La llengua i l'acadèmia

No deixem que el català se’ns desfaci

4. La llengua i l'acadèmia

Cercle Vallcorba

La normativa afecta la llengua que s’ha de fer servir en els registres formals, especialment l’ensenyament (primari, secundari i universitari, cadascun amb llurs característiques); els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió i publicitat); i la producció tant literària (assaig, narrativa, teatre, poesia, etc.) com científica. Les solucions diverses amb què les llengües resolen l’establiment de la normativa vénen del fet que cada llengua té una història pròpia i cada país fa, en el camp de la normativització lingüística, la seva guerra particular.

El castellà, que acompanyà l’expansió colonial dels segles XVI-XIX, s’imposà arreu sobre les llengües natives i, a partir del segle XVIII, ho intentà amb les altres llengües de la península Ibèrica, amb resultats desiguals. Al segle XVIII la llengua castellana es dotà de la Real Academia Española, que és la institució rectora a Espanya pel que fa a les normes de la llengua. Ho féu a imitació de França, on l'Académie Française basà la normativa en les característiques lingüístiques del francès de l’Illa de França, que el sistema jacobí s’ha encarregat de difondre, amb prou succés per a anorrear tots els altres dialectes francesos i per a reduir a llengües residuals totes les altres del territori estatal.

Pel que fa a l’italià, ja el 1582 fou fundada l’Accademia della Crusca per defensar el predomini de les normes del florentí contra els altres dialectes. El cas de la normativització acadèmica italiana ens és especialment interessant perquè ha aconseguit, amb el suport de l’estat, l’acceptació general d’un estàndard unificat. El cas de l’anglès és ben singular, perquè els seus parlants no tenen una autoritat lingüística determinada. Els americans fan servir, entre més diccionaris, el Webster’s Unabridged Dictionary of the English Language, i els britànics, els diccionaris i les obres gramaticals d'Oxford University Press i Cambridge University Press.

Llengües com el català, el basc, l’occità i el bretó es troben en una situació geopolítica radicalment distinta de llengües com el castellà, el francès, el portuguès, l’alemany, etc., que tenen al darrere el suport total d’un estat independent o més, cosa que, des del segle XVIII fins ara, no ha estat el cas del català. No es pot dir, és clar, que la situació del català sigui residual, com ja va essent la de l’occità, però el mal és que ens hi anem aproximant... El català, llengua d'origen gal·lo-romànic, no tan sols s'ha desplaçat a la consideració de llengua hispano-romànica, sinó que, pel camí actual, pot arribar a no ésser gaire més que una variant de la llengua d'Espanya amb unes quantes pinzellades etnogràfiques. L'autoritat acadèmica hi té una responsabilitat determinant, i el camí que segueix darrerament és més que una invitació al pessimisme.

Cal ésser molt conscients dels factors que fan impossible, ara com ara, que el català sigui llengua d’ús general al propi territori. D’una banda la imposició de l’oficialitat del castellà –que implica la bilingüització forçosa de la població arreu dels Països Catalans–, amb les excepcions d’Andorra, on tan solament la nostra llengua és oficial, i de la Catalunya del Nord, on tan sols ho és el francès. Això fa possible que milions de persones que habiten arreu de Catalunya, el País Valencià i les Balears es mantinguin unilingües en castellà en tota circumstància de llur vida. I això és especialment greu a les àrees metropolitanes de les ciutats principals, Barcelona, València i Palma, però també com Alacant, Elx, Tarragona, Girona, Lleida i Terrassa, ciutats que al llarg del segle XX han rebut milions de castellanoparlants, molts dels quals, després de quaranta i cinquanta anys de residència al nostre país, romanen encara unilingües en llur llengua d’origen.

A aquesta pressió que rep el català pel contacte directe amb la llengua castellana, en situació d’ús subordinat, cal afegir-hi la pressió que prové de la desproporció a favor del castellà, arreu del país, en els mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió), sintonitzables al territori (tal com descrivim al davantal «La realitat lingüística i els mitjans de comunicació»), i les gravíssimes deficiències que es detecten en l’ensenyament públic i privat (tal com descrivim al davantal «La llengua a l’ensenyament»). Així, en determinades àrees, justament les més poblades, ha tingut curs entre molta gent un català força deficient i acastellanat, molt pitjor que el que es va trobar Fabra a la primeria del segle XX. Llavors el català oral de la gent del carrer era bàsicament bo i el català més acastellanat era l'escrit, per influència de l’ensenyament exclusivament en castellà ja des del segle XIX i també per la introducció de models literaris castellans.

