L’incompliment de les lleis lingüístiques

Cercle Vallcorba

Mentre que l’Estat espanyol no dubta a sancionar per l’incompliment de les lleis espanyoles, les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya són sovint simple lletra morta i no s’arriben a aplicar mai, encara que hagin rebut l’aval del Tribunal Constitucional espanyol. Després de llegir aquestes informacions tan greus en un report de la Plataforma per la Llengua, amb el títol La Generalitat de Catalunya incompleix des de fa 10 anys les lleis del cinema i del codi de consum, per força ens hem d’unir a la denúncia pública.

El 20 de juliol del 2010 es va aprovar la Llei del codi de consum de Catalunya, que recull els drets lingüístics dels consumidors. El fet més remarcable d’aquesta llei és que les dades obligatòries d’etiquetatge, instruccions, embalatges i manuals dels productes han de figurar, com a mínim, en català. Vergonyosament, però, al cap de deu anys no ens cal sinó anar a qualsevol botiga o comerç de Catalunya per a comprovar que la major part d’empreses incompleixen aquesta llei, i que molt poques han fet l’esforç d’adaptar-s’hi. I no veiem que el govern de la Generalitat hagi demostrat cap preocupació per cercar la manera de fer-la complir, si convé imposant les sancions corresponents quan s’ha demostrat la voluntat d’incomplir la llei.

El 7 de juliol del mateix 2010 es va aprovar la Llei del cinema, que tampoc no s’ha aplicat mai, ni tan sols després de ser avalada pel Tribunal Constitucional amb la rebaixa de la quota de films que han de ser projectats en català (del 50 al 25%). El 2018 es va arribar a la xifra del 2,1% (molt lluny del 25%) de projeccions en català.

És ben gros que un govern que s’autoanomena independentista no es preocupi per fer complir les lleis vigents dictades pel seu Parlament. De què serveix tenir un Parlament i un govern propis, si després les lleis d’aquest Parlament són arraconades en un calaix? Sincerament, no ho entenem! Tan poc interessa la nostra llengua? I les corporacions municipals de Catalunya tampoc no fan res perquè es compleixin aquestes lleis. Abans que s’obri un establiment, es miren amb tot detall els compliments urbanístics, ambientals, sanitaris... però dels lingüístics ningú no se’n preocupa. Com pot ser que abans de donar el permís d’obertura d’una nova activitat comercial no s’exigeix que compleixi les lleis lingüístiques vigents, que la retolació sigui en català i que el personal estigui capacitat per a atendre els clients en la llengua del país?

Sembla com si el procés ens hagués portat a un encongiment anímic, en què nosaltres mateixos ens censurem en allò que hauria de ser essencial, com la normalització de la llengua, que sempre havia estat el signe principal d’identitat de Catalunya. Que potser estem disposats a renunciar a la nostra llengua i a construir un país neutre i desesmat, per tal de fer content l'enemic? Això vol dir eixamplar la base?

Només serem sobirans per a crear un nou estat si abans som sobirans de nosaltres mateixos i no ens deixem entabanar amb simples formalitats. Potser és hora de plantar-nos! La cultura i la llengua no són negociables. Per això volem la independència, per a defensar amb llibertat els signes de la nostra identitat, els nostres drets, no per a renunciar-hi. Comencem a construir el nou Estat amb petits gestos bàsics. Usem sempre el català, consumim en català, exigim als comerços de ser atesos en català, potenciem el teatre i la música en català, fem servir sempre el català en societat, al carrer i a les xarxes socials, fem del català la nostra llengua de referència i de país! I no ens oblidéssim d’exigir al nostre govern que sigui rigorós i coherent amb les seves línies d’acció i amb els instruments que ell mateix ha construït per a aplicar-les.