Se’ns cala foc a casa i, malgrat les flames, no ens movem ni cridem gaire
Cercle Vallcorba
Els qui centrem el nostre interès en la llengua —els qui sabem el vincle íntim que uneix llengua i nació— coincidim a veure l’extrema gravetat en què viu el nostre primer signe d’identitat. La llengua és una bandera que no cal desplegar amb pompa ni trompeteria ni cal fer-la voleiar, perquè parla tota sola i per ella mateixa. Quan sentim que algú ens saluda amb un “Bon dia” o que exclama “Collons!”, no tenim cap dubte que hem sentit un català. Ja fa temps que el “Collons” com també el “Bon dia” van desapareixent com més va més del nostre paisatge sonor, i en comptes de la salutació o el renec català ens hem d’empassar el “Buenas!” o un “Joder!”, que, a més a més de forasters, se’ns entravessen sense cap rastre català, del tot contraris al senderi i a la fonètica del país.
El fenomen en què ens fixem no es limita, naturalment, a les simples salutacions o a expressions de sorpresa, contrarietat o admiració, sinó a la reculada del català com a llengua natural del país. S’hi han referit escriptors, pedagogs, psicòlegs, mestres i professors, mitjans de comunicació, veïns i familiars. No ens n’hauríem d’estranyar perquè sabem que aquesta situació respon en gran part a una estratègia de l’Estat, llargament meditada i avui reeixida, si bé no encara del tot triomfant. Ens admira, però, encara més, la indolent desídia amb què el nostre poble accepta aquesta realitat suïcida, de submissió i renúncia. Hem de recordar que parlem d’un mal col·lectiu que afecta tant la població adulta com els infants i els joves? Els primers, perquè abdicant la identitat pròpia, s’ajupen sense esforç al dictat de les circumstàncies i, amb l’exemple de la seva renúncia, barren el camí al jovent. Els segons, imantats per la forta presència del castellà i per la desídia dels pares, familiars, mestres i amics, abracen la llengua veïna amb una total espontaneïtat, sense cap mena de sentit crític. Són les primeres pedres de la Catalunya somiada pels governs de l’Estat.
Perquè el català surti d’aquest malson, revifi i sigui signe del poble és imprescindible reanimar-lo i fer-ne el vehicle normal de comunicació, l’ànima de les famílies i els grups; amb vocabulari català, sí, però sobretot amb el bagatge de les llengües vives que passen de pares a fills i d’avis a néts, vehicle de la història.
És que potser hem perdut la força de l’instint? Som víctimes d’un mal arribat per a exterminar-nos? Sense el batec o l’esperit de la llengua, quant pot durar la nostra consciència de catalans? La llengua, que ha estat el nord de personalitats, associacions, entitats i iniciatives, ha perdut la força d’atracció que ens caracteritzava i empenyia a ser i treballar pel país?
Quan parlem de nosaltres ho fem en el sentit més ample possible: aquest nosaltres inclou els qui, com els membres d’aquest Cercle Vallcorba, voldríem que l’objectiu de vivificar i estendre pertot el català no fos una empresa renyida amb la salut del cos i l’esperit de la llengua, fidels a un codi que de Fabra ençà creiem que ha estat vàlid per a tot el domini lingüístic; però igualment ha d’incorporar els qui, en una mateixa batalla, són partidaris de l’extensió màxima de la llengua, ni que sigui al preu de rebaixar-la o facilitar-la fins on calgui amb el bon pretext de la democratització o la convivència amb el bilingüisme. Davant l’amenaça i el perill real, quin poble no s’uneix i fa pinya amb totes les forces per a emprendre el combat i assegurar la vida?
Esperar iniciatives o accions dels partits polítics o del govern, amb comissions, nomenaments, pactes i reunions dubtosament productives, no faria sinó allargassar l’agonia. La sola resposta útil i viva no pot venir sinó dels centres vitals de la societat, amb els seus propis mitjans, per escassos que siguin, però que en moments crítics responen a l’uníson a les necessitats populars.
L’anàlisi d’aquesta realitat i les accions a emprendre han de ser objecte d’un equip de treball que aquí proposem de concretar. Els qui integrem Cercle Vallcorba hi contribuirem en la mesura de les nostres forces, modestes però decidides, de manera que, sobre la base d’una informació realista, puguem entre tots promoure la sotragada necessària i que respongui al mal que ens afecta com a poble.