluquem» els ulls, els «tanquem»; ja no fem una «llambregada» a un text, sinó una «ullada»... En conclusió, perdem tot allò que fa pagès, que és precisament, allò que fa que el català sigui català i no una altra cosa. 

Si tants joves estrangers que, pel fet de tenir una pell fosca o uns trets que aquí podem trobar exòtics, són tractats en castellà per més que s’esforcin a parlar en el català que aprenen, a què ho hem d’atribuir? A la superbiosa convicció que el nostre interlocutor ens creurà més instruïts pel fet de parlar-li una llengua que no és la nostra ni la d’ell? Fins quan mantindrem aquesta humiliació, aquest acte de submissió a una llengua que no és sinó una llengua forana? Fins quan?

Hem arribat al punt de sentir, com a argument de pes, que canviar de llengua –a la llengua de Castella, no cal ni dir-ho!– respon a un acte d’espontània educació. D’educació amb qui? Que potser som un poble mal educat, els catalans? No ho fan tots els pobles civilitzats, de parlar la seva llengua, la llengua apresa dels pares, els avis, els besavis? Fer-nos passar per castellans, ens honora o ens fa més feliços?

Tot sovint fem servir mots sense aturar-nos a pensar què volen dir, aquest és un mal de la societat actual, que hom repeteix allò que sent a dir, i allò, a la fi, s’escampa com una taca d’oli. Aquesta moda de dir «igual ve» quan en realitat volen dir «potser ve» n’és un bon exemple!

D’una altra banda, sembla que alguns ajuntaments o entitats troben més encertat d’anunciar el nom d’algunes festes en anglès, perquè fer-ho en català «fa pagès, és massa local»… On s’és vist? On és la protecció de la llengua, manifestació i reflex d’una cultura, d’un poble i una gent, d’una manera de pensar i de copsar el món? Quin polític fa res per protegir-la, per tenir-ne cura? Cal recordar que res no ens fa tan catalans com la llengua que parlem? Els polítics deuen estar entretinguts amb coses «més importants».

Aquesta situació ens avergonyeix i ens entristeix! El jovent sembla perseguir l’objectiu d’universalitzar el castellà entre els desconeguts; però, amb brometes, frases fetes i acudits, també la va escampant i sembrant entre els parents, veïns i catalans de tota mena –com l’àvia dels petges i les potes de la cadira. I així, adulterada, traduïda literalment, la llengua de comunicació esdevé una arma contra la naturalesa dels catalans, contra el patrimoni d’aquest país.

Si els joves —el futur de la societat i de la llengua— no ho veuen clar, tenim mala peça al teler. Perquè la desaparició de la llengua comportarà, per dissolució, la fi dels catalans. Si la mainada es rebel·la contra la fonètica catalana, contra la morfologia i la sintaxi, contra els pronoms… haurem desvirtuat l’essència del català.