La institució de la desmemòria

Com bé sabem, la Guerra d'Espanya va impedir que el projecte de restitució de la llengua que Fabra havia encetat a començament del segle XX pogués ser completat. S'ha afirmat que la magnitud de la desfeta fou fins i tot més gran que la del 1714: una diàspora d’intel·lectuals, homes de lletres, científics, artistes... va assolar la nació i hi va haver un trencament generacional les conseqüències del qual arriben als nostres dies.

Amb la fi aparent de la dictadura hauria estat lògic d'esperar la represa d’aquell projecte, però la institució que l'havia de portar a terme, l'Institut d'Estudis Catalans, no solament no ho ha fet, sinó que encara n'ha promogut el desmuntatge i n'ha fomentat i fomenta la regressió. Aquest discurs antifabrià va assaltar els llocs de poder als anys vuitanta. El Grup d'Estudis Catalans (GEC), que el promovia, ocupà i prengué els mitjans de comunicació del Principat i el discurs universitari i així, sense presentar batalla ni obrir cap debat, imposà un model basat en la permissivitat i el laissez faire. Recordem, per exemple, unes paraules del jornalista Ivan Tubau:

«És clar que aquesta llengua s'assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s'assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l'únic que pot sobreviure». Paraula viva contra llengua normativa, 1990.

Aquest discurs roman encara, com tothom sap. Bé, no pas tothom... Els del ram, principals interessats, filòlegs i lingüistes, acaben la universitat sense haver-ne sentit dir res. Sembla que la història recentíssima de la llengua no és sinó una qüestió accessòria, cosa que determina una visió esbiaixada del moment present i dels camins seguits per l’evolució. Determina el parer (que no es té ell mateix com a tal parer, sinó com a fet objectiu) que el projecte Fabra és cosa passada, un capítol esgotat que ja ha donat tots els resultats que se’n podien esperar, i que no és desitjable l'aprofundiment ni l'eventual revisió de la feina feta fins ara; força a assumir com a fet ineluctable i insuperable una situació —l'estat de subjugació del català al castellà— que, ben al contrari, continua d'ésser problemàtica i per això mateix resoluble en favor de la llengua catalana, fins i tot ara més que mai, ara que tota la sol·licitud en l'estratègia de salvament de la llengua és posada en l'aspecte de la conquesta de nous parlants. Aquest discurs implica, al capdavall (hem de suposar que sense pretendre-ho), una contradicció interna quan distingeix entre quantitat —de parlants— i qualitat —de la llengua— i pretén que no es podrà salvar la llengua sense sacrificar-ne (sempre a l'avançada) la qualitat, com si això no signifiqués la renunciació efectiva, ras i curt, a la llengua mateixa i al substrat cultural sobre el qual el català ha crescut i evolucionat com a llengua.

Aquesta renunciació a l'avançada és conseqüència d’una manca total d’ambició imposada pel pressentiment que manquen les forces i que les circumstàncies són desavinents a cap reacció institucional del Principat. En lloc de denunciar aquesta situació, de fer-la aflorar a la consciència per tal que esdevingui problema i pugui ser pensada, en lloc d’això ha triomfat el discurs castellanitzador del GEC, infiltrat d’una certa interpretació sociolingüística i perdedor, que ha fet impossible el contacte directe, sense prejudicis, amb l'obra de Fabra, com impossible del tot en aquest discurs és la seva continuació fins a l'acabament. Comptat i abatut, el projecte Fabra ha estat oblidat i prohibit. Aquest oblit i la veda consegüent promouen —demés de tornar-lo inassequible a la comprensió—, la il·lusió que sobre la llengua no hi ha discurs; que l'estat present de la llengua és el 'natural', i determina que el fabrià sia vist com un discurs de 'mestretitisme', o pitjor encara, ‘purista’, en manera que se’n neutralitza el contingut revolucionari i, de retruc, la protecció de la diferència, de la singularitat distintiva del català al respecte de les altres romàniques, i molt concretament i sobretot, al respecte del castellà. Perquè és un fet que, com més va, més aquesta diferència s'esvaeix en la consciència dels parlants i el pas d'una llengua a l'altra no admet solució de continuïtat.