Si Fabra va considerar que, a més de resoldre el problema de les discrepàncies a l’hora d’establir un model d’ortografia modern, calia esporgar la llengua dels nombrosos castellanismes que afectaven sobretot el català escrit, què no hauria de fer ara, amb la situació totalment desmanegada amb què ens trobem! Però ell ens va deixar un guiatge preciós: mirar de restablir o revitalitzar els mots i les construccions que havien arribat fins a nosaltres o, subsidiàriament, recuperar usos clàssics.

Vista la situació actual del català, és doncs, un autèntic suïcidi d’acceptar aquestes formes servils, calcades del castellà, que no aporten res i que no fan res més sinó substituir les catalanes de sempre, encara usades arreu del territori, en àmplies àrees amb exclusivitat, i que només en algunes sofreixen la competència o la substitució en el cas de parlants descurats o simplement més acastellanats lingüísticament. No podem, doncs, sinó deplorar que, amb un criteri condescendent, l'autoritat acadèmica, l’IEC, vagi cedint com més va més en l’admissió, al costat de les formes catalanes de sempre, de mots, girs i construccions calcats del castellà, apareguts ara mateix o fa quatre dies i no compartits, en molts casos, per la major part del territori, cosa que porta, de fet, a la substitució del patrimoni que és fruit d'una evolució de segles i que ha permès que el català sigui català. Ens dol de veure en aquesta orientació de l'IEC l’inici d'una desconstrucció de l’obra de Fabra i un greu perill per al futur de la nostra llengua, que, certament, pot desaparèixer per la deserció dels seus parlants, però potser encara més per l'adopció dels patrons de la llengua que la domina, sempre tendint a eliminar, ara l’una ara l’altra, tota forma catalana per la castellana corresponent, si la primera és massa distinta de la segona.

Entenem que aquesta actitud persistent de la Secció Filològica (SF) de l’IEC respon a una presa de posició que no ha estat oficialment explicitada, perquè allò que la SF continua afirmant oficialment és que les seves decisions s’incardinen en la línia establerta per Pompeu Fabra. Tanmateix, aquesta posició podem deduir-la de reiterades declaracions en el pla privat d’alguns membres de la SF i de certs responsables lingüístics de mitjans de comunicació que els són afins. En síntesi, vénen a dir que la situació actual de la llengua és irreversible; que, en conseqüència, és indefectible que el català vagi acostant-se al castellà, i que la norma lingüística ha d’anar reconeixent el resultat d’aquest procés de convergència.

La SF, que tan bona feina ha demostrat saber fer en el terreny científic d’estudi de la llengua i de creació d’infrastructures per a aquest estudi, demostra no saber entendre o no saber complir gaire bé la seva missió i la seva responsabilitat com a autoritat normativitzadora d’una llengua en una situació com aquesta en què es troba el català.

Tots els organismes normativitzadors, en totes les èpoques de l’Europa moderna i contemporània, però encara més en el cas de llengües víctimes d’un llarg procés de substitució estructural, prenen les decisions normatives d'acord amb un model lingüístic, no pas sucumbint a un procés degradador. La gran gesta de Fabra i els qui han continuat la seva línia ha estat precisament dissenyar el model lingüístic a què aspirava i aspira una majoria de la societat catalana, la qual considera la llengua com una part fonamental de la pròpia reconstrucció nacional. Un model que ha d’ésser construït sobre bases científiques, no cal dir-ho, i que ha d’establir la llengua com a llengua nacional, autònoma de qualsevol altra, arrelada en la tradició pròpia i representativa de la realitat geolectal i sociolectal genuïna. Aquest model és el model de Fabra, que cal continuar construint i no pas desconstruint. Mentre no hi hagi un redreçament en aquesta direcció, la SF, i darrere seu l’IEC, lamentablement serà més una part del problema que no pas, com li correspondria, la impulsora de la solució.

Cercle Vallcorba (juny 2017)