Relleu a l’Institut

Cercle Vallcorba

En el pas de la primavera a l’estiu d’aquest 2021, les notícies s’acumulen. Avui hem de començar per la trista pèrdua del nostre col·lega, company i amic Juli Moll, un dels puntals del Cercle Vallcorba d’ençà dels moments inicials. Amb l’afecte i l’amistat amb què ja l’enyorem, li dedicarem el record oportú en una nota especial no condicionada per la urgència.

Després del llarg camí per a constituir el nou Govern de la Generalitat de Catalunya, cal esmentar el relleu en la presidència de l’IEC, amb la Dra. M. Teresa Cabré al capdavant. El Cercle Vallcorba la saluda a ella i saluda el seu equip amb respecte i amb l’esperança que la seva tasca serà profitosa en la vida acadèmica de la casa i en l’exercici d’una autoritat visible i reconeguda, sobretot davant les circumstàncies i els mals averanys que es congrien en el nostre camp, certament poc optimistes pel que fa al primer signe d’identitat dels catalans.

Tanquem aquesta breu ressenya de l’actualitat per referir-nos a la transformació, una altra vegada, de la Direcció General de Política Lingüística en Secretaria del Govern i al nomenament del Dr. Francesc X. Vila, a qui el Cercle desitja igualment tot l’encert en la seva funció.

La Dra. Cabré és el primer membre de la Secció Filològica cridat a dirigir la institució acadèmica i també és la primera dona que governarà l’Institut, fet que no caldria subratllar si no fos una novetat al cap de més de cent anys de la creació de la primera corporació científica dels Països Catalans. La nova presidenta ha afirmat que vol «recuperar per a l’IEC l’esperit de servei com a estructura d’estat que li va donar Prat de la Riba», perquè opina que «un país sense estructures de referència, sòlides, és un país líquid».

El primer àmbit d’actuació previst en el programa de la candidatura guanyadora és la «cura de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vigilar perquè el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent arreu del seu territori lingüístic».

Aturem-nos, doncs, en aquest primer àmbit que el nou equip de direcció s’imposa. És efectivament una missió important de l’IEC tenir cura de la llengua catalana i establir-ne la normativa, però aquesta missió no és nova, no és cap missió especial i urgent de l’IEC, sinó que la té des que el 1911 se’n creà la Secció Filològica, amb Antoni Mª Alcover com a president i Pompeu Fabra com a promotor principal de les normes ortogràfiques i gramaticals, i confeccionador del diccionari de referència, encara que en aquell primer terç del segle XX l’abast legal de les seves propostes es limitàs a la província de Barcelona. L’IEC actual és hereu d’aquell en el qual la feina modèlica de Pompeu Fabra deixà un marc normatiu fet partint de la reflexió científica exemplar i la voluntat explícita d’aconseguir un model de català literari —punt de partida del que hauria de ser el català estàndard— autocentrat, supradialectal i sorgit de la pròpia història i tradició, no interferit per cap llengua estrangera. Que el resultat no va ser encertat al 100%? És ben cert, i les causes que fos així varen ser diverses, entre les quals possiblement la més important és que, en el moment de fer la codificació, el coneixement de la llengua, tant la coetània com la del passat, en tota la seva extensió territorial, era encara insuficient. La missió de l’IEC postfabrià era, doncs, continuar la feina de Fabra amb el mateix esperit i el mateix objectiu, esmenant la seva obra només en allò que fos evidentment necessari, i completant-la aprofitant els nous coneixements de la llengua que gràcies als investigadors s’anaven adquirint. Però aquestes dècades darreres hem vist que la feina de la Secció Filològica, en lloc d’actuar segons aquesta consigna i de manera molt prudent, sota la pressió dels promotors del suposat “català del carrer”, ha pres un rumb desviat del camí fabrià, amb acceptació al diccionari normatiu d’hispanismes —sobretot— innecessaris, reformes ortogràfiques poc meditades i la confecció d’una gramàtica confusa on es donen per vàlides construccions que fins ara els estudiosos de més prestigi (Moll, Badia, Solà, Sanchis, Vallcorba…, i altres de vius que no citarem per a no oblidar ningú) rebutjaven.

