Es pot ser català sense saber català?

Cada dia ens trobem amb més persones que defensen la seva identitat catalana (referida als Països Catalans) tot i no saber ni un borrall de català, ni mostrar cap interès per aprendre’l. Els polítics ens han dit i repetit com un mantra que és català qui viu i treballa als Països Catalans. I molts  s’ho han cregut. En canvi, ningú no consideraria castellà o espanyol algú que no parlés castellà, encara que treballés i visqués a Castella o a l’Estat espanyol. No creieu que això és contradictori? La identitat castellana o espanyola va lligada al coneixement de la llengua castellana; la identitat francesa, al coneixement del francès; en canvi, la identitat catalana no va lligada al coneixement de la llengua catalana? Com s’explica?

Aquestes i moltes més reflexions són les que trobareu explicades en el llibre de Jordi Martí i Monllau, Llengua i identitat nacional, un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a tothom qui volgués adonar-se de les mentides i falsedats d’un relat imposat per l’espanyolisme, que ha vist en la llengua catalana el principal enemic contra el qual havien de lluitar, car tenen clar que «tot poble, tota nació, tindrà sempre una llengua de referència» i que, en el nostre cas, «la identitat valencianocatalana és, naturalment, una identitat dependent de la llengua».

«El castellà s’ha tornat tan necessari per a viure al nostre país que el seu coneixement ha deixat de ser percebut com una imposició i ha passat a ser reivindicat com un dret (mentre que, en canvi, el català, pel fet de ser normalment optatiu per a la població en general, tendeix a ser percebut paradoxalment com una llengua que s’imposa quan algú pretén usar-lo amb normalitat, és a dir, amb llibertat i plenitud, o quan es pretén normalitzar-ne l’ús en algun àmbit concret). Correlativament, la idea de parlar només català [...] ha passat a ser vista com a inconcebible, fet i fet, com una mena de minusvàlua o, en el millor dels casos, com una mostra d’exotisme que només fa gràcia una estona» (Jordi Martí Monllau, Llengua i identitat nacional, pàg.64).

Creiem que aquesta explicació de Jordi Martí Monllau descriu d’allò més bé per què l’ús del català recula d’una manera tan alarmant. Per al jovent, el castellà ja ha passat a ser una llengua natural dels Països Catalans, no una llengua imposada; per a ells ja forma part de la seva identitat i cap català no en pot prescindir. En canvi, el català ha esdevingut una llengua supèrflua, amb una connotació o bé política o bé de pertinença a un grup minoritari localista. L’espanyolisme ha aconseguit donar la imatge que el castellà és la llengua moderna, neutra, superior, comuna, fàcil, internacional, utilitària, que representa la llibertat, mentre que el català és vist com una llengua difícil, inferior, local, tradicional, antiquada, poc pràctica, marcada políticament i que ha de ser imposada per tal de potenciar-ne el coneixement. Quina de les dues llengües us sembla que és més abellidora per al jovent que cerca la comunicació ràpida amb tothom sense  implicacions polítiques?

Potser els nostres polítics haurien de llegir o estudiar a fons aquest llibre per entendre com podem tornar a prestigiar la llengua catalana -tan menystinguda- i erradicar tots els prejudicis que impedeixen que els catalans vegem el català com un signe identitari imprescindible que hem de defensar amb tots els mitjans. Ja és hora que algú es mogui per iniciar una política lingüística ben estructurada, desacomplexada i amb uns objectius ben clars. Tota la resta és paper mullat.