Pompeu Fabra una llengua per a una nació

Pompeu Fabra, una llengua per a una nació

Cercle Vallcorba

El 20 de febrer propvinent s’escaurà el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra. Amb aquest motiu, l’any 2018 que encetem ha estat declarat Any Fabra. El Cercle Vallcorba es proposa de fer-hi tantes aportacions com pugui i la primera és dedicar-hi aquest «Davantal» del mes de gener.

Pompeu Fabra i Poch va néixer a Gràcia el 20 de febrer de 1868. Gràcia, a un quilòmetre i mig encara no de Barcelona, era una vila preponderantment obrera i menestral. El pare era un menestral passamaner barceloní sempre embrancat en les bregues del republicanisme federal, que era com es declaraven els sobiranistes catalans de l’època. La mare era una selvatana crescuda a Barcelona. Casats el 1847, s’estableixen al carrer d’Escudellers, on viuran fins que el 1854 passen a residir a la vila de Gràcia. Pel setembre del mateix any que els naixia el darrer dels fills, Pompeu, triomfa la gran revolució democràtica coneguda com la Gloriosa i el pare esdevé alcalde de la vila.

Fabra, doncs rebé del pare, per qui sempre manifestà reverència, l’exemple d’un lliurament a Cataunya tot reivindicant-ne la llibertat política i el progrés social. De la mare, en rebé sobretot la transmissió d’una llengua, la de Caldes de Malavella, ben sencera i ferma, tot i que el barceloní popular no ho era gaire menys aleshores. A sis anys començà de sentir i aprendre el castellà postís que obligatòriament havien de fer servir i ensenyar les escoles. Cap a quinze anys «descobreix» l’absurditat d’emprar per a escriure una llengua altra que la parlada i es posa a estudiar gramàtica catalana. El pare l’encoratja en aquesta dèria i li regala els dos volums del diccionari de Labèrnia que ell posseïa.

Fabra també «descobreix» que les gramàtiques catalanes que hi havia eren fetes amb els motlles de la gramàtica castellana en què s’havien format els autors respectius; que, a més, intentaven codificar una llengua absurdament arcaïtzant, i que proposaven sistemes ortogràfics divergents. Decideix així de fer-se ell mateix una gramàtica des de la perspectiva catalana i a partir del català parlat de tothom; inventaria mots i maneres de construir i a disset anys sintetitza aquests estudis en un tractat gramatical, el primer de què era objecte el català amb visió moderna, que L’Avenç li publicarà sis anys més tard, el 1891.

A partir d’aquesta autoiniciació a la llengua i a la consciència de la llengua, Fabra ja serà el Fabra que tothom coneix com el «seny ordenador de la llengua», guiat per sis grans conviccions. La primera, que la recuperació de la llengua és la base de la recuperació cultural i política de la nació; ell mateix feia sovint afirmacions com «m’era evident que si la llengua fallava, fallava tot».

La segona, que la recuperació de la llengua implicava descastellanitzar-la tant com fos possible, com va proclamar lapidàriament en la primera de les Converses filològiques: «L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització.»

La tercera, que l’obra de descastellanització havia de prendre suport, en bona part, en la recuperació de solucions, lèxiques i sintàctiques, de la llengua antiga: «en la majoria de casos, és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà».

La quarta, que la base de partida del redreçament havia d’ésser la llengua parlada actual, les solucions genuïnes de la qual, especialment en els nivells fonètic i morfològic, unificades i regularitzades, havien de prevaler sobre les antigues i sobre les que calgués considerar com a dialectals. Segons Fabra, calia «recolzar el català literari sobre la llengua parlada, purificant-la, refinant-la, però evitant tots aquells retocs que la poguessin encarcarar».

La cinquena, que l’enriquiment i la diversificació dels recursos de la llengua havien de venir de l’adopció de les solucions genuïnes dels diferents dialectes, sobretot en el lèxic i la fraseologia, difoses pels bons autors. Fabra deia, per exemple: «L’obra de redreçament empresa, si era difícil, no era irrealitzable, puix que la major part dels mots que podíem creure perduts es trobaven meravellosament conservats en els diferents parlars actuals.» Així, el recurs als dialectes i el recurs a la llengua antiga eren complementaris l’un de l’altre.

I la sisena, que l’actualització lèxica i semàntica necessària perquè la llengua pogués expressar els canvis científics i tècnics i en general culturals de cada moment havia de defugir el calc de la neologia castellana i havia de partir dels recursos propis i formar-se segons les regles de formació pròpies, i, quan calgués, adaptar-se a les solucions més generalitzades en les llengües de cultura de l’entorn geogràfic i civilitzatori del català.

La finalitat de l’aplicació persistent d’aquests criteris havia d’ésser, segons Fabra, «que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l’acció pertorbadora de l’espanyol». Ell hi va contribuir el primer i més que ningú, i és per això que Rovira i Virgili va poder afirmar: «Pompeu Fabra és, per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria.»