Així i tot, de fet ens trobam que constantment aquells qui tenen més responsabilitat en la difusió del model normatiu (professionals dels mitjans de comunicació, escriptors, traductors, assessors, alguns professors) l’apliquen segons les seves manies o els seus possibles coneixements i transgredeixen no ja la norma fabriana o clàssica, sinó la norma reformada de l’IEC, de manera que a l’actualitat hem arribat a un punt en què, seguint allò que llegim o sentim als mitjans, ja no sabem ben bé què s’ajusta a la normativa oficial i què no. I què hi diu l’IEC? Doncs res. Ha cedit a la pressió dels qui volien una normativa receptora de les innovacions provinents de la interferència i la dialectalització, que, una vegada acceptada, ni el mateix Institut no és capaç d’imposar i defensar. Si la nova direcció de l’IEC, amb la Dra. Cabré al capdavant, realment creu que és feina seva tenir cura de la llengua catalana, primer de tot hauria de promoure la revocació d’aquelles decisions que l’han apartada del camí de dignificació que va començar Pompeu Fabra a la primeria del segle XX; mentrestant, però, com a mínim hauria de fer-se valer per a aturar el desgavell lingüístic actual als mitjans esmentats.

Les dades de la realitat demanen aplicar urgentment i sense defallença tota mena d’esforços, ordinaris i extraordinaris per a redreçar la situació actual. En tot el territori, els mitjans de comunicació, els mestres i els estudiants poden, certament, estar avui ben informats dels treballs de l’Institut i de la seva Secció Filològica, però la situació es va fent més i més estantissa de cada dia que passa, tant a les aules com en els usos públics de la llengua. En el moment actual, l’Institut té la facultat i l’obligació inexcusable de compel·lir els governs del Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes i advertir-los de la urgència amb què han d’actuar sobre aquests camps —l’educació, els usos públics, la premsa i la comunicació en tota mena de manifestacions—, i convidar-los a treballar per un objectiu compartit, sense plànyer-hi esforços ni mitjans. I si els governs n’hauran de donar compte, serà de l’Institut de qui n’haurem d’esperar la valoració.

L’acció de l’Institut ha de partir de l’observació de la realitat per a redreçar-la amb l’ajut dels governs, però no solament dels governs, ans, sobretot, de les entitats responsables de la llengua pública –textos i paraula– i de la llengua defectuosa que propaguen. I si han de caure els anells acadèmics per organitzar i executar directament una tal actuació, l’acadèmia pot (és a dir, en té la facultat i el deure) constituir organismes d'una manera o altra dependents (semblantment com ho fa amb el Termcat) perquè facin aquesta funció social, imprescindible, atesa la situació real de l'ús lingüístic. Això sí que és feina i responsabilitat seva, car és segur que no és feina ni competència tècnica dels governs –que, amb escasses excepcions, són dels primers a fer malbé la llengua.

De l’Institut n’esperem —i no creiem parlar únicament en nom nostre— l’exercici de l’autoritat en tots els camps en què és competent, especialment en el de la llengua, en el qual no tenim cap més autoritat que la seva. A propòsit d’això recordarem que hi ha hagut veus autoritzades que han denunciat públicament que «l’IEC fa molt temps que ha renunciat a la seva autoritat».[1]

És que potser, de l’Institut d’Estudis Catalans, ens hem de limitar a esperar-ne un capteniment bondadós, condescendent i tolerant amb la degradació, la interferència i la corrupció creixent de les estructures del català com el que creix i es propaga aquests darrers temps? És segur que la condició de llengua subordinada (sotmesa) del català no es resoldrà amb rebaixes amables de la normativa, fent-ne un subproducte del castellà, sinó amb l’exemple, l’autoritat i l’exigència que molts esperem i hem de procurar. És per tot això que, a la vegada que felicitem la nova presidenta, l’exhortem a cercar el camí i els recursos per a aconseguir que l'esperit fabrià d'un català digne, genuí, supradialectal i lliure d'interferències s'imposi en l’educació i en els mitjans de comunicació i sigui també el model a seguir pel conjunt de l'administració i per tots el professionals de la llengua (escriptors, traductors, correctors, assessors, ensenyants...).

Els cent dies de gràcia que se solen concedir als polítics poden ser la mesura amb què podrem celebrar el relleu a l’Institut.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[1] «L’IEC fa molt temps que ha renunciat a la seva autoritat». Carme Junyent a l’IEC. L’enllaç porta a una notícia de Vilaweb (26.01.2020. «Us vam avisar. La salut del català, quaranta anys després»). Sota la notícia hi ha el vídeo. Moment del vídeo: 1:23:25.