Fabra Gramàtica 1918

Pompeu Fabra i la Gramàtica catalana de 1918

Cercle Vallcorba

L'Any Fabra commemora el 150è aniversari del naixement de qui, en paraules de Joan Coromines, ha estat «el primer i el més eminent dels nostres lingüistes», però així mateix recordarà el centenari de la seva obra de més repercussió, la Gramàtica catalana, publicada el 1918, que l'Institut d'Estudis Catalans adoptà implícitament com a pròpia fins a la publicació, el 2016, de la Gramàtica de la llengua catalana, del mateix Institut, presentada com a normativa.

Si la personalitat i el paper de Fabra en la reconstrucció de la llengua i del país seran oportunament rememorats i difosos, igualment han de ser analitzades, remarcades i valorades les característiques de la síntesi del seu mestratge, que trobem justament en aquesta gramàtica i que, sense cap risc d'error, considerem com l'obra central, la més precisa, definidora i clara de les tres grans gramàtiques, les més celebrades, que va escriure amb aquest títol i també la que ha tingut l’acceptació general i ha estat la base gramatical constituent del català del darrer segle.

La Gramàtica de 1918, familiarment coneguda per «la gramàtica de l'Institut», se situa entre les altres dues principals que devem a Pompeu Fabra: la Gramática catalana, de 1912, i la que publicà, abreujada, el 1946, i li fou reproduïda in extenso, pòstumament, el 1956, també amb el títol de Gramàtica catalana. Tant la de 1912 com la de 1946-1956, apartant-se dels esquemes tradicionals, són certament innovadores perquè, tot i no contenir aportacions pròpiament normatives en si mateixes, permeten d'identificar el lingüista excepcional i clarivident que unànimement s’ha reconegut en Fabra.

Amb la primera, redactada en castellà i adreçada aparentment a un públic no català, però realment pensada per al públic català, Fabra obre un panorama totalment nou respecte a gramàtiques i tractats anteriors, catalans i no catalans, amb la voluntat d'oferir una descripció fotogràfica de la llengua real del seu temps i de descriure el funcionament del català modern, no pas el clàssic, teòric o gramatical. Aquesta orientació realista no el priva d’apuntar fórmules i solucions clàssiques encaminades a la millora i restauració de la llengua del seu temps, en tantíssims aspectes contaminada i sense una guia segura i reconeguda per la societat. L’afany per la depuració és tothora inseparable dels propòsits de Fabra. La sintaxi hi és especialment tractada amb referències freqüents als autors d'època medieval de tot l'espai dels Països Catalans. En aquesta visió del llegat literari, Fabra constata que no hi ha grans diferències d'un extrem a l'altre de la geografia i que la llengua curialesca i literària es destaca per una gran uniformitat lliure d'interferències. Heus aquí un dels fonaments d’aquesta obra: el concepte i la visió generals de l’àmbit lingüístic.

Com la del 1912, la gran gramàtica final de Fabra (1^a ed., una mica abreujada però controlada per Fabra mateix: París, 1946; 2^a ed., completa, pòstuma, controlada per Joan Coromines: Barcelona, 1956), —la que ell pensà com «la gramàtica dels mestres»— ha estat interpretada com una incursió també descriptiva però de molta més volada, profunditat i ambició, amb una insistència particular en la sintaxi. Torna a ser una gramàtica innovadora, però, com hem dit, ja no adreçada a un públic escolar o general, sinó com un complement destinat als ja introduïts en la gramàtica.

La Gramàtica catalana de 1918, que en set edicions (1918-1933) i amb successives modificacions i perfeccionaments aconseguí un alt tiratge (al voltant de 25.000 exemplars) i la implantació en els centres des d'on havia d'escampar la seva llavor, és una obra de maduresa. Publicada a cinquanta anys, amb l’experiència de treballs anteriors, Pompeu Fabra parteix de la visió del lingüista per a arribar a la formulació del gramàtic. Hi recull, ordena i sistematitza amb brevetat i concisió els fonaments d'una llengua que fins llavors havia mancat de fonamentació científica i que adquireix ara una autoritat reconeguda. Aquesta obra va permetre a Fabra la redacció, sobre bases segures, d’obres divulgatives de gran difusió, com la Gramàtica catalana. Curs mitjà (1918), les gramàtiques catalanes en francès (1928) i en castellà (1929), petits tractats com Ortografia catalana (1925), Les principals faltes de gramàtica (manera d’evitar-les) (1925), La conjugació dels verbs en català (1926), i sobretot fou la base de la gran tasca periodística de les Converses filològiques, publicades diàriament entre 1919 i 1928.

La Gramàtica del 1918 fou editada dins les publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans i això va fer que tothom considerés que l’Institut li donava caràcter normatiu, cosa que, si bé l’Institut mateix no afirmà, tampoc no desmentí mai.

