POLÍTICS I DIRECTIUS IRRESPONSABLES

Avui la llengua catalana es troba en una situació d’emergència que únicament pot ser revertida si tothom s’hi implica activament. Malauradament, això no passa.

Com tots els indicadors assenyalen (a l’última enquesta d’usos lingüístics de la població, EULP 2018, el català és la llengua que fa servir habitualment només el 36,1 % de la població de la Catalunya autonòmica) el cofoisme i menfotisme davant la imposició del bilingüisme i la castellanització del català va aconseguint allò que quaranta anys de dictadura franquista no van aconseguir, bé que hi van posar els fonaments més sòlids: que el català esdevingui una llengua folklòrica amb un futur cada vegada més incert.

Només ens faltava que TV3, l’única televisió que feia la competència a l’adoctrinament sofert per les cadenes televisives estatals —on el català brilla per la seva absència—, doni la imatge que el bilingüisme és la situació normal i desitjable. Enguany s’han ofert nous capítols de Merlí, titulats Merlí. Sapere Aude, un programa ben emblemàtic per al jovent, en els quals de cada 45 minuts de programa n’hi ha 15 en què la conversa és del tot en castellà (sense comptar-hi les estones de silenci), i a més els personatges que hi intervenen exemplifiquen a la perfecció l’actitud de molts catalans (de llengua inicial catalana) que se sotmeten imperativament a la norma sociolingüística, resultant de la dominació espanyola, per la qual cal canviar de llengua quan s’adrecen a uns altres catalans (de llengua inicial castellana) als quals la mateixa dominació ha dificultat i dificulta la integració que seria normal a la llengua del país.

Però també sembla que tothom ha d’haver normalitzat que en la majoria de programes, quan hi ha quatre convidats, periodistes, tertulians o especialistes, sempre n’hi ha d’haver un o dos que parlin castellà. Que potser no hi ha prou tertulians, periodistes o especialistes catalans? Quin grau de confiança genera una persona que fa més de vint anys que viu a Catalunya i que encara no és capaç de mantenir una conversa en català? Que potser és menys intel·ligent que un nouvingut de qualsevol país africà o asiàtic que al cap d’un any parla millor el català que molts catalans? O potser és qüestió de menysteniment i menyspreu envers la llengua catalana com a expressió del no reconeixement d’una nació catalana diferent de l’espanyola? I suposant que sigui aquest segon cas, els hem de donar veu a la televisió pública?

Però tot això és responsabilitat de la persona que dirigeix la televisió pública autonòmica i que no s’atreveix a prendre les mateixes decisions que es prendrien a qualsevol altre país europeu. Que potser algú coneix una televisió pública d’un altre país europeu amb estat propi, en què es potenciï el bilingüisme i contínuament s’alternin dues llengües sense que a ningú no se li acudeixi de fer un doblatge o subtitular el diàleg en què intervé algú que no parla en la llengua del país? A algú se li ha acudit que un català de Perpinyà no té cap obligació de saber castellà per a poder mirar TV3?

Evidentment, a la televisió pública del Principat de Catalunya hi ha un director i uns responsables que cobren molts diners per permetre o potenciar que el català se’n vagi en orris. Com pot ser que el director de TV3 digui que no pot obligar els reporters a seguir el llibre d’estil de TV3? Estiguem d’acord o no amb aquests criteris, creiem que és el mínim que es pot exigir! És que el director no té autoritat per a obligar els reporters que facin bé la seva feina? Un bon reporter ha de tenir un coneixement adequat de la llengua catalana, l’eina de comunicació que ha de fer servir cada dia. Si contractem un pintor que no sap pintar i ens deixa tota la paret plena de llepades i el pis fet una porqueria, el felicitarem o l’acomiadarem? Si la BBC és altament exigent en l’aspecte lingüístic, no ho pot ser igualment la CCMA?

I això mateix ho podríem aplicar a molts altres camps. Quin exemple ens donen els polítics? I els directors de les universitats? És un bon professional aquell qui fa molts anys que viu en un país (o hi ha nascut) i que no es veu encara capaç d’exercir la seva feina en la llengua del país? El felicitarem o li haurem d’aplicar alguna mena de sanció?

I què en farem del govern de Catalunya que es mostra incapaç d’aplicar les lleis aprovades pel Parlament? Exigim als màxims responsables de tots els sectors socials que tinguin la valentia de defensar la llengua catalana i potenciar-la, no sols a Catalunya, també a tots els altres països de parla catalana. Els polítics haurien de voler un país normal, en què el català fos la llengua per defecte, la llengua d’interrelació en tots els àmbits d’us social no restringit, i no pas un país subordinat, una colònia, on el català cada cop tingui menys presència. De la mateixa manera que es fan inspeccions als comerços per tal que compleixin normatives de tota mena, no entenem per què no s’exigeix el compliment de la llei lingüística en la retolació i atenció al públic (sembla que des de l’aprovació de la Llei catalana el 1998 ja hi ha hagut prou temps perquè tothom s’hi adaptés), i en cas contrari caldria denegar-los el permís d’obertura del local. No hi ha cap alcalde, cap regidor prou valent per a fer-ho?

Mentre tinguem uns directius i uns polítics tan irresponsables que prediquen i practiquen el bilingüisme social «oficial», en comptes de denunciar-lo com a imposició espanyola per a aconseguir la substitució lingüística, el català està tocat de mort. Els ciutadans els podem obligar a canviar d’actitud; exigim el compliment de la llei, i si no, reclamem, fem queixes i denúncies. Inundem de denúncies lingüístiques els partits polítics, les administracions, les institucions, els nostres jutjats. Potser ja és hora que ens fem sentir sense por!