No tot el que hi ha al diccionari

No tot el que hi ha al diccionari o a la gramàtica és bon català

Cercle Vallcorba

Fem servir els diccionaris generalment per a tres coses. Per saber què volen dir els mots que desconeixem; per comprovar que tenen reconeixement acadèmic, i, molt sovint, per saber-ne la categoria gramatical, el règim sintàctic i l'àmbit d'ús o el registre que els és propi, a fi de poder-los fer servir adequadament en un context de frase o de discurs determinats. Moltes vegades nosaltres ja en sabem el significat i que el mot sigui al diccionari ens hauria d’indicar que és correcte i en quines condicions és correcte de fer-lo servir. Aquestes utilitats són especialment rellevants en una llengua altament interferida com el català. Tanmateix són unes utilitats extremament escasses o inexistents en els diccionaris catalans i el consultant té en general la propensió a prescindir-ne —perquè no és avesat a trobar-n’hi— i a pensar i afirmar que qualsevol mot que troba recollit al diccionari «és acceptat».

Però aquesta afirmació és autodestructiva per a la llengua, i sobetot per a l’establiment d’un estàndard propi, no subordinat a una altra llengua: el consultant considera que pot fer servir tal mot, que és un barbarisme prescindible, com qualsevol altre, perquè molts diccionaris no expliciten cap restricció d’ús amb vista a aquell establiment de l’estàndard. I si empren el recurs de remetre, sense cap definició, a una altra entrada, restem en la incògnita de saber si es tracta de dos sinònims equivalents i igualment catalans o bé el diccionari ens vol indicar que aquell mot des del qual remet no és la forma aconsellable en l’ús de la llengua estàndard.

Potser és acceptable, en el moment que viu la llengua, que apareguin al diccionari mots i expressions acastellanats que molta gent fa servir en el seu parlar col·loquial (sobretot si el català no és la seva primera llengua), per tal que el consultant pugui informar-se’n. Però aleshores és inexcusable d’indicar, entre més informacions, si el mot en qüestió és català o no ho és.

Per tot plegat, hem de conjurar-nos a erradicar aquesta idea segons la qual és bo qualsevol mot que apareix al diccionari pel sol fet d’aparèixer-hi.

Fins fa poc aquest fenomen afectava principalment els aspectes lèxics i semàntics de la llengua. Però darrerament s'ha estès també als morfosintàctics, arran de la publicació de la nova gramàtica acadèmica, que, sota el concepte de la «descripció» indueix a pensar que «accepta» (i sovint explícitament diu que accepta) per a l’estàndard i per al col·loquial determinades construccions que, fins avui, consideràvem forasteres.

Tot això —males pràctiques lexicogràfiques i gramaticals i malentesos consegüents— ha tingut com a conseqüència que el català acastellanat sembli que hagi assolit la categoria de català normatiu (i en molts casos l’hagi assolida, lamentablement) i que, per tant, es consolidi en l’ús estàndard. Perquè «com que [tal o tal altre tret foraster] és acceptat», doncs molts usuaris ja el consideren bo. Tant se val que en català una cosa sempre s'hagi dit d'una determinada manera. Ara es diu d'una altra que sempre serà forastera i que farà desaparèixer la paraula pròpia.

En català, per exemple, hi havia tendals i envelats, però ara —com que ja apareix al diccionari— hom els anomena amb nom de peix i en diu carpes. Sempre havíem dit que ens n'anàvem dels llocs (entre més sinònims), però des de fa uns anys ja som autoritzats a dir que marxem: la «marxamenta» és general (1, 2, 1, 2), com diuen alguns. Sempre hauríem dit que «no podem aplicar la llei sense considerar l’ús social», però ara, segons el diccionari, ja podem calcar la construcció castellana (inspirada en l’anglès) i dir que «no podem implementar la llei sense considerar l’ús social», tot i que la gran majoria dels parlants no ho diria mai, ni sap gaire bé quin significat atribuir a implementar. Sempre havíem dit que calia evitar el calc prendre el pèl (a algú), perquè la llengua té (i els parlants fan servir) una pila de recursos propis per a expressar aquesta idea: aixecar la camisa (a algú), esquilar (algú), rifar-se (d’algú), burlar-se (d’algú) i més n’hi ha encara; doncs ara el diccionari ja «autoritza» el dit calc, del tot innecessari. Sempre havíem dit que «fa deu anys que treballo de fuster», però ara ja podem calcar la construcció castellana i dir que «porto deu anys treballant de fuster».

Els exemples es podrien multiplicar fins a defallir! Però tots es justifiquen amb un concepte que esdevé podigiós: el registre lingüístic. Es diu que totes aquestes castellanades acceptades es poden fer servir en els registres col·loquial i vulgar, un fet que té unes conseqüències que no sabem si s'han mesurat prou.

El registre col·loquial admet dialectalismes, determinades imprecisions semàntiques, manca del tractament adequat envers determinades persones, qualque barbarisme tradicional, mots d'argot, algun anacolut, etc. I el registre vulgar admet, a més a més, algunes grolleries de caràcter sexual o escatològic i, fins i tot, renecs antireligiosos. Això és la caraterització de manual dels registres informals, la que qualsevol professor de llengua explica en una classe de batxillerat.

Malgrat això, hi ha qui considera que «registre col·loquial» vol dir català acastellanat (sense formular-ho amb aquests mots, és clar). Ras i curt. Si això fos així, hauríem de deduir que els nostres avis, molts dels quals eren analfabets, parlaven en registre literari, perquè no empraven català acastellanat. És clar, és una facècia per a posar de manifest que s'ha entès molt malament el concepte de registre: el català acastellanat és català acastellanat, no és català col·loquial, que es defineix tal com hem exposat més amunt i cal que sigui tan català i tan poc castellà com qualsevol altre registre; o més, perquè la llengua col·loquial és la base viva, real de la llengua; diem que el llatí és una llengua morta precisament perquè no és una llengua col·loquial. I encara cal que el català col·loquial sigui lliure de mots, locucions i girs de frase acastellanats perquè una altra característica dels registres és que tenen unes fronteres molt difuses. De tal manera que, si considerem acceptable un determinat tret lingüístic en el registre col·loquial, serà inevitable que els parlants també el facin servir en els registres formals.

Per tot això que hem exposat, considerem que, si més no en l’estat actual de la lexicografia catalana i d’estandardització de la llengua, caldria bandejar el concepte de «és correcte» o «es pot fer servir» pel simple fet que ho porti el diccionari. Dissortadament, que un mot o una accepció d’un mot, o una locució siguin al diccionari només vol dir, ara com ara, que l’autor del diccionari els té en compte, però indiscriminadament, i, per tant, insegurament a l’hora de fer-lo servir en un determinat context. I, més dissortadament encara, vol dir que no podem saber si aquell mot, aquella accepció o aquella locució són catalans o són manlleus innecessaris, que només indiquen una subordinació lingüística subsegüent a una subordinació sociolingüística políticament provocada. Si no ho tenim clar i ens creiem que tot allò que hi ha inclòs al diccionari és bon català, ja som al capdavall, ja l'hem espifiada!

Molts filòlegs ens hem hagut de sentir dir tot sovint que un determinat barbarisme (lèxic, semàntic, morfosintàctic, etc.) no ho és perquè surt al diccionari o a la gramàtica. No tens raó, perquè «és admès», ens diuen. Com si un fet circumstancial com és la presència en un diccionari o una gramàtica ja esborrés, per art d'encanteri, la realitat de la ciència lingüística i la necessitat de continuar l’obra de Fabra i dels qui honestament l’han seguida, fins a aconseguir un estàndard propi, autònom i unificat. Vet aquí.