Després d’estudis com «Le Catalan dans la grammaire des langues romanes de W. Meyer-Lübke et dans le Grundriss der romanischen Philologie» (1907) o de la fixació de les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari ortogràfic (1917) i ja ben acreditada la seva autoritat, sobretot amb la gramàtica de 1912, el text normatiu de la Gramàtica de 1918 responia a la necessitat d'establir el fonament didàctic de l'ensenyament de la llengua segons els plans de la Mancomunitat. D’una altra banda, l’obra de redreçament de Fabra és coronada pel seu Diccionari general de la llengua catalana», normatiu entre 1932 i 1995.

Catalunya havia viscut sense autoritat pròpia —ni política ni de cap mena— durant dos segles exactes (1714 - 1914). En constituir-se la Mancomunitat, l'obra de reconstrucció nacional havia de treballar sobre tots els fronts, i la llengua no era en cap cas el menor. Enric Prat de la Riba tingué l'encert de comptar amb Fabra per a emprendre el seu programa amb una visió total de la realitat social del Principat —que, per extensió natural, s’anà projectant sobre les altres terres que comparteixen la mateixa llengua.

Entre els trets que distingeixen l'obra del 1918 cal destacar en primer lloc la concisa exactitud i el caràcter normatiu com a text de referència, tant en els usos oficials i públics —l'autoritat de Fabra i de l'Institut reposaven en el reconeixement polític i administratiu de la Mancomunitat— com en el pedagògic, que, en condicions diverses, funcionà fins a la fi de l'etapa republicana, però que va ser guia també durant la represa clandestina i semiclandestina sota la dictadura.

El fet anterior, és a dir, que el caràcter d'obra de referència en matèria lingüística fos possible i indiscutit, cal atribuir-lo no solament a l'autoritat que l'Institut havia donat a l'obra per la solvència reconeguda del seu autor, ans, sobretot, a la claredat i exemplaritat de l’estructura i formulació, amb una exposició simple, didàctica i assequible, característiques comunes a tota l'obra del lingüista i gramàtic. Aquesta és la causa que el seu magisteri trobés una acceptació i un ressò unànimes entre autors contemporanis seus i divulgadors de la llengua, com és el cas d'Alexandre Galí, Artur Martorell, Emili Vallès, Antoni Rovira i Virgili, etc., o dels que, després de la guerra i en condicions adverses, reprengueren l'ensenyament de la llengua.

Com cap altra de les seves obres, la Gramàtica catalana neix per a constituir el fonament de la llengua. Amb 135 pàgines de text, l’obra no obre dubtes ni conté imprecisions; no és una obra de reflexió i anàlisi, sinó d’orientació que comunica seguretat. No ignora tampoc les «formes antigues caigudes en desuetud en el català central, però emprades encara pels escriptors de determinades regions de la llengua catalana (València, Mallorca, etc.». En la descripció de l’article definit, per exemple, la Gramàtica estableix una regla general: «L’article definit és el». Això no priva que, entre claudàtors, indiqui que «Una forma de l’article masculí és lo, (plural los)»; i, sense ignorar les formes insulars, per exemple, no hi fa cap referència, amb la qual cosa defineix la uniformitat comuna de la forma general. Semblantment, en el capítol dedicat a les preposicions, la norma és inequívoca: «Aquesta preposició [es refereix a la preposició a] pot revestir diferents formes en la llengua parlada: a, an, ane, ad. L’única forma admissible és la primera». Quant a variacions possibles previstes per la Gramàtica en la conjugació verbal, ens podem fixar que, si bé el Fabra jove havia usat sovint la forma «sigut», habitual a Barcelona i el seu radi, la norma i la proposta no ofereixen cap dubte. En la conjugació del verb ésser o ser afirma: «Participi passat: estat, f. estada». L’orientació és indiscutible: l’objecte de la Gramàtica és establir tant com sigui possible una llengua per a totes les regions que l’han compartida i la comparteixen.

La curiositat juvenil havia portat Fabra a veure que la llengua és del tot indissociable del país, i en la maduració d’aquesta concepció no s’obren escletxes destorbadores a divisions ni estèrils punts de vista. Fabra treballà sobre un projecte cívic de base lingüística i la Gramàtica catalana n’és amb seguretat la síntesi definitiva.

En les seves gramàtiques es condensen les característiques personals de Fabra: competència lingüística, neutralitat en les propostes, lucidesa, habilitat en les exposicions i irrebatibilitat de les conclusions assolides per via científica.

Ha estat esmentada en llocs diversos i és prou coneguda la visió que Josep Pla donà de Fabra en un dels seus «Homenots», però no volem deixar de repetir-la a propòsit de la Gramàtica de 1918: «Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra».