La llengua en els programes electorals dels partits independentistes per a les eleccions propvinents

Cercle Vallcorba

Per poc que interessi l’estat de la llengua, no cal consultar gaire balanços ni dades oficials per a adonar-se que la salut del català no és salut, sinó fragilitat persistent en una davallada que augmenta cada dia que passa, tant en el nombre de parlants com pel que fa als usos públics i a la descomposició dels aspectes essencials (fonètic, lèxic, morfològic, sintàctic). Negar aquesta degradació creixent –tenir-la per catastrofista, i els qui la denuncien per visionaris apocalíptics– és haver pres partit a favor de la desaparició del català i escudar-se en dades oficials pròpies (cofoisme governamental) o científiques de rang internacional que comparen la llengua de Catalunya amb les més castigades de les minoritàries del món. En el fons, aquesta orientació falsament optimista serveix un propòsit, demostrat sense cap excepció per tots els governs de l’Estat espanyol que s’han succeït al llarg dels darrers segles i que, amb la interdicció de la llengua pròpia i la porfidiosa imposició del castellà, s’han proposat bandejar i isolar del mapa d’Espanya tot allò que s’aparta de l’univers castellà, amb un delit especial en el cas dels Països Catalans. Malgrat els arguments de sentit contrari que es vulguin oposar a aquesta evident constatació, la reculada és tangible, i l’extinció del català, un objectiu clar de la política lingüística demostrada per l’Estat, que, com és natural, se serveix igualment de la demografia i les migracions per a enfortir el seu propòsit.

Si d’una altra banda Catalunya ha estat principalment governada aquests darrers anys per partits de caire independentista, és evident que en matèria de llengua les iniciatives han estat errònies, i el control, absent o disfressat per la il·lusió pueril de les enquestes oficials. No s’han assolit els objectius, que havien de ser prou clars en una qüestió determinant per al manteniment de la identitat nacional. Vista la realitat, Convergència i Unió - Junts per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya o la Candidatura d’Unitat Popular, potser alineables en un eteri compromís amb el primer signe d’identitat del país, no han reeixit certament a aconseguir la fortalesa o un grau acceptable i mínim de normalitat de la llengua. Què oferiran, doncs, a l’elector en un moment com l’actual?

En l’ocasió de cridar la població amb uns programes pensats per a servir el país i els ciutadans, els partits polítics que es presenten sota l’etiqueta independentista no es poden girar d’esquena a la realitat del carrer i, com proposa el Grup Koiné, sostenim que han d’adquirir un compromís públic i solemne en matèria de redreçament dels usos lingüístics.

El decàleg de Koiné es refereix a qüestions tan elementals i indiscutibles com el requisit lingüístic real exigible als treballadors de tota l’administració pública; l’exigència que el sistema docent, en tots els graus i nivells, asseguri la capacitat de servir-se amb normalitat del català; la garantia que tots els ciutadans poden ser atesos en català i que els seus drets lingüístics no s’han de sotmetre a condicions o limitacions adduïdes pels servidors públics; l’establiment de les normes necessàries perquè els mitjans públics de comunicació orientin la seva acció informativa i d’entreteniment sense perdre de vista la funció educativa que els correspon, centrada preferentment en el marc social i cultural del Principat i de Catalunya.

Amb el compromís actiu de la desitjable majoria del futur Parlament respecte als punts assenyalats pel grup Koiné, la llengua de Catalunya pot reprendre el camí de la recuperació i sortir de l’espiral decadent a què ha arribat.

Com tot bon decàleg, aquests deu manaments de Koiné als partits es resumeixen en dos: actuar, al Parlament i al Govern, entenent que la llengua és una qüestió d’estat, i complir i fer complir, si més no, allò que les nostres lleis i decrets ja han establert quant a l’ús de la llengua i els drets lingüístics dels catalans.

Amb el compromís actiu de la desitjable majoria del futur Parlament i del futur Govern, respecte als punts assenyalats pel Grup Koiné, la llengua de Catalunya pot reprendre el camí de la recuperació i sortir de l’espiral decadent a què ha arribat, sempre entenent, tanmateix, que l’acció institucional és imprescindible però no és pas suficient: el fet fonamental és i cal maldar perquè sigui l’adhesió dels catalans a una lleialtat lingüística activa i immancable tot abandonant la subordinació envers la llegua imposada.

El decàleg complet de Koiné pot ser consultat a l’adreça http://llenguairepublica.cat/decaleg-koine-14-f-2021/, que el Cercle Vallcorba demana fermament que els partits polítics estudiïn i es facin seu.

Qui s’hi vulgui adherir, pot fer-ho a: http://scur.cat